Aquí també hi ha problemes

"Quan la guerra va començar ningú no dormia a casa perquè tenien por que la poguessin cremar amb nosaltres a dins. Quan es feia fosc ens amagàvem al camp, i quan vam començar a cremar les cases, vam haver de fugir".
Aquest és només un exemple dels “seus problemes”. Podríem posar el de la fam, la manca d’aigua, d’infraestructures, de salut... Tot això ve a que diumenge vaig estar a "La festa de l’Esperança" d’Intermon-Oxfam i mentre escoltava el manifest pensava amb aquesta frase estesa en el nostre món occidental: “aquí també hi ha problemes". De fet és un frase pensada per justificar el fet de no fer res, és cert. No es poden comparar, però, ni per la seva magnitud, ni per les possibilitats de resoldre i molt menys en el fet d’uns serveis mínims coberts. L’Arcadi Oliveres diu que si tot el món equilibrés el seu nivell de vida tothom viuria com a Portugal. Doncs no està malament. Gràcies a tothom qui que creu en les utopies, eina indispensable per avançar. Gràcies Intermon Oxfam.

Víctimes i a mes innocents

Hi ha afirmacions absurdes per naturalesa, del tipus “daños colaterales”, "víctimes innocents” “a les guerres sempre hi ha ferits”. Clar que depèn de qui les fa ja es desprestigien d’entrada, però afirmacions d’aquest tipus hi ha gent que no pot pensar-les. Qui per exemple no pot ni pensar-les? Doncs gent que teòricament vol aconseguir erradicar qualsevol xacra de la societat, gent que vol ser líder de grups que busquen la pau, la convivència... Espero que sapiguem detectar el “falsos profetes", que posen per davant les seves ambicions personals a la causa que proclamen defensar i que tothom veiem més enllà d’un titular, analitzem i mirem les situacions de la vida en la seva amplitud, fem una “foto” on hi surtin tots els elements i després busquem solucions amb la generositat de posar en lloc dels altres. Aleshores trobarem el camí.

Agressió lesbofòbica

Estic molt orgullós d’haver dedicat molt de temps de la meva vida a diferents causes, entre elles la de buscar la “legalitat” de la diversitat i molt especialment el tema gai i lèsbic. És un tema en el que sempre he estat molt sensible. La vida m’ha col·locat en llocs per poder treballar en aquest direcció. Ara, sentSíndic, no m’he oblidat en absolut dels meu compromís, dels meus valors. A la que vaig saber que a Sabadell hi havia hagut una agressió per raons de lesbofòbia no va passar ni 10 minuts que vaig intentar parlar per telèfon amb la mare de la noia agredida. Ho vaig intentar durant un cap de setmana sencer però òbviament la mare estava prou preocupada com per parlar amb mi. És més que lògic. Això si: vaig aconseguir parlar al cap d’uns dies amb unes persones que en nom d’ella em van venir a veure. Una salvatjada el que li va passar a aquesta noia. Ara, lògicament, segueixo preocupant-me. Malgrat tot, no ens oblidem de la veritable víctima que és la noia, a la que cal protegir i ajudar perquè vegi que no passa res per ser lesbiana. No hem de perdre el nord: l’objectiu és treballar contra l’homofòbia i la lesbofòbia. Organitzar unes xerrades a l’institut? Fer un treballar seriós, amb resultat, amb les agressores? amb els seus pares i mares? Hi ha diferents opcions i maneres. La que per a mi no serviria és que ningú utilitzes aquest cas com a trampolí. El móon es canvia amb el cor, és cert, però amb una combinació de cor i cervell i sense oblidar en absolut a les víctimes i no oblidar-les vol dir moltes coses: preservar l’anonimat de forma directe i indirecte, educar, sensibilitzar, denunciar de forma efectiva, ser realista, dir les coses tal i com som. Per aquest camí sempre m’hi torbareu.

