FòrumSD

Dijous ens reuníem els Ombusman locals de Catalunya, Mallorca i País valencià. Faltaven els amics de Vitòria i Vigo. Com totes les anteriors trobades, va ser una agradable reunió en la qual vam discutir sobre el nostre dia, sobre com col·laborar en una ministració millor, més propera a la gent. Molt interessant. És un privilegi tenir al costat tanta humanitat.

En aquesta reunió també van triar una nova junta, que m’honora presidir. Per a mi és un repte que no sé com anirà, però el que sí puc assegurar és que il·lusió i ganes no en faltaran. Sé que la il·lusió per sí sola no aconsegueix res, però sense il·lusió segur que no arribes enlloc. Just en aquests temps tant difícils el que cal és donar il·lusió i esperança per què aquest és el carburant per tirar endavant, per vèncer les dificultats. El que ens fa aixecar-nos de la cadira, plantar cara i seguir caminant. 

Adéu Alcalde

Aquests dies se’n parlarà molt. Som molts els sabadellencs i sabadellenques que vam tenir relació amb ell al llarg dels molts anys que va ser l’Alcalde. Jo vaig parlar amb en Toni Farrés fa uns mesos. Tenia una consulta per fer-me com a Síndic i vam fer un cafè plegats. Ens vam acomiadar amb un “ja t’ho faré arribar”. Ahir, en saber que, ara sí, s’estava acabant la seva vida, em va posar trist. I avui, al confirmar-se la seva mort, la notícia m’ha deixat remogut. Hem de fer-li un gran homenatge, el més gran que se li pot fer: estimar Sabadell com ell se l’estimava; treballar per a la ciutat com ell ho va fer; somiar amb un Sabadell cada dia més just, com ell volia.

Fins sempre.

Arcadi Oliveres

Ahir vaig anar a una xerrada de l’Arcadi Oliveres. Un plaer. Van ser especialment clarificadores les seves conclusions sobre l’11S, Gaza, Darfur, els mitjans de comunicació... Una lliçó; una master-class. És bo parar per regalar-nos una estona aprenent d’aquells que en saben. Us recomano un llibre de l’Arcadi: Contra la fam i la guerra. Per a mi és un llibre de capçalera.

Indignant

Com poden haver Institucions que qualifiquen de “botxí” i “assassí” a un pare, Beppino Englaro, que ha hagut de passar el calvari de veure que la seva filla, Eluana, durant tants anys en un llit? Aquests es pensen que un home abatut per la pèrdua d’una filla, vol desprendre’s d’ella com aquell que llença un “trasto”? Què és immoral? Jutjar de manera tan dura algú perquè ha decidit viure d’acord amb la seva manera d’entendre el que és vida? Qui ha volgut respectar la voluntat de la seva filla? Tant els costa entendre que l’acte d’amor és deixar de veure aquella persona, aquella filla que t’estimes, just per respectar el que és la vida? Seguirem criticat els estats teocràtics islàmics? Si seguim criticant-los (a mi m’agrada la llibertat i el poder en mans de les persones) tampoc el devem voler per a nosaltres,oi? Si mai em veieu al llit en estat irreversible, com estava l’Eluana, si us plau: deixeu-me morir en pau.

Cara dura

En Robert Mugabe, un heroi en un altre temps, ha organitzat una festeta d’aniversari.

El menú:

• 200 ampolles de cava Moet-Chandon


• 8.000 llagostes


• 100 kilos de gambes


• 4.000 porcions de caviar


• 3.000 ànecs


• 16.000 ous


• 3.000 pastissos de xocolata i vainilla


• 8.000 caixes de Ferrero Rocher

Els convidats poden fer regalets per agrair que estan convidats, de 45.000 a 55.000 dòlars US i en efectiu.

Mentrestant, els que no estan convidats, moren de còlera, de gana, de malalties, en un país en el qual no funciona res de res. Un país en el qual el 97% de la població no té feina i els pocs que mengen ho fan gràcies al programa d’aliments de l'ONU.

Ja sé que les llagostes i els ànecs no tenen més remei que anar a la festa... però els Moet Chandon i els Ferrero Rocher poden no anar-hi. M’agradaria sentir què pensen ells de la festeta. Ja sé que el tirà comprarà les seves marques, però no estaria de més que, com a minin, ells diguessin que preferirien no ser-hi presents.

Crisi

Deixeu-me començar dient-vos que no sóc un expert en economia. Quan va començar el tema de la crisi vaig interessar-m’hi però ara ja passo de llarg les pàgines d’economia dels diaris. I és que em posa de mal humor llegir els beneficis dels bancs! Abans tot era fàcil: vinga una hipoteca, tot i que paguem el cotxe o la casa. I ara tanquen l’aixeta. A on eren els experts dels bancs? Per què no advertien a la gent que s’endeutaven per damunt del que podríen pagar al cap d’un temps? No sée entendre perquè els bans segueixen tenint tants beneficis. Tanquen l’aixeta i la resta de sectors amb l’aigua la coll. No m’estranya el desencant de la gent. Algú creu que la gent que pateix per arribar, ja no a final de mes, sinó per tirar endavant el dia a dia entén pe a què serveix que l’Estat ajudi ala bancs? És molt trist. Mentrastant, cada dia més aturats.