Hem començat l'any malament. Hi ha massa coses que no m'agraden en aquest començament, però com que el drama d'Haití és tant gros, no m'atreveixo ni a comparar-ho. Aquest país, devastat per les seves lluites internes, ara ha quedat arrasat per l'acció de la Terra. Aquesta Terra que ens entestem a maltractar, a explotar sense miraments. Del que està passant a Haití em queda el sentiment que en el món "ric" tothom hi ha col·laborat. Europa no acaba d'arrencar per liderar massa coses, no hem estat capaços de coordinar junts l'ajut dels països membres i sembla ser que es fa difícil repartir l'ajut que arriba. Un "molt deficient" als bancs i caixes que, de manera immoral, cobren comissions a les donacions. Caldria publicar els seus noms per retirar-los els diners. És un abús més d'aquestes entitats que, malgrat ser molt culpables de la situacions terribles de moltes persones, són de les poques empreses que segueixen tenint beneficis. Un altre "0" al bisbe Munilla, per "escombrar cap a casa", per recuperar aquest tracte paternalista de superior a inferior, i d'anomenar-los "pobrets" i que l'únic que l'interessa és que tothom pensi com ell. Sort que allí, sobre el terreny, també hi ha molts religiosos entregats, arremangats, treballant per les persones que aquest bisbe veu com a "pobrets". Aquí només aproven, com generalment sempre passa, la societat civil que s'ha mobilitzat molt per ajudar i també, en aquest cas, els estats que han enviat ajuts, els quals, malauradament, no poden repartir amb coordinació. A veure si quan es reconstrueixi el país, els supervivents puguin finalment gaudir d'una estabilitat i dels drets humans. A mi, però, no m'interessen les imatges impactants, ni les histories de "tants dies desprès estava viva sota una casa una mare i els seus fills...". El que m'interessa llegir és com com arriba l'ajut a la gent, com s'organitza la reconstrucció, qui lidera. La resta són drames humans, terribles, que no han de distreure del que és important, de com nosaltres estem al costat dels supervivents.
No entenc molt d’energia atòmica, així que no podré ajudar gaire en el debat sobre si cementiri sí o cementiri no. Vagi per endavant però, que no agraden trens carregats de material radioactiu passejant-se per casa nostra ni per enlloc. Però, en el que sí hi entenc una mica més és sobre Municipis. Sóc un ferm defensor de la autonomia municipal i també de que calen molts més recursos als ajuntaments per poder prestar els serveis que la ciutadania demana i necessita. El tema econòmic segur que ha comptat a l’hora de que el ple de l’ajunatemnt d’Ascó digués sí al cementirii, però hi ha coses que transcendeixen en molt el mandat d‘un consistori i tenen molta repercussió a la vida de la gent i fins i tot amb temes com aquest, que fan por als veïns i veïnes. Per això cal un procés participatiu en la que uns hi altres puguin explicar els pros i contres per tal que la gent pugui decidir en un consulta. Això crec que hagués estat el més correcte, doncs un cementiri nuclear a un municipi afecta al municipi i també als municipis del voltant que és per on passaran els transports. Participació ciutadana, sí, però sempre. No només quan interessa al que democràticament gestionen les administracions.