El preu dels aliments

Jo no sabria dir-vos perquè pugen tant els preus dels aliments, tampoc sabria explicar perquè hi ha tanta gent als que els sobra de tot i altres que no tenen res. I menys encara perquè no menja tothom o perquè val més la pena que els governs gastin més en armes que en menjar per la gent. Són una part de les moltes preguntes que em faig davant del perill d’un crisi alimentaria que, de fet, amb això de “perill d’una crisi” únicament posem les coses més difícils a la gent que ja pateix. Quant algun “trasto” de casa s’espatlla, ja no serveix i mirem de canviar-lo. L’ONU segur que hauria de fer alguna cosa amb el patiment de la gent, perquè si no perquè serveix? I nosaltres, què podem fer? Doncs jo crec que cadascú com a mínim hauria de prendre consciència de que existeix aquesta situació. També informar-se i conscienciar-se. Canviar el trosset que puguem de la nostra parcel·la de món . I es pot fer!

The show must go on

Repassant el diari llegeixo que una noia que es presentava al càstig d’un programa que és una operació per triomfar, no va anar a la final perquè se l’hi havia mort l’àvia. Sembla ser que algun dels membres del jurat li van dir allò que “mira nena si vols triomfar els sentiments fora". Trist, trist. Ja no entenc com es pot ser mal educat i a més fer-ne bandera . Ara, en una societat que no estem sobrats de sentiments, que es fomenti davant de 3.131.000 espectadors que els sentiments “es deixen a casa", que la darrera cosa són els sentiments, és trist. Tampoc entenc com amb comentaris con aquest, o que es compari la mort d’una persona amb la d’un canari (va ser en el mateix programa) ningú cridi l’atenció oficialment. Jo ja no penso mirar-ho més. Bé, de fet no ho notaran perquè ja no ho mirava. Ja fa temps que vaig decidir fer “objecció” de mal educats televidents.

Les dones

Hem sorprèn tant de rebombori perquè al govern d’Espanya hi hagi més dones que homes, o de perquè una dona embarassada sigui ministre de defensa, o allò de que dones sí, però només les que valguin... Jo admiro a les dones que han arribat a llocs que eren territori dels homes, perquè han hagut de treballar el doble, perquè sempre han de demostrar que valen, perquè han de fer més gestos que els homes. No penseu que ja n’hi ha prou? No creieu que se'n fa un gra massa? No us sembla que ja hauríem d’estar en un altre nivell? Per mi benvingudes siguin les dones al llocs de responsabilitat perquè això fa veure a la gent i en especial als “primitius” que encara es pensen que les dones son com una cadira, propietat seva, que homes i dones som iguals. I vigilem, que de dones que no serveixen, com homes n’hi ha. Vull dir que si una ministre no serveix no vol dir que les dones no serveixin. De fet, al llarg de la història hi ha molts polítics corruptes, mals gestors... i no he sentit mai que per això, els homes no podem ser ministre o el que sigui.

Superació

Deixa'm animar-te des d’aquí, amic. L’altre dia ets vas superar i estic content d'haver estat allà. Era molt important el que vas fer, no és fàcil ser tartamut i fer una intervenció en públic.T’he vist molts intens i mai has llençat la tovallola, t’has enfadat amb tu mateix, t’has possat trist però no has dit prou . Dissabte ens vas donar una lliçó a tots, amb la teva intervenció sense gairebé “cap entrebanc”. Compta amb mi.

De boca en boca

M’explica un colega que en el seu municipi ha endegat un estudi sobre l’impacte de la immigració a la seva ciutat, tot el que ha suposat, qui fa ús dels serveis, les llicències pels comerços de Paquistanesos, qui té dret a a pisos socials... per d’una vegada per totes trencar “llegendes urbanes del tipus “els immigrants se'n duen tots els diners” i coses així. És molt interessant, perquè fer córrer mentides costa poc. Ara mateix, a un bon amic, que és una persona força coneguda, li han penjat un “nòvio” també famós i corre com la pols. Tothom ho sap de bona tinta, de primera ma... (per cert: és mentida). De fet jo ja fa temps que no em crec aquestes coses. Trobo ridícul que algú molt famós faci no sé què i resulta que ho sàpiga no sé qui que esta a anys llum d’ell. Bé tornem al tema: quina bona idea la del company Síndic! Tinc ganes de que l’esborrany vegi la llum.

