Com tot, el 2010 també s’acaba. A estat un any que no passarà a l’història com un gran any. Massa coses que no han anat bé i poques de les que podem sentir-nos contents, clar que n’hi ha de bones, en 525.600 minuts només faltaria que no hi hagués res de bó. La veritat és que ara no entraré a fer una llista d’allò que penso que ha anat bé o malament aquest 2010 ni a nivell general ni particular, prefereixo molt més pensar en el futur, i en especial com col·laboraré jo en el meu dia a dia a que d’aquí un any puguem pensar que el 2011 ha sigut millor que el 2010.

Espero amb il·lusió i amb ganes de fer moltes coses el nou any però si hagués de desitjar alguna cosa, seria que els valors i els drets de les persones siguin l’eix on girarà l’actuació individual i col·lectiva.

Un millor 2011

El Blog.

Estimat blog, fa dies que et tinc una mica oblidat, segurament anar una mica més atabalat del compte no és excusa per no comentar coses que passen i explicar-te els pensaments que tinc . Em sap greu. I em sap greu que em passi a mi que sóc un enamorat absolut de la comunicació, i no serà que no hagin passat coses!

T’encomentaré quatre:

L’espantós nombre de dones mortes a mans de salvatges que ens ha de refermar en que educar en la cultura del “machito” segur que ajuda a que hi hagi qui pensi que té dret a maltractar i matar.
Una altra: de nou l' SGAE, que sembla vol incremetar els seu botí amb l' “impost” a la Marató de TV3. Tant és si tot Catalunya es solidaritza amb una causa noble, per a ells la única "noblesa" és omplir el calaix tant si ve del barber del barri com d’un casal d’avis o d’ on sigui .
La sentència del Suprem sobre el Castellà a les escoles, simplement: innecessària i fora de lloc, no entenc com encara hi ha qui s’encaparri en trobar problemes on no n’hi ha .
I la darerra: ja tenim 129è president de la Generaltat. Això vol dir alguna cosa sobre el què és Catalunya, la nostra història com a nació i el nostre dret a decidir el nostre futur.

Drets Humans

Avui és el dia dels drets humans. Aquesta història que ve de lluny, els Grecs o els habitants de Mesopotàmia o Xina tenien codis ètics de conducta on buscaven la dignitat de les persones, fins arribar més tard i despres de 16.000 persones guillotinades a la Declaració dels drets dels homes i del Ciutadà. I També ve de lluny saltar-se els drets de la gent posant per davant de tot els diners .

La veritat és que hem avançat força , malgrat que a moltes parts del món els drets humans no es deixen exercir i s’esclafa qualsevol acció que vagi en el camí de la dignitat dels homes i les dones.

El nostre dia a dia però ens ofereix moltes oportunitats de fer un món millor, coses quotidianes que fan que al nostre voltant el món sigui respectat. Ahir al vespre vaig tenir la sort de compartir amb un grup de gent que fa coses pels altres, com per exemple: llegir un llibre a un malalt, ensenyar a llegir i escriure a gent que no en sap, passejar amb algú que està o es troba sol, gestionar el dia a dia a persones que no ho poden fer; una llarga llista de coses que fan que el món sigui millor. Gent corrent que dediquen una estona del seu temps per fer un món més clar i humà. Ells i elles canvien el món escampant-hi amor . És la cara de la sinceritat, dels valors que haurien de ser la fita cap on dirigim la nostra manera de fer d’aquells que ens diem humans.

1 de desembre.

Encara no. Malauradament encara no podem cantar victòria. La Sida continua essent protagonista d’una de les cares més tristes d’aquest món. Els aliats de la malaltia segueixen actius. Encara es crida a no fer servir el preservatiu i amb total impunitat diuen que no és útil . Massa gent pensa que això no va amb ells i tenen pràctiques de risc. Està passant allò que passa amb les gran catàstrofes de la terra, només prenem consciència d’elles quant les tenim al davant. I la SIDA jo no forma part de les noticies del dia. A voltes penso que tants morts, tant de patiment no es mereixen que encara avui la gent tingui discursos i pràctiques assassines. Per sort la situació ha canviat molt a casa nostra , però això no és pretext suficient per baixar la guàrdia.

Parlar .

Diuen de fa temps que parlant la gent s’entén. Això és el que va fer Catalunya ahir. Una jornada tranquil-la amb més participació que en d’altres ocasions . Uns van guanyar i altres van perdre , aquestes són les regles de la democracia . Però em preocupa que el partit de l’Anglada hagi tret molts vots, a Sabadell cap els 2.500 i no entenc com no el prohibeixen ( tot i que no m’agraden les prohibicions) per fer propaganda de la violència i que els de Plataforma puguin escampar odi a tort i a dret sense que ningú els digui res. També em sembla immoral que hi hagi canals catalans que li donin cobertura mediàtica. Però avui cal felicitar a qui ha guanyat i desitjar-li molts d’èxits i que no s’oblidi dels qui pateixen i que governin per a tothom . Segur ho farà.

EDUCACIÓ EN VALORS.

Són les 8 del matí. Començo el dia fent una xerrada sobre valors a 80 alumnes de 4t. d’ESO. És una bona manera de començar el dia. Fa tres anys que vaig començar el programa d’Educació en Valors del Síndic perque tinc el convenciment que tothom pot canviar el món des del seu dia a dia .

Ha estat, un cop més, molt interessant, la sessió està dividida en tres parts. En la primera els hi explico que ès la Institució del Síndic i que són els drets i deures, en la segona projectem vulneracions de drets a arreu del món i a la tercera comparem aquests drets vulnerats al món amb el dia a dia dels adolescents. Amb exemples i diàlegs.

El dia 2 de desembre presentarem a 300 joves que assistiran al dia dels drets humans que organitzo a Sabadell l’ adreça femdrets@sabadell.cat que servirà perque els alumnes ens expliquin coses que pensen no van prou bé , experiències que els han fet sentit bé, denúncies d’abusos,.. un pas més cap a un món millor.

I parlant d’un món millor i en especial de la SIDA, Me n’alegra que Benet XVI parli de preservatius, llàstima que es quedi curt, però val a dir que d’altres religions encara estan més enrere . Una petita llum d’ esperança .

Jo no hi serè.

El diumenge al matí seré a Sant Pol de Mar , és un poblet que m’agrada molt i on m’hi sento molt a gust.

Com sabeu tots els que em seguiu , crec que tothom te la responsabilitat de respectar els drets humans. Matar, torturar, guerres, són evidentment atemptats contra els drets humans , però això no ens ha d’enlluernar per no veure que impedir que la gent del mateix sexe pugui casar-se i estimar-se, cridar a no utilitzar mitjans de prevenció contra malalties o mantenir dins d’una organització aquells que han comés un crim com és abusar de nens i nenes, per posar alguns exemples, també són atemptats contra els drets humans. Per això estaré a Sant Pol de Mar i no a la Sagrada Família. Jo no discuteixo el que pot costar o no aquesta visita, la Volta ciclista també te el seu cost i una Festa Major també. És evident que un enrenou com inaugurar l’obra més famosa d’Antoni Gaudí i que hagi tanta gent que vulgui veure al Papa i fer que la ciutat funcioni necessàriament ha de costar diners, que de ben segur estaran ben invertits per la campanya publicitària indirecta que suposarà per la ciutat. El que ja no tinc tant clar és que Benet XVI ve a casa nostra com a cap de l’Església Catòlica i no com a Cap de l’Estat del Vaticà. És per això que no entenc la barreja.

El que no priva que admiri l’obra social de l’Església , més ben dit de molts seguidors i seguidores de Jesucrist que d’una manera desinteressada treballen i molt per un món més just. I sé de que parlo, perquè els he vist treballar a molts llocs . Davant d’aquestes persones agrair-los que vulguin fer el nostre món, el meu món, millor per a tothom.

