Una tribu desconeguda

Han trobat una tribu a l'Amazònia que sembla que no han tingut mai contacte amb la nostra civilització. A mi m'agradaria molt conèixer la seva. Ara, si ells no volen contacte amb nosaltres, caldria que els deixéssim amb pau. Diria que la nostra civilització ja n'ha conegut moltes, ja n'hem salvat moltes i el resulta no és pas bo. Espero que els deixem tal i com estan.

Un altre cop (2)

Ahir vaig tenir la sort d’apendre d’un grup de dones que estan amenaçades per homes (en aquest cas, tots ex-parelles seves). Volia saber de primera ma quà sentien, en què hem fallat la societat, què pot fer un Síndic, què podem fer la gent del carrer. Desprès, donant voltes a tot el que vaig escoltar, em vaig refermar en que moltes vegades el problema és el silenci, la falta de gest. Els silencis parlen més moltes vegades -aquesta és una d’elles- que el soroll. El silenci de no sortir tothom al carrer contra la violència a les done . El silenci dels qui tot i tenir responsabilitats no parlen. Els silencis dels que compren joguines sexistes. Els silencis de no rebre més i més formació i informació a les escoles, a les empreses, a tot arreu sobre què és realment la igualtat. Els silencis a les actituds clarament masclistes de molta gent. Els silencis de promocionar la dona com un element més de consum de moda. El silenci de no fer res davant l’explotació de les dones a les carreteres, als clubs. Els silencis davant el foment de les actituds de superioritat de molts homes... El silenci per no plorar, per no rectificar desprès de cada mort.

Dia contra la homofòbia

Algunes “perles”:

• 
  
  comparar l'homosexualitat amb la zoofília, la pederàstia o la grip aviar (Alianza Nacional 17/05/08)


• 
  
  ...Militante de Iguales Salamanca, fue agredido fisicamente por preguntar la direccion de la caseta de JereLesGay...


• 
  
  Brasil: Un assassinat per causa d'homofòbia cada tres dies .


• 
  
  Una de tristament “divertiva” per ser tant surrealista va ser publicada al http://www.diariovasco.com/ sobre una bomba que experimentava EEUU: “…una bomba a base d'hormones que canvia las tendències sexuals del enemic…”


• 
  
  O un altre també impressionant, desprès que un grup gai es banyés a un riu rus “un grup va recorre el riu amb estendards eclesiàstics i icones! "Les aigües van ser embrutades pels sodomites, que el dissabte es van passejar pel riu i hem decidit purificar-les”.


• 
  
  Podria seguir amb molts més exemples, però un de molt proper: en un institut fent una xerrada vaig fer una enquesta anònima on preguntàvem sobre si l’alumne creia que hi havia discriminació al seu voltant. El resultat de “si n’hi ha" va ser de:
  
  A Nouvinguts 0
  Per aspecte físic 38%
  Per orientació sexual 42%
  
  Encara està de moda la brometa del «marica» o allò de que “.. ja es poden casar”... hi molta feina per fer. "Mare fa tres anys que vaig perdre el meu nom , no sóc Alex , sóc el marica”:, aquest és un cas real.
  
  Crec que cal que tots treballem per tenir una foto clara de la realitat, per no esverar a la població amb coses que no són veritat, però sí que cal dir ben alt que hi ha feina a fer. Que s’ha avançat i que anem per bon camí, però encara hi ha moltes parets per tirar a terra. Deixeu-me acabar amb el que va dir l Alcalde de San Diego, Jerry Sanders, que va anunciar un canvi radical en la seva postura contra el matrimoni gai: "No podia mirar-los a la cara i dir-los que la seva relació i les seves vides tenen menys significat que el matrimoni que jo tinc amb la meva dona Rana”.

PD: la postal és de "dona més dona" de Terrassa.

Un altre cop

Una dona morta més, aquest cop veïna nostre, de Sabadell. La violència masclista té massa aliats. Té aliats que no saben ni que ho son, em refereixo a tipus: “en els divorcis tot s’ho queda ella...”, "no estic d’ acord amb la violència, però hi ha vegades que..."... i així anant fent comentaris que encara que potser sense pretendre-ho, van justificant aquesta xacra. No hi ha excusses que valguin. No hi ha cap justificació. Cal vigilar amb les paraules perquè sense adonar-nos o sense voler-ho, ens posem al costat d’aquestes besties que es pensen que les dones són una possessió seva més. Davant de fets violents només hi cap una paraula: PROU!!, una actitud: al costat de les víctimes, un propòsit: no buscar cap justificació.

Memorial

Ja fa molts anys que vaig al “memorial”, que és el dia en que es recorda aquells homes i dones que ens han deixat per causa de la SIDA i per recordar al món que la sida encara mata . Al nostre món més proper, el dels Europeus, i a la zona d'EEUU, la sida es por dir que és gairebé una malaltia crònica. Però com passa amb la gent que va massa farta, que no valora el menjar, també ara hi ha molta gent que se'n va encomanant, sembla que ja no cal prendre precaucions. La SIDA segueix fent estralls al món. Les xifres segueixen sent esfereïdores i en la major part del planeta els qui la pateixen no reben medicines. Amb la SIDA , passa com amb totes les catàstrofes d’aquest planeta: a la que no surten per la TV ja no són notícia i és com si no passés res. I ara? Doncs fins a l’1 de desembre no en sentirem parlar més i la gent continuarà morint, es continuaran encomanant i continuaran no publicant guies clares, amb llenguatges entenedors, que segur poden ferir sensibilitats, però amb la salut no s’hi juga i si per arribar a la gent cal parlar amb llenguatge “ordinari” cal fer-ho. Per cert: molt interessant la guia de gl-Stop sida / coordinadora gai-lesbiana, llàstima que els hi han fet retirar. Felicitats Projecte dels Noms per mantenir viu el memorial.