The Impact of the Ombudsman

El dilluns i dimarts he estat a Ghent (Bèlgica) en una conferencia internacional: “The Impact of the Ombudsman”, on més de 100 Ombudsman vam posar sobre la taula l’impacte de la nostra figura. Dos dies molts interessos, no entraré a explicar de quèe van anar les 17 ponències. Coses que em van omplir molt: la xerrada amb en Hafez Abu Seada, escoltar parlar de la seva tasca a Egipte, preocupant-se de denunciar les múltiples trepitjades dels drets humans, o les mancances que explicava Mafarma Sanogode Burkina Faso, entre altres. I tot això amb com vivim la nostra realitat els Ombudsman Europeus, amb problemes molts semblants. Està bé saber que no estàs sol. Que com tu hi ha més gent que té l’encàrrec d’estar al costat de les persones enfront de l’administració. Treballar en xarxa ajuda molt i t’enriqueix. Espero no perdre mai, o al menys que tardi, la capacitat i les ganes d’aprendre, de creure que de tot es pot aprendre.

No hi ha aigua

No hi ha aigua. Això és una realitat, com també ho és que el embassaments no s’han buidat de cop. S’han anat buidant de mica en mica i potser, no haguéssin hagut d’arribar fins aquí. Algú hauria d’haver agafat el “toro per les banyes” i ser valent per posar fil a l’agulla. Jo no sé si la solució és l’aigua d’aquí o d’allà o si les dessaladores gastaran un munt d’energia o si contaminaran. La ciutadania el que vol són solucions, polítics que planifiquin a llarg termini per evitar situacions com aquesta. El consum de la gent ha baixat i molt. La societat, doncs, ha fet els deures i no pot entendre com altres no han previst per evitar arribar fins aquí.

Al telèfon de la sequera de Sabadell truca gent molt preocupada. El divendres però em vaig preocupar molt. Em va trucar una senyora gran (de fet al cap de mitja hora jo ja era a casa seva) que em va dir que “feia dies que no dormia perquè com que no es pot regar i el podem posar multes si els veïns et denuncien, havia decidit deixar morir el seu jardinet”. Vaig mirar el seu consum: 8 metres al trimestre!!! És a dir: no pot ser que algú planifiqui, que pensi més enllà de quatre anys, que tinguem clara que l’aigua, com els diners, són de tots els catalans i catalanes. Vull dir que si demà una pedregada malmet les avellanes, les pomes... o el que sigui tots els catalans i les catalanes haurem de corre. Busquem doncs aquest equilibri. Deixem de banda la lògica i sana disputa política i unim-nos tots davant d'aquesta emergència. Pensem en el demà.

Informe de la memòria al Ple

Un Defensor em deia que la presentació de la Memòria al Ple era aquell moment dolç en que els polítics passaven la seva particular “penitencia” pels seus “pecats”. Jo no ho crec. Penso que és aquell moment que serveix per posar sobre la taula tot allò que compartim, aquells valors que no hem d’oblidar, que és el servei a la gent de la nostra cuitat. Aquest és l’esperit amb el que vaig parlar al Ple. Deia en el meu discurs que s’han de vèncer resistències als canvis i posava com exemple un grup d’avis del taller Lectoescriptura de l’Agrupacio d’Avis de la Creu de Barberà, que han fet els títols de la memòria. Són l’exemple del que també ha de fer l’administració: il·lusionar-se, vèncer resistències, esperit de superació... Només així ens acostarem a l¡Administració del segle XXI, una administració que ha de ser propera, generosa i ha de parlar el llenguatge de les persones, que ha de saber posar-se al costat de la gent i junts pensar allò que és el millor pel bé comú.