Espero que diumenge faci solet per a tothom, s’ho mereixen els fidels i ens ho mereixem els que anirem a Sant Pol. Aquesta és la diferència, uns volem drets per a tothom i respectem la diferència, altres volen imposar-nos a tots la seva forma d’entendre el món.

Bon diumenge

Ahir .
Ahir va ser un dia d’ aquells molt ben aprofitat . Al migdia vaig tenir la sort de compartir el dinar amb persones sense sostre a la seu dels Drapaires d’ Emaus , cadascún amb la seva historia al darrera , amb les seves il·lusions , amb les ganes d’ una vida millor . Probablement si la gent , que te tantes ganes de tornar a tothom qui no ha nascut aquí al seu país d'origen , anés a dinar amb ells i elles, a escoltar-los , potser es replantejarien aquest odi contra el diferent .

A la tarda una interessant xerrada amb els amics de Salut Mental de Sabadell , que tenen similituds amb els anteriors.De ben segur que si qui fa l’ agenda política sentis més en primera pell el que és tenir un malalt mental a casa , el que significa ser cuidadora o cuidador 24 hores cada dia de l’any , potser hi posarien remei i començarien a pensar que cal fer alguna cosa més que tan sols , un dia a l'any , donar-los un copet a l’esquena i dir-los allò tan simple de “sigueu forts” o "és molt dur”.

Al vespre la presentació d’ una nova associació que neix amb força “ Obrir-se al mon” que treballarà per la qualitat de vida de les famílies i els malalts d’ autisme , amb aquella força que dónen les ganes , la necessitat , de fer alguna cosa més que veure passar les coses pel davant . Em van ensenyar molt .

Entre mig de tot plegat , una senyora a qui li hem solucionat un problema que tenia desde fa 4 anys em va trobar pel carrer i en va donar les gràcies.

Un dia molt intens , però que em va fer pensar que cal redefinir el rumb d’ aquest transatlàntic que és la societat actual . Que potser cal més una “una segona classe” universal . " que una selectiva “primera classe” i una súper poblada “tercera classe”

NOTA DE PREMSA

El Síndic de Sabadell impulsa el dret d’accés a dades públiques per a combatre fraus en les preinscripcions escolars

A partir de la consulta del Síndic municipal de greuges de Sabadell, Josep Escartín, l’Agència Catalana de Protecció de Dades ha emès per primer cop un dictamen en què aclareix que l’accés dels pares i mares a les dades públiques relatives a noms, cognoms i domicili dels nens i nenes preinscrits no xoca amb el dret a la intimitat d’aquests, marcant un abans i després en la lluita contra els falsos empadronaments en les preinscripcions escolars.

•
Una parella de sabadallencs van presentar una queixa al Síndic municipal adduint la seva disconformitat amb el procés de preinscripció escolar per al curs 2009-2010 dels seus dos fills. L’esmentada parella al·legava que a aquests no els havia tocat cap de les sis escoles que havien triat com a opció i, concretament, estaven molt descontents perquè no els havia tocat l’escola triada en primera opció. La parella tenia sospites que s’havien produït fraus en alguns empadronaments per tal de poder accedir a l’esmentada escola i, per aquest motiu, havien sol·licitat tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Sabadell poder accedir a la informació relativa als noms, cognoms i domicili de tots/es sol·licitants de preinscripció per al curs de P3 per a l’escola en qüestió i, així, poder comprovar la veracitat de les dades aportades referents al domicili familiar.

El Síndic municipal de Sabadell, Josep Escartín, després d’estudiar el cas i creure que es podria estar vulnerant el dret d’accés als documents públics regulat per la Constitució, va decidir formular consulta per escrit a la Directora de l’Agència Catalana de Protecció de Dades, com a garant del dret a la intimitat i coneixedora dels continus conflictes d’aquest dret amb el dret d’accés a la documentació pública, per tal que es pronunciés sobre el dret de l’esmentada parella a poder accedir a aquesta informació i de si aquest xocaria o no amb el dret a la intimitat regulat per la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals (LOPD). Aconseguint, així, un dictamen fonamental per tal de poder resoldre la queixa i donar una resposta ajustada a dret a aquests pares.

Transcorregut un mes i poc, incloent el mes d’agost, el dictamen ha arribat al Síndic municipal, fent possible que aquest resolgui la queixa a favor de l’esmentada parella. Així, en el dictamen de l’Agència, aquesta clarifica que l’accés a tots els noms, cognoms i adreces (certificats d’empadronament) dels sol·licitants preinscrits a una escola no vulnera el dret a la intimitat d’aquests. El motiu és que aquesta cessió és considera una comunicació de dades permesa per la LOPD, atès que una norma, la Llei de règim jurídic i procediment administratiu comú, en els seus art. 35 i 37, n’autoritza la cessió, per considerar que els demandants d’accés tenen la consideració d’interessats i que tenen un interès legítim i directe. D’altra banda, en el dictamen també s’explica dues raons més de pes del per què d’aquest sentit favorable. Així, en primer lloc, en estar davant d’un procediment de concurrència competitiva, es considera que aquest accés és necessari per tal que els demandants exercitin el seu dret de defensa. I, en segon lloc, perquè es considera que els noms, cognoms i adreces dels alumnes preinscrits són dades personals però no són dades íntimes, és a dir, no es poden considerar dades reservades de la vida de les persones, relatives a un esfera íntima, àmbit propi i reservat del coneixement dels demés, com podrien ser altres dades referides a circumstàncies personals o familiars, dades, aquestes últimes, que l’òrgan responsable no podria cedir.

D’aquesta manera, un cop vist el sentit del dictamen de l’Agència, el Síndic municipal ha resolt a favor dels sol·licitants d’accés i ha demanat a l’òrgan responsable de les esmentades dades que en faci la corresponent cessió.

I

Anys!!!!

Des que recordi , mai m'ha agradat fer anys, però com que l’ altra opció que em queda és no fer-ne i és molt pitjor, mira, benvinguts siguin els aniversaris . M’ he llevat com cada dia d’ hora i he anat a fer el meu talladet amb el diari al davant meu , un dels millors moments del meu dia a dia , mentre caminava, he anat contestant des del mòbil alguns missatges del Facebook que em desitjaven un bon dia . Arribo a la granja ( nom que te el cafè, no us penseu que vaig a fer el tallat a Osona ) i em trobo una més que agradable sorpresa: una carta i un “àlbum de fotos” d’un sopar que vaig anar a casa d’ uns joves amb Dowwn . Fullejo el diari i no aconsegueix canviar-me el bon humor . Ja sóc al despatx: a 2/4 de 9 xocolata amb uns avis que volen explicar-me una activitat que fan . A mig matí una senyora que te problemes de sorolls amb veïns i més tard, un parell de ciutadans més . Una pila d’ expedients per mirar , a veure si els acabo . Hem de preparar una roda de premsa amb l’ Oscar i haig d’acabar una xerrada que haig de fer divendres a BCN . Caldrà també tancar l’acte amb Nova Ciutadania que estem organitzat per dijous . Pel mig hi haurà reunió amb l’ equip i dues visites per la ciutat i al migdia m’ espera una arrosset ( umm!!! que seria el món sense l’ arròs ) . La tarda per mi i al vespre un sopar que promet ser molt agradable . Potser ser si que no tinc raó amb això de que no m’ agraden els aniversaris .