Drets i DEURES

La gent hem de reclamar els nostres drets i hem de queixar-nos de tot allò que no va bé (o que ens sembla que no va bé): ha de ser així. Aquí tothom esta d’acord. Però què passa amb els deures? Abans d’ahir anant pel carrer em vaig trobar aquest desagradable present (el de la foto) al mig de la vorera. Em va sorprendre que algú pogués ser tant incívic, per permetre això. No vaig entendre com es pot sortir a passejar el gos sense pensar que un dels motius de treure’l a donar un vol, just és que faci això. És a dir: que cap sorpresa per al propietari, en aquest cas propietària! S'hauria d’haver imaginat que això podria passar i agafar un paper i recollir-ho. Mentre tirava la foto va sortir una senyora que té una botiga a prop i vam parlar una estona. Em va dir que era una senyora que passeja el gos cada dia pel mati entre 2/4 de 8 i les 8. Em vaig posar d’acord amb la senyora i aquest matí l he vist. Sé que és un cas per sort no massa comú, però el resum de la conversa ha estat: "Ja el conec a vostè, és el Síndic, doncs el que ha de fer es que l’Ajuntament netegi. Jo no tinc perquè recollir les “caques de ningú”. I això que parlavem del seu gos!!! Com que les coses encara poden empitjorar ha afegit: “Deu tenir molt poca feina per estar esperant que passi per aquí tant d’hora". Crec que no calen més comentaris. Segur que aquesta senyora deu exigir els seus drets. És tant difícil predicar amb l’exemple!!

La Salut

Aquest dies a Sabadell hem celebrat l'Aplec de la Salut. És un any especial pels catòlics de Sabadell i pels del Bisbat perquè ara la Mare de Déu de la Salut és també la Patrona del Bisbat. Enhorabona doncs als catòlics i catòliques. Em fa feliç que es pugui celebrar amb una cerimònia molt solemne a Fira Sabadell on hi havia 3.000 persones de tots colors, creients i no creients, i em va honorar estar-hi, compartint un moment d'alegria. Aquest és el gran missatge: que tothom pugui expresar-se en llibertat i que ens alegrem de les coses dels altres, lluny de criticar a aquell que no pensa com jo o, més lluny encara, de voler imposar la meva forma d'entendre el món a aquells que pensen diferent.

Nosaltres

A l'escola ens ensenyen moltes coses que segur que són molt útils per a la nostra formació. No sé, però, si en el tema emocional ens ensenyen prou bé. La vida porta moments molts durs que cal estar fort per poder-los viure amb la suficient llum per que no ens facin més mal del compte i perquè poguem resoldre'ls amb èxit. És el cuidar-nos, el reservar-nos espais per nosaltres, per caminar junts amb nosaltres mateixos, de gaudir d'estones de solitud, per saber com anem i per a on anem pel camí de la vida, per fer-nos algun regal. Analitzar allò que ens fa mal i perquè ens en fa, per poder decidir si allò que no ens agrada de nosaltres ho podem canviar i, si no podem, aprendre a reconèixer aquest moments i saber conviure amb aquelles coses nostres que no ens agraden. És molt important estimar-nos i cuidar-nos. A voltes ens ensenyen allò de l'egoisme i la generositat. Si faig un regal, sóc generós si em regalo, sóc egoista. Jo crec que no. Que per poder ser generós amb els altres, per poder donar-se als altres, cal que abans ens donguem a nosaltres mateixos, que mantinguem la il·lusió en allò que fem i sapiguem trobar en el dia a dia el motiu per a viure.

La tibia

Espero que et curis aviat!

El Carles és d’aquelles persones que han estat sempre al meu costat, un amic de tota la vida. Forma part de la “família", d'aquell grup de gent molt propera amb qui camino per aquest món.

El preu de la vida

No sóc, ni de bon tros, un expert en temes econòmics. Crec que puc entendre més o menys què passa, però també estic convençut que no és feina de la gent arreglar la situació econòmica del país. El que sí se és que sempre “paguen” el “pato” els mateixos. De què estic parlant? de les butxaques de la gent. Per a mi hi ha coses que ratllen la «immoralitat». No pot ser que la gent faci hipoteques per poder-se comprar una casa i que cada dos per tres li augmentin les quotes. La gent ha fet els seus números per demanar-la i ara cada cop els queden menys diners per passar el mes. I per acabar-ho d’arrodonir, encara es parla d’“actualitzar el valor”, no fos cas que la casa ara valgui menys i el banc o la caixa perdés algun €! És a dir: que sempre el risc els corren els mateixos, la gent del carrer, que cada dia els costa més arribar a final de mes. Respectar els drets humans també es preocupar-se de tot això, de la gent de casa nostra.

Pares i mares

A voltes la vida et fa regals. Aquesta tarda m’ha fet un: poder compartir una estona a Tarragona a la trobada de families lesbianes i gais: www.familieslg.org/quisom.htm.
Tenia molt interès en anar-hi. Per un cantó per trobar amics amb els seus fills i per altre per poder conèixer una mica més aquesta realitat. És curiós, perquè al matí llegia al diari que un jutge explicava com havia de ser una “familia”. Parlava de “refererets” de fill i filles que “s’ encomanen de l'homexeulitat dels seus pares o mares”. Un grapat de baganades. El que no deia és el que és l’unic impresindible per formar una familia és l’amor als fills i filles. I us aseguro que, per si algú encara ho dubte, de pares gais i mares lesbianes n’hi ha de totes, no caure en el parany de dir que són millors o pitjors, el que sí dic és que ningú pot privar que criïn amb amor als seus fills i filles. A veure quan ens alegrem de sumar drets a la vida de la gent en comptes de voler privar-ne!