He estat tres dies a Vitoria al “III Encuentro estatal de Defensores Locales”.

http://www.elcorreo.com/alava/v/20101007/alava/nosotros-queja-puede-se
De les múltiples xerrades a les que he participat crec que s'en pot treure molt de profit . Entre altres coses, que podré posar en pràctica a Sabadell per millorar alguns processos, serveixi com a exemple una frase que va dir l’ Exalcalde de Vitoria: “ Lo que no me compete me incumbe” . Durant la meva estada, vaig llegir una bona noticia: que l' Agència Catalana de Consum va multar a cinc aerolinies de baix cost pel seu abús cap als seus clients. Ja era hora! La mala noticia, però, és que només es van queixar 176 clients de la pila a qui han pres el pèl . Les persones hem de tenir molt clar on podem reclamar i l‘administració defensar els nostres drets. La veritat és que crec que les multes són massa petites i que son els responsables de la infracció , els alts directius , a qui haurien de demanar-los comptes judicialment a nivell personal. Surt encara massa “barat” estafar la gent .

Isaac.

Fa uns dies donava la benvinguda al nostre món al Jan , avui haig de dir adéu a l’ Isaac , que només amb 33 anys i de cop i volta ens ha deixat per sempre .És tant difícil entendre el perquè? . Només ens queda allò de viure molt i molt la vida com a homenatge aquella gent que no podrà fer-ho . Adéu Isaac

Avui.

Ara fa molts dies que no escric al blog i mira que tinc coses per posar-hi! He estat uns dies a Brussel·les plens de reunions amb membres de la Comissió. S'ha parlant molt de drets i en especial de la situació de les persones gitanes a França. Molt interessant veure com la Comissió te molt clar , i jo també, que el que es fa és expulsar membres d'una ètnia. Que un "problema d'ordre públic” no es resolt desviant a la gent a altres països de la Unió . I si això es fa és perquè dóna vots, aquesta és la realitat. Cal treballar per la cohesió, perquè tots entenguem que viure en comunitat no és fàcil i costa un esforç.

També podria parlar de nou de la senyora Akineh Mohammadi que com a "gest humà”, els cafres dels integristes de l' Iran , ja la no la mataran a pedrades sinó que la mataran a la forca . Un cop més, em pregunto perquè serveix la ONU, em costa d'entendre que l’ Iran tingui els mateixos drets en aquest organisme internacional que estats que són escrupolosos en el respecte dels drets humans . També em posa de mal humor que un cop més , li toqui a la gent del carrer el rebre , ara amb la pujada del rebut de la llum. O les intencions de la Reina d’ Anglaterra, que te la cara dura de demanar ajuts destinats a famílies sense recursos per pagar la calefacció dels seus palaus , quin morro te la senyora . I avui la vaga. Ha costat molt poder tenir aquest dret , com també ha costat molt tenir molts drets laborals , com el dret dels jubilats a arribar a final de mes , i com és difícil d’ entendre que bancs i caixes , segueixin tant tranquilets , com si això de la crisi no anés amb ells , fins i tot hi ha caixes que havent rebut ajuts segueixen repartint-se molts d'euros entre les seves cúpules amb la passivitat dels que remenen les cireres . Demà dimecres molta gent farà vaga per reclamar drets i altres voldran anar a treballar . Uns i altres tenen el dret a decidir lliurament el que volen fer i uns i altres tenen el deure de respectar-ho .

Ara estic davant la mediterrània a Sant Martí d’ Empúries , és un d’ aquells moment màgics que t’ obsequia la vida . Em poso la corbata i marxo cap a l’ Escala , d’aquí poc el Ple d’ investidura del nou Síndic , soparé a Vilopriu amb amics de l’ Empordà i demà a les 6.50 el despertador em portarà de nou al dia a dia .

Ja hem passat, un any més la Diada Nacional. L'onze de setembre d'enguany va ser un dia ple de coses, de les quals m'en quedo amb dues: el discurs divendres passat al Parlament de l'Heribert Barrera,i la celebració d'una Associació andalusa de Sabadell que va fer per organitzar per la Diada Nacional.
I al món segueixen passant moltes altres coses , algunes , moltes, que no entenc: Una senyora amb 3 fills i el seu marit a la presó que va ocupar un pis. No estic

d’ acord amb les ocupacions però no totes les ocupacions són iguals i, com en tot , cal saber sobre l’ entorn per poder jutjar-les . Potser l’ administració abans de “castigar-la” tancant totes les portes a algú que ha buscat una vivenda per on ha pogut tan per a ella com per als seu fills , hauria de posar-se a la pell d’ aquella gent que no te res i que mentre la burocràcia va tramitant ha de seguir vivint . No podem ser tant simples de jutjar només els fets , calen saber els perquès, només així anirem construint aquella societat en que la música soni igual per a tothom . Senyora A.J, sàpiga que no està sola .

Nou curs

Ja som aquí de nou. Pels que vivim a la ciutat de sabadell , avui comença el curs polític amb un ple a l’ ajuntament amb moltes coses:

Una treva d’ ETA que malgrat la por i el que seria ideal fos que deixéssin les armes i que tothom pogués defensar les seves idees i la gent les podés votar si les volen . Aquesta treva és una oportunitat per la pau i la responsabilitat ha de fer que es tingui en compte .

També un inici de curs escolar que aquest any ha començat abans d'hora amb aquesta “setmana blanca”. Espero que no vulgui dir que les famílies es quedin “sense blanca “ per pagar les activitats extraescolars . Una mica i des del desconeixement, no em semblen massa bé unes "vacances" al bell mig del mes de febrer que distorsionen del tot la vida de les famílies . La conciliació laboral també ha d’ incloure que els horaris lectius s’avinguin una mica amb la vida laboral de la gent (no conec cap empresa que tingui una setmana de vacances per poder anar a esquiar). Cal pensar amb la gent , amb tothom, a l’ hora de fer calendaris .

També les eleccions al nostre parlament nacional, una bona oportunitat perquè el poble parli i els politics escoltin i sobre tot entenguin què volen dir .
Molta feina per endavant, però el denominador comú és escoltar la gent . Aquest és el camí .

Festa Major :

Per a molta gent no és un bon moment , la situació que ens acompanya és especialment delicada i cal dedicar-hi molts d’esforç i no escatimar-lo per tal estar al costat dels que més pateixen . Però aquest dies potser ens cal fer un parèntesi i viure la ciutat , viure Sabadell , aprofitar aquets tres dies per riure , compartir i viure . Uns dies per regalar-nos il·lusió i per fer-nos un petit homenatge .

Arribarà el dimarts i amb ell també el temps d’ arremangar-nos i de treballar dur per als homes i les dones de Sabadell . Per fer que qui ho passa malament senti que no esta sol . Per ser valents, per prendre decisions i per deixar de banda les lògiques i necessàries discrepàncies politiques per treballar plegats,i agafar la bandera de la unitat, si voleu tansols la bandera d'intentar que les persones que no tenen feina , les que han perdut la il·lusió sàpiguen que no estan soles . Així si que serà veritat allò de que sabadell es porta a la pell .

Bona festa major !!!!

Jan

Estimat Jan; benvingut a un lloc que es diu Terra. Encara no et conec, et coneixeré d’'aquí unes hores, però ja sé que has arribat una mica abans del que esperàvem. Estaràs amb un pare i una mare excepcionals, en Jordi i la Betlem, dues persones que són cabdals en el meu mon i amb qui he compartit moltes coses en aquest camí que en diem vida i que tu avui comences. Et trobaràs amb una adorable germana, la Júlia, que és tot bondat i simpatia. I També trobaràs un móm en què hi ha gent que no estima, homes i dones que volen més i més sense importar-los res, que s’'inventen armes de destrucció massiva per massacrar un poble, que donen Nobels de la Pau al màxim responsable d’'un país que fomenta la guerra... a on molta gent, molts nens com tu, no tenen per menjar. Un món una mica millor del que nosaltres vam trobar però n’'hi de bon tros com ens agradaria que l’'haguéssis trobat. Però estàs de sort. Entre tots t'estimarem molt i t’'ajudarem a que creixis en valors perquè, un dia, els teus fills trobin un món on l’'odi, la fam i les desigualtats siguin coses del passat. Encara no t’'he vist i ja t’'estimo.

Esclavituds

Ahir vaig fer un cafè amb uns homes nascuts al Senegal i Mali que es dediquen a vendre coses al dammunt d’ una manta , altrament dits “manters” . Vagi per endavant que no els hi compro mai res perquè penso que la societat la fem entre tots i totes i vendre productes copiats i sense pagar els impostos que ajuden a fer realitat l’ estat del ben estar , millor dit que ens acosta a l’ estat del benestar , no em sembla bé . Tenia interés en parlar amb ells sobre el tema i , així que, aquest dies a la meva Oficina hem muntat aquesta trobada . En aquest cas eren gent que estaven aquí , sense tenir “els papers” ( uff que malament sona això de no tenien papers per estar al món) i que a canvi de vendre un mínim tenen “dret” a una sostre compartit amb una pila de gent i amb el que els sobre dels guanys , uns 200€ al trimestre, els envien als seus lloc d’ origen per ajudar les seves famílies . Ajudar als que estimes , no sona malament . És evident que cal posar ordre als "top manta" i també a tot el grapat de delinqüents que els exploten , com els que exploten a les dones , com als camells …. Per fer-ho , per posar fil a l’agulla , també ens cal saber el que significa pel comerç tradicional i evidentment la procedència dels productes ,si cal que paguin una llicència municipal .... Amb tot això podem fer un debat serè i intel·ligent . La resta és el camí fàcil, el populisme .

Felicitats :

Em fa content que hagin alliberat als nostres compatriotes . Privar algú de la seva llibertat sempre és execrable i més encara si quan aquest algú està intentant col·laborar en fer societat més justa. Molts cops sentim molta gent que es queixa de no saber on van a parar els diners que es donen a les ONG , que si la gent que és allà cobra sous i tot un seguit d’ excuses. Jo sóc dels que estic convençut que la cooperació internacional ha ser el més professionalitzada possible , el cooperant ha d’estar molt preparat , molt format , ha de saber molt bé el que anirà a trepitjar i per que servirà l'esforç en el que col·laborarà .
En un món com el nostre, tant remogut , amb tantes desigualtats que generen tanta violència , cal actualitzar les formes de cooperació perque siguin útils i menys perilloses . Benvinguts a casa Albert i Roque

Tornem-hi

Viatjar és una de les meves passions.Soc dels que sempre estic a punt per conèixer altres realitats.Veure el mon, compartir altres maneres de viure , crec que ens obre noves perspectives i ens dóna més arguments i idees pel nostre dia a dia. Aquest any , per Califòrnia , he pogut retrobar vells amics a Les Vegas, recordar els meus anys de militància activa contra la sida i a favor dels drets dels homosexuals amb gent coneguda de San Francisco, gaudir de la natura en els impressionants parcs naturals de Yosemite i Sequoia , banyar-me a l’ Oceà , bons capvespres a la platja amb molt bona companyia. Però mentre tant el mon seguia . EEUU anava per primer cop a recordar la masacre d’ Hiroshima que ells van provocar , fa un any hi era jo , i que malgrat tot no n’ han après res de res i segueixen fomentant guerres i aguantant dictadures . El drama Pakistan i India amb la poca solidaritat internacional i la ineficiència d’ un govern per estar al costat de la gent que pateix . De la Mesquita de Lleida a la de la zona zero de NY . Cal actuar sense complexos per que els drets de tothom siguin respectats . Les dones policies de la frontera de Melilla .Els controladors aeris i la por a una vaga . El desglaç de l’ Àrtic per aquells que creuen que no hi ha canvi climàtic.Puja d’ impostos si o no?. Les lapidacions de nou davant la impassibilitat d’ occident . El recurs de la Defensora del Poble , al meu entendre els Síndics , els defensors , no hem de fer la feina dels polítics. Els “Manters” i la gran assignatura pendent de la democràcia : el finançament del mon local . La senyora Amèlia que ha patit un cop més el que és el mur de la insensibilitat social d’ alguns servidors públics . La senyora Marta que malgrat lluità molt no s’ en ha sortit i la lentitud absolutament indigna de l’ administració de justícia l’ ha deixat sense casa al carrer . …. El mon segueix , tornem al nostre dia a dia , hi ha moltes causes per les que lluitar , molta gent a la que fer costat i massa coses a canviar. .

Punt i seguit

MOLT BON ESTIU!

EL 23 D'AGOST ENS HI TORNEM A POSAR. Ah! i amb Facebook!

Sakineh Mohammadi Ashtiani . Una nova víctima més que cal afegir a la llarga llista de barbaritats d’ aquests món . Un país més que es passa els Drets Humans per sota la planta dels peus . Una oportunitat perduda més per tal que l'ONU es planti , i que es converteixi en un “club” de països que defensa els drets humans . Una visualització més de que signar o no la declaració dels drets humans és ben igual . A aquesta senyora la volen assassinar per exercir la seva llibertat i tan més si estava casada o no , si el seu marit havia mort feia 2 anys .. m'és ben igual . La realitat és que encara estem lluny , molt lluny de que els drets humans es respectin i si qui no els respecta té petroli doncs encara més impunitat . No em vull allargar però per curiositat busqueu el negoci que dóna la UE a l’ Iran . Així que si us plau , per decència qui hi faci negocis que calli . Ens cal un codi ètic per fer-lo complir , amb un bon seguiment , i els països que no respectin els drets humans , que segur també exploten al seu poble , cal tancar-los l’ aixeta i una Cort Internacional perseguir als seus dirigents .

L' altre manifestació

El dissabte vaig anar a la manifestació . Crec que els pobles han de poder decidir el seu destí i penso que la voluntat popular és la màxima expressió dels ciutadans i ciutadanes i ningú en pot estar per damunt . Respecto que el Tribunal Constitucional no ha fet res d'il·legal , però a voltes el que és legal no sempre és just .

Com a president del Fòrum de Síndics i Síndiques locals de Catalunya, Òmnium cultural em va convidar a la capçalera on hi havia molts politics i molts representants de la societat civil catalana. Al llarg del poc tros que vam poder caminar per fer la manifestació fins a arribar a la Gran Via de la capital catalana, vaig poder observar, amb tristor i preocupació, com al pas de la capçalera, molta, molta, però molta gent insultava a la classe política , fins i tot hi havien moltes cares d’ odi . Em va sobtar,. Caldrà donar-hi algunes voltes més però és evident que el que hi havia , el que hi ha , el missatge que es donava, era que estaven farts dels polítics , que no és el mateix de la política . Hem de rumiar-hi . Perquè la gent està farta dels seus representants? perquè s'els vol “enviar a casa?
Alguna cosa no s’ ha fet bé i la societat fa temps que llança missatges dient que n'està farta Alguna cosa cal canviar . Algú ha d’ escoltar què és el que diu el “Poble” . D’ altra manera segur que el futur col·lectiu que ens espera no és el millor , perquè nomes junts es pot bastir un país .

Orgull .

Aquest nit he repassat la ciber-premsa a veure que deien sobre el Pride 2010 de Barcelona . Ja m’ imaginava que hi haurien “perles” importants, n’ he trobat bastants us en reprodueixo quatre , però abans deixeu-me explicar-vos que al president del grup Esportiu Panteres grogues va ser agredit, després de la manifestació per un honorable pare de família en presència del seus fills i la seva senyora , tot insultant-lo . Aquí teniu els comentaris de persones que llegeixen el diari , que se suposen informades . No em queixo de que no s’ estigui a favor del dia de l’ Orgull”, em dol l’ odi que trameten els comentaris .

EL PROBLEMA DE ESTAS MANIFESTACIONES ES QUE DESPRENDEN UNA FUERTE OLOR A CULO QUE NI LAS VACAS DE TEXAS...

segun la vanguardia uno de cada cuatro tiene el sida,tener cuidado que estos señores llevan la muerte por bandera.

Dan arcadas

La homosexualidad es, evidentemente, una disfunción. Y como tal debe ser tratada. Hay que ayudar a quien quiera corregirla.


Un cop llegits dir-vos que jo no em sento Orgullós de ser gai , perque no ho he triat , vaig néixer així, tot i que si tornés a néixer, i em deixéssin escollir triaria ser-ho . Però el que és una realitat és que hi ha molta feina per fer , aquesta selecció de comentaris ho demostren , ni de bon tros estem en el moment magnífic de que tot està aconseguit . Hi ha massa odi , massa por i els drets dels altres no és tan clar que es respectin . Massa gent parla amb la boca ampla sobre drets humans quant aquest drets es vulneren a molts quilometres d’ aquí . Ara , quan es tracta de defensar els drets dels de més a prop ja és un altra cosa

Costum i convivència

Molts cops busquem les causes del racisme , del trencament de la convivència .. i les trobem en actituds de menysteniment cap al diferent , de missatges carregats d’ odi a les persones que no han nascut aquí . Contra tot això, cal esmerçar-hi molts esforços perque això és la llavor de la violència . Ara, per poder ser efectius contra el racisme , hem de ser valents i fer la “fotografia” el més ampla possible; hi ha causes que generen racisme i no les avaluem prou bé. Vaig viure’n una l’ altre dia: un enterrament d’ un senyor gitano a un carrer de Sabadell. Els familiars van tallar el carrer amb furgonetes i el dol, que era molt nombrós, va ocupar tot el carrer de manera que els veïns amb prou feines podien sortir de casa seva i menys encara circular-hi . Entenc els costums i penso que cal treballar perquè els col·lectius puguin exercir el seu dret de religió , però, això si, sense treure drets encara més fonamentals als altres . Estic en contra de la discriminació doncs això genera actituds que no afavoreixen la convivència . Sé que no es fàcil de resoldre, però la llei és igual per a tothom. Si no la fem complir per igual generem situacions entre persones que no són bones . Hem de ser valents contra tota discriminació , la positiva també .

Aquest dies m’han passat moltes coses , però us en parlaré només de tres . La primera , i ho faré per ordre cronològic ,és que l’ Ignasi , un gran amic, es casa . Això no seria noticia més enllà de l’ amor que tinc cap aquest amic, si no fos perque ho fa amb el Fermí , cosa que només ho poden fer en poques parts del món. En un dia a dia que ens omple de retallades , en que l’ excusa de la crisi fa que molts drets trontollin , m’ omple d’ orgull viure en un lloc de la terra on dos homes ( o dues dones ) poden casar-se si així ho volen .

L’ altra ETHOS , quan els vaig conèixer, en una visita molt extensa que els vaig fer , estaven en una situació econòmica molt difícil malgrat l’extraordinària tasca que fan per a la rehabilitació i prevenció de les dependències . Van tenir un mal començament doncs un grup de veïns i veïnes no els volien ja que , malauradament, massa gent associa droga amb delincuents . Arrel de la visita es van produir complicitats que els han dut a salvar-se i a poder tirar endavant amb il·lusió i força . Jo, com a sabadellenc, els agraeixo molt que ells facin un sabadell millor i els encoratjo a seguir vencent les dificultats i a treballar per a trencar tòpics absurds .

I, la tercera, la presentació de la Memòria del síndic . Aquest és un acte especialment entranyable per a mi . Em dóna la possibilitat, no tant sols de passar comptes amb la ciutat, sinó també per veure gent que ha passat per l’ oficina ja fa temps . Els polítics passen cada quatre anys un “examen” . Jo crec que és molt de temps . A mi m’ agrada fer-ho cada any; també és cert que al Síndic el tria el Ple de l'Ajuntament, que és la màxima representació de la sobirania popular a la ciutat i no directament la gent . Ara, encaro el darrer any de mandat amb la mateixa força que vaig començar , amb les mateixes ganes de servir a la meva Ciutat i a la seva gent perque, i us ho dic de tot cor , és un privilegi estar el costat de la gent , ser el Síndic de Greuges de Sabadell .

Burka

Hi ha moltes coses a la vida que no es poden tractar amb lleugeresa i menys encara aprofitat les èpoques pre-electorals . Simplificar el tema de les dones que utilitzen la burka, és una lleugeresa que no ens podem permetre . Estem en un moment de greu crisi econòmica i la crisis social ja comença a treure perillosament el nas . Personalment no m’ agrada la filosofia que hi ha darrera la burka que, resumit, seria "guardar-me pel meu marit". És un tema de possessió , de convertir la dona en un objecte propietat del seu home que no em va gens ni que sigui voluntari . És cert també que defentsant-la dient que “se la posen les que volen “ és relatiu, doncs, per poder exercir el dret de decidir també cal tenir les eines que fan falta per saber escollir . Dit això, però, i entenen que l’ administració necessita saber a qui es dirigeix , hauríem primer saber de quanta gent estem parlant. Després de saber perquè el porten , obrir també un diàleg amb les usuàries i amb els seus grups culturals i religiosos . Després, amb tot això a les mans, decidim . Els europeus estem orgullosos de ser una societat oberta , respectuosa amb els drets humans , que no ens agrada sentir com a altres parts del món no es respecten els drets de les persones, en especial el dret a ser diferent. No caiguem doncs amb “solucionar” coses a cop de titular .

Tatinutropo

Al casal Pere IV hi una exposició molt interessant que vol combatre els perjudicis i rumors sobre la realitat diversa de la nostra societat . Aquells tòpics tipus: El paquistenesos obren negocis sense llicència, tots els diners són “pels de fora” … En una societat com la nostra que tothom ha d’ acceptar que és diversa , hem d’ estar preparats per poder col·laborar eficientment a que tothom pugui gaudir dels drets i a tallar de soca-rel els rumors que només generen mal viure i ens prepararà , fomentant el rumor , cap a una societat violenta , allunyada dels drets humans .
Tatinutropo , és una oportunitat al revés , una oportunitat de créixer com a persones , com a ciutadans i ciutadanes .
Us la recomano

Sóc dels que crec que calen fer reformes , que en calen fer fa temps . Hem d’ aprendre dels errors i , quant passen coses , com la situació econòmica actual , les quals són causa d'alguna cosa que no s'està fent prou prou bé , s’ han de prendre mesures . També cal, en períodes en que les coses van bé, anar un pas més enllà i analitzar bé la situació i saber cap on es camina per poder avançar-se si les coses es tombéssin .Tot això ja fa temps que s’ hauria d’ haver fet . Ara es despengen en mesures que són en alguns casos insultants i que retallen drets a la gent que pateix més: pensionistes , llei de la dependència i també funcionaris als quals ja fa temps que tenen els sou congelat . Però un cop més se salven de les reformes els que guanyen un pila d’ euros de beneficis , el sistema financer, el qual, ja sembla que sigui com la constitució : intocable. I, per postres un senyor com en Cuevas, que té un llarg historial en “gestionar crisis” i deixar a la gent penjada , diu que li semblen molt bé . Això és un dels millors indicadors de que no deu està tant bé . Trist, molt trist, que la solució a la crisi , sigui retallar drets .

Avui

Com cada matí, a un quart menys cinc de vuit començo a llegir la premsa tot fent un talladet . Avui el dia serà llarg . El primer que veig : “ Les caixes només donen 136 hipoteques de les 150.000 pactades amb la Generalitat “ quina vergonya, és a dir, si no pagues una hipoteca has de lliurar-los el pis i , per postres, encara els deus diners dons ara el pis “val” “menys” . Ells , bancs i caixes, tenen molta culpa de la situació actual i són dels pocs que segueixen guanyat diners, molts diners , segueixen cobrant comissions més que abusives , amb clàusules de revisió dignes dels recaptadors feudals i ningú els para els peus . Només parlem: de reformar o més ben dit de retallar els drets dels treballadors i treballadores , d’ apujar l’ IVA …i tot damunt de les esquenes dels mateixos . Estaria bé, que es posessin límits a les ganes excessives de recaptar de les entitats financeres . Tant bo algú valent passés de la xerrameca als fets en benefici de les persones . Començo el dia, reunió amb l’ equip del síndic , continuaré el dia: ara a la Diputació , després a IES Vallès a parlar de drets amb alumnes de 4t d’ ESO , al migdia , un dinar amb persones preocupades per la situació política de la ciutat , de tos els colors, més tard, em trobaré amb una mare amb un fill amb problemes d’assetjament , al capvespre, una reunió amb l’ AAVV de Can Puiggener ,, al vespre , la Nit de la Cultura , sopar amb un grup de joves que no creuen en aquest sistema i a caseta . Un dia plé , espero tenir 30 minutets per anar a que L'Alexis a que em talli els cabells .

Participació

Ahir un cop més , molts catalanes i catalanes van tenir l’ocasió de donar el seu parer sobre com voldrien el futur polític de Catalunya. I ho van poder fer gràcies a la iniciativa de la societat civil cosa que , segons el meu parer és quelcom molt bo i no entendria que es critiqués.Perque el que demanem sempre es la participació de la gent , l'afecció … que és cert no abunda a la societat . El que no si val és que si la pregunta no ens agrada , no ens sembli bé que es pregunti . No podem fer servir la gent cap on més ens convingui . Si creiem en la participació ciutadana , doncs creiem-hi sempre ,tant quan ens agradi com quan no.

Per cert , ahir el secretari d'estat del papa Benet XVI, Tarciso Bertone es passejava per Catalunya com aquell que qui no vol la cosa......M'atreviré a fer un símil: Us imagineu un primer ministre d’ un país africà que creiés que la homosexualitat i la pedofília estan estretament lligades hagués vingut a Catalunya a passar un parell de dies? l’ haguéssin rebut igual?

Sant Jordi

Una de les diades més maques de l’ any . És bo aquest costum de regalar llibres , a mi se m'acudeixen diferents títols o temàtiques per regalar: algun sobre decència política , un altre sobre valors , algun sobre el que és prevaricació , també sobre memòria històrica, per allò de portar camises azules durant molts anys i acabar essent un heroi de la democràcia , un altre sobre integrar és crèixer , també algun altre que parles sobre credibilitat , o un de llibertat d’ expressió , noves eines de comunicació i la covardia de l’ anonimat . No sé , se m'acudeixen moltes temàtiques i també gent a qui regalar-los-els . Però vist tot, optaré per fer com d'altres anys: compraré aquell llibre especial per algú especial .

Bona diada a tothom .

Quina barra ¡

Ahir parlava amb una senyora de 81 anys que va anar fa un parell de mesos a una caixa de la nostra ciutat per de dues llibretes fer-ne una . Qui la va atendre li va dir que hi deixes un euro i que no la tanques . Ara la Senyora s’ ha trobat amb un descobert produït pel manteniment de 1.66€ i l’hi reclamen l’1.66€ i 20€ mes per “comision prevista por la gestion”jo no dubto que deu ser legal ara moral no , no ho es . Es un atracament amb tota regla i em fa pensar que qui va atendre la senyora potser es va equivocar o potser no , igual ja sabia que a la senyora l’ hi passaria això . Les comissions dels bancs i caixes son un escàndol . Espero que la Caixa en qüestió posi seny i l’ hi anul·li aquesta indigne comissió .

Això no es toca !

Hi ha moments en la història dels pobles, moments especials i extraordinaris , on a voltes cal dictar lleis d’ “amnistia” per als tirans que han atemptat contra els drets humans, potser per evitar mals majors . Però això no pot durar de per vida , un cop la situació extraordinària ha passat , cal tornar la dignitat a les persones que van ser humiliades , empresonades , torturades , assassinades i "jutjades" en simulacres de tribunals sense cap tipus de garantia i portar als autors davant la llei . L’Argentina seria un exemple , és cert que es va dictar una llei d’ amnistia que facilitava els pas pacífic de la dictadura cap a la democràcia, però ara , que ja és una democràcia assentada , l' han derogat .
Per que la gent te el dret a la dignitat i les persones que van perdre familiars pels vorals d’ aquest país ( Espanya) han de saber , si així ho desitgen, qui els va executar , on hi han les restes i se'ls han de restituir tots els “honors” tal com es va fer amb les víctimes dels abusos del cantó que no va guanyar la sublevació militar de l’any 36 a Espanya . La transició d’un règim totalitari a un altre de democràtic, de ben segur, va ser exemplar a l’estat Espanyol , però això no vol dir que no es pugui tocar ni una coma , ni la de la constitució ni de l'acord que en aquell moment, ara fa 35 anys i en unes circumstàncies "especials", es van haver de prendre per evitar retornar a un règim dictatorial . Només es tancarà definitivament la transició quan amb valentia recuperem la memòria d’ aquelles persones a qui els van prendre tot perque pensaven diferent .

Un any més

Un any més, el mes passat vaig presentar l’informe al Ple de l’Ajuntament. Aquest dia, juntament amb el que presento l’informe a la ciutat, són els dos grans dies de la Institució del Síndic perquè és quan expliquem al polítics i a les persones el que hem fet. Donem comptes de les resolucions, informes, actuacions, el que ha acceptat l’Ajuntament i el que no.

És cert que les administracions tenen la potestat de no acceptar les recomanacions dels Síndics, però aquesta potestat crec que només es pot utilitzar si la recomanació del Síndic no esta ben fonamentada. Seria incomprensible que es digués "sí Sr. Síndic, d’ara endavant ja ho farem bé, però en aquest cas no rectifiquem". Si això passes estaríem davant del no, pel no.

Les administracions, com tots els col·lectius, han de ser conscients que també es poden equivocar i han de tenir la grandesa de reconèixer-ho i esmenar-ho sense veure en això altre cosa que una millora. Si aquest equilibri, és a dir: les recomanacions ben fonamentades, són acceptades per l Ajuntament, anem pel bon camí i continuem posant al centre de l’activitat publica la ciutadania. Si ens moguéssin altres, caldria parlar-ne seriosament. Afortunadament, crec que anem per bon camí.

ODI

Aquets dies he rebut un correu electrònic d’un amic Sud-africà . M’explicava la por que tenia de que la transició modèlica , que va passar d’un règim racista a un altre de democràtic, es trenqui . No entro a parlar de Sud-àfrica, però, què ha passat ? doncs que alguns han començat amb missatges racistes, a fomentar l’ odi , i de mica en mica han anat guanyant adeptes fins arribar a aquesta por d’ ara . A casa nostra passen coses semblants , també sentim missatges que criden a l’ odi , a marginar als que no han nascut aquí o fins i tot als que han nascut aquí, però els seus pares no . Sembla que no passa res , que en són quatre , que tenen algun regidor , no faran res a les eleccions ….. doncs estiguem atents, aquest missatge van “calant” a la nostra societat i algun dia , no sabrem perquè ni com i veurem perillar els nostres drets , els de tothom , i no sabrem com a passat . I serà perquè cada cop que no vam contestar amb un NO alt i fort a aquests missatges , ells van fent un pas petitó endavant , en favor de l’odi .

Resposta a la carta del Sr. Sanmiquel publicada al Diari de Sabadell (17 de març de 2010)

Sr. Sanmiquel,

He esperat uns dies per contestar-li per escrit les seves "reflexions" sobre la homosexualitat. Volia rellegir la carta de nou (de fet, ja vaig dir el que pensava a Ràdio Sabadell, el mateix dia que va publicar la seva “carta el vent”). No entraré a valorar les “seves conviccions”, per mi són molt i molt respectables i no seré jo qui les critiqui. El que sí li vull dir és que m’he sentit insultat al dir que els gais no som "normals " Que el fet de que les persones que ho som, cada cop tinguem els drets que ens toquen com a ciutadans i ciutadanes d’aquest país sigui per vostè el "declivi dels valors humans". M’entristeix que digui això i que justament publiqui la seva carta arrel de que celebrem un petit triomf dels drets humans en que finalment un jutge ha dictat sentència contra uns brètols que durant sis anys, sí, sis anys senyor Sanmiquel, han estat torturant a un noi només perquè va néixer gai. No tinc cap intenció de convèncer-lo de res, però li demano que quedem en persona vostè i jo, tot fent un cafè, i em digui, mirant-me als ulls, que no sóc "normal ", que sóc un "desviat" i que vaig "contra la naturalesa" i que tinc menys drets que vostè. I que fins i tot escrigui que el Ple de l’Ajuntament va triar per unanimitat un "desviat " per ser el Síndic d’aquesta ciutat. Que la totalitat dels Síndics i Síndiques Locals de Catalunya volen un "anormal" per president. Sr.Sanmiquel, em dol el seu escrit, fonamentalment perquè ha costat molt que la gent pugui viure en llibertat, poder gaudir d’un estat de dret. Permetim recordar-li que en nom de res ni de ningú es pot cridar a marginar al que no pensa com l’altre. Espero veure’ns ben aviat.

Josep Escartin i Laurito

Ja era hora

El dret de vaga és una de les grans conquestes laborals dels treballadors i treballadores. És a dir, és una eina legítima per reclamar uns drets. Massa vegades, però, les vagues, en especial les dels serveis que van directament a les persones, converteixen a la gent del carrer en les víctimes. Regularment això passa coincidint en dates estratègiques. Cal recordar la vaga i la "pressa" de les pistes a l'aeroport del Prat de fa uns anys o les vagues a RENFE o altres serveis.

Ara hem vist que aquest dret també es pot exercir sense que les "víctimes" siguin les persones. Cal agrair la forma tant humana i responsable que ha tingut “Autopistes” (treballadors i empresa) de fer vaga. Fer-la sense convertir a les persones en víctimes o moneda de canvi. Espero que prengui nota tothom.

Un motiu per estar contents

Aquest dies tenim un motiu per estar contents. És la sentència d’allunyament contra un grup d’incivilitzats que es va dedicar a torturar a una noi només perque és gai. Ho van fer, també, perquè el seu entorn no va dir res i va callar. Han hagut de passar 6 anys, un temps durant el qual, aquesta grup de brètols, va seguir fent el que els donava la gana. 6 anys són molts, massa, perquè ni totes les ordes d’allunyament del món, ni totes les sentències li tornaran, a la víctima, els drets que li van trepitjar.

Però, juntament amb els culpables directes, també caldria que hi anéssin els que titllen d'anormals als que són gai (ahir algú ho escrivia en unes indecents Cartes al Vent emparant-se en la llibertat d’expressió), els que callen i han callat, els que miren cap un altre cantó i els que volen imposar-nos a tots i a totes la seva forma d’entendre el món. Ens calen encara moltes "ordres d’allunyament" més, perque hi ha encara massa gent que no suporta la diferència.

Testament vital

Avui he signat el meu testament vital i, també, he donat els meus òrgans per quan arribi el dia quemori. Estic content, molt content, perquè crec que és un acte de coherència amb el meu convenciment de que viure és alguna cosa més que respirar. Sóc un enamorat de la vida i estic convençut que la meva vida és meva i de ningu més.

Sé per experiència pròpia el que costa dir adéu a la gent que t’estimes i la temptació de donar sortida a aquest amor cuidant i mantenint viu algú que ja ha fet el seu camí, pensant que és un acte de generositat, tot i que, de ben segur, el que ens mou a fer-ho és el no voler ni imaginar-nos la vida sense aquest ésser estimat. Algún dia, espero que més tard que d’hora, aquest viatge arribarà a port, i m’agradaria arribar-hi carregat de records, de les coses que aprés, gaudit, patit, compartit, encertat, equivocat… i tenir una estoneta, abans de tancar els ulls, per poder dir adéu, satisfet de com he viscut. Aquesta és la meva idea. Això per a mi és viure. Un cop arribi el moment, marxaré i probablement pensaré el que diu la cançó d’en Lluis Llach "SI ARRIBEU":

Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,

moriré molt gelós del que m'haureu avançat.

I no em sabré resignar a no ser el millor vianant,

l'atleta més fornit, ni el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,

tot allò que haureu vist, i jo no podré mirar:

la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,

la fragància del cos que no sabré estimar.

L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,

les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,

les barques que a la mar no sabré amarinar.

No, no em doneu consol, no em podré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,

estic gelós i content, molt gelós i content

de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.

Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,

ni tan sols digne amant, només un vianant.

Dia de les dones

Han passat 100 anys des de que les dones es van plantar i van dir prou a ser persones de segona; a que els homes decidim per elles. En aquests anys, a la vella Europa, s’ha avançat molt i sobre el paper ja som iguals. Però a la vida real, a la pràctica, no ho som tant. Les dones segueixen fent dues feines, a casa i a fora. I això no depèn dels governs; depèn de nosaltres. La dona segueix sent el pal de paller de la família. Sobre la seva esquena, generalment, hi cau el pes i la responsabilitat de que la casa funcioni.Tenim davant una magnifica oportunitat: creure realment que tots i totes som iguals i que no hi ha feines, sous, colors, joguines... per nens o per nenes, per homes o per dones. El nostre missatge de que no ens està bé aquest món ha de començar per les coses que tenim més al nostre abastat. I això és el dia a dia. Com dia a dia és saber que homes i dones som persones igualets i igualetes.

Això no

Em sembla un pèl "indecent" que amb l'excusa de la crisi s'aprofiti per crear un nou "contracte" laboral per a joves que, en resum, és un contracte sense drets per als joves. Ha costat molt i molt tenir una societat amb drets per a les persones i, és clar, ara començar a carregar-nos-ho, la veritat és trist. No he sentit que els "pares de la criatura" parlin dels guanys que han tingut els anys anteriors (lícits, no els discuteixo) però esclar, potser ara, en èpoques de vaques primes, també cal que es recordi. Per no parlar de l'escandalós resultat que els bancs, caixes, empreses... han tingut, que són, en molts casos, els que han ajudat a estar a la situació de crisi actual. Senyors de la CEOE: amb els drets de la gent no s'hi juga.

Coses apassionants que m'han tingut embolicat aquests dies

Ja fa dies que no escric al bloc, de fet hi ha moltes coses que m'han tingut molt embolicat: la presentació del primer Informe dels Síndics Locals de Catalunya, l'assemblea del Fòrum de Síndics, la presentació de la Memòria del Síndic de Sabadell al Ple de l'Ajuntament i també a la Junta de portaveus... Bé, una pila de coses que cal preparar-se i pensar-hi, però tot això sense oblidar-me de continuar amb entrevistes a la gent i visites pel territori, també continuar amb el programa d'educació en valors i el dia a dia. I és que diuen que "sarna con gusto no pica" i la veritat és que m'agrada el que faig. De tot això una cosa em va cridar molt l'atenció i em va fer pensar molt: la Visita a Càrites de Sabadell. Els "números" que em van ensenyar de la gent que atenen i també les cares que hi havia en cada "número", em van fer venir a la memòria la vista al menjador social del carrer Covandonga, més cares i més crues realitats i una pregunta important: On dormen? ja sé on esmorzen i on es dutxen, ja sé on dinen i s'emporten el sopar... però he volgut saber on dormen. Doncs passen la nit a algun pas soterrat de la Gran via, a algun caixer i també fora de Sabadell. Perquè no se'ls possibilita aixopluc o un alberg, per exemple? Se n' ha de parlar. De tot això en trec que cal que els Síndics Locals mirem com podem ajudar a aquestes realitats, per fer que el dia d'aquestes persones sigui diferent. Ens hi posarem.

Dijous

6.40: el mòbil diu que ja n hi ha prou de dormir i toca llevar-se. El 3/24 em va connectant a la realitat, una dutxa, afaitar-me... Avui em poso una corbata feta a mà per nens i nenes d’una escola d’educació especial que em va regalar l’Alcalde de Terrassa. 7.00: el meu talladet i llegir el diari a la Granjeta. Un dels meus moments del dia preferits. Una carta al diari que em preocupa. Caldrà posar-s’hi en contacte. 7.20: arribo al despatx, miro l’agenda, gestiono el mail, dono un darrer cop d’ull al discurs del migdia i una pinzellada a la xerrada del vespre. 7.50: despatx amb la Mireia i a signar papers. A les 9 despatx amb la Muntsa i la Núria. 10.00: segon tallat del dia. A les 11.00 arribo a Barcelona. Avui és un dia important pels Síndics i Sindiques locals, presentem el nostre primer informe conjunnt, hi serem tots els síndics i sindiques, alguns alcaldes, regidors, diputats... 12.30: comença l’acte. 13.20: acabem. Ha anat bé, molt bé. Penso que ha quedat clar el nostre compromís amb la bona administració. Ara dinem uns quants Síndics i Sindiques. 16:00: Ja sóc a Sabadell, al Casal, haig de trucar a diferents ciutadans, a alguns per donar-los bones noticies, l’Ajuntament ha acceptat diferents resolucions, també algunes trucades per dir que encara no tenim resposta. Parlo amb un Regidor d’un problema. Em truquen de l’Ajuntament per dir-me que hem resolt una queixa que els vam presentar. Què bé! Arriba un portaveu de l’Ajuntament i anem a fer un cafè per xerrar distesament de Sabadell. 19.00: Ja som a can Rull, l’Òscar (de comunicació del Síndic) i jo. L'AAVV ha muntat una xerrada per que expliqui què és el Síndic i perquè respongui a preguntes dels veïns i veïnes. Molt interessant. He pogut escoltar la gent i també he pogut explicar com veig el món i la responsabilitat col·lectiva en fer una societat millor. Han participat força. 21.00: quin fred, però ja sóc a casa sopant! 23:30: em poso la llit. Estic content, ha esta un bon dia. Cada dia abans d’adormir-me penso si he fet alguna cosa que em faci sentir bé. Si la trobo, m’adormo feliç.

67

Hi ha debats enverinats. No entraré a posicionar-me si la gent que té la sort de treballar ha de jubilar-se als 67 anys. Al menys, ara no. El que a mi em preocupa és saber com ho farà, a dia d'avui, la gent que no té feina. Com es crearan llocs de treball. Com es resoldrà el seu dia a dia. Sempre han de pagar els plats trencats els mateixos? És per això que em pregunto: l’especulació financera, no caldria gravar-la? No caldria buscar els vuitanta mil milions d’euros que les grans fortunes d’aquest país no paguen en els impostos corresponents? Perquè sentim sovint que aviat veurem la llum al final del camí.. però, i el treball què? No he sentit mai com farem per tal que la gent torni a treballar. Però, em pregunto, com és que els “culpables” principals continuen tenint insultants beneficis? Què trist! què indecent!

Dijous em va venir a veure un senyor i em comentà que la seva entitat “d’estalvi” l’hi a “pres” la casa, amb un retall del diari on explicava el que ha guanyat el "seu" banc durant el 2009. Guanys que han obtingut , també, gràcies a ensorrar aquest senyor i a la seva família. Volem sentir coses que resolguin el dia a dia, que no ens distreguin amb el futur. Perquè el present ja és prou dolent per massa gent com per no parlar-ne molt i molt. I, sobretot, cal donar esperança i il·lusió. Cal que la gent pugui tenir confiança.

Cementiris

No entenc molt d’energia atòmica, així que no podré ajudar gaire en el debat sobre si cementiri sí o cementiri no. Vagi per endavant però, que no agraden trens carregats de material radioactiu passejant-se per casa nostra ni per enlloc. Però, en el que sí hi entenc una mica més és sobre Municipis. Sóc un ferm defensor de la autonomia municipal i també de que calen molts més recursos als ajuntaments per poder prestar els serveis que la ciutadania demana i necessita. El tema econòmic segur que ha comptat a l’hora de que el ple de l’ajunatemnt d’Ascó digués sí al cementirii, però hi ha coses que transcendeixen en molt el mandat d‘un consistori i tenen molta repercussió a la vida de la gent i fins i tot amb temes com aquest, que fan por als veïns i veïnes. Per això cal un procés participatiu en la que uns hi altres puguin explicar els pros i contres per tal que la gent pugui decidir en un consulta. Això crec que hagués estat el més correcte, doncs un cementiri nuclear a un municipi afecta al municipi i també als municipis del voltant que és per on passaran els transports. Participació ciutadana, sí, però sempre. No només quan interessa al que democràticament gestionen les administracions.

Holocaust

Avui recordem l’holocaust, recordem que la barbàrie nazi, com a resultat d’una companya pensada amb la col·laboració de molts i molts silencis i de massa gent que va mirar cap un altre cantó, va donar com a resultat que existissin els camps de concentració. Recordem, l'estigma, la por a la diferència, les ganes de fer fora a tot aquell que no era com volien que fos la majoria. Fins a aquí s’hi va arribar perquè hi havia molts aliats, alguns potser sense saber-ho, altres saben el què feien. Per sort, el món va dir un MAI MÉS. Però un mai més que no ha impedit que es repeteixi. Vuit-cents milions de persones passen fam al món, cada sis segons mor un nen de gana. Aquest és el nostre holocaust, el d'avui, en el qual també molta gent mira cap a un altre cantó, en el que també es priva de la llibertat de viure.

El nostre planeta té els recursos suficients per que hi puguem viure tots i totes, però cal tenir la voluntat política i col·lectiva de que no mori més gent de gana, de repartir i d’invertir. I això és pot fer. Perquè els diners surten quan es vol i perquè ha sortit per envair i mantenir guerres a l'Irak i a l'Afganistan, entre d’altres. No han sortit per salvar als bancs? Perquè no surten els 50.000 milions de dòlars l’any que val resoldre la fam al món? Aquesta quantitat és quatre vegades menys del què ha gastat els EUA per salvar i lluitar contra la crisi financera que els especuladors han provocat.

Cridem que no volem més holocaust, però sabem que mantenim, avui, "l’holocaust" que provoca la fam al món. I un cop més hem d’exigir als que manen que siguin coherents. Si avui s’omplen la boca dient que no volen que això passi més, que acabin amb "l’holocaust" de la fam.