dimarts, 29 de setembre del 2009

Incivisme

Avui he anat a passejar pels carrers que s'han arreglat aquest estiu a Sabadell. Unes voreres francament amples. Ja tocava. A veure si apuntem aviat més carrers a la "moda" de les voreres "humanes". És que les ciutats agradables les fan moltes coses, entre elles les actuacions en les que dones més protagonisme a la gent que va a peu. Els cotxes són els "amos" de les ciutats i hem de treballar cada cop més per tal que, el transport públic, les bicicletes, el caminar, guanyin espai. Bé, aquest seria motiu d'un altre post.

Tornem a les voreres. Deia que estic content. Les persones reclamem de les administracions que facin les coses ben fetes i hem de seguir reclamant. Ens queixem dels polítics, de la desafecció. Volem ciutats més habitables i per això som reivindicatius i critiquem als politics quan ens sembla que no ho fan bé. Però, i nosaltres? ens hem parat a pensar que tenim alguna cosa a fer? No hem d'esperar a que tot ho facin els altres. En 10 minuts he trobat 8 cotxes sobre les voreres impedint del tot el pas dels vianants. Un contenidor de plàstic amb brossa orgànica, 3 excrements de gos i dos intents d'"assassinant" en un pas de vianants. Ara es parla molt dels joves, de l'educació sense autoritat (que, per cert: no estic gens d'acord amb aquestes afirmacions) però els que han aparcat els cotxes malament impedint el pas dels vianants segur que són ciutadans i ciutadanes que va estudiar en aquesta educació que ara molts sembla que enyorin.

Els dos "assassins" en potència del pas vianants que us deia, ja us dic ara que eren de 40 cap a amunt. Les ciutats amables també són cosa de les persones que hi vivim. Tots en sabem de "receptes" i del que faríem si manéssim, però sense "manar" també podem fer-hi molt. Per exemple: pensar en la gent que per culpa del cotxe "aparcat" sobre la vorera haurà de passar pel mig del carrer. I molt més. Desterrar l'egoisme. Pensar també en els altres. Aleshores podrem parlar de que fariem si "manéssim".

Sort que he acabat el dia visitant una associació que coopera amb Hondures. Tot un revulsiu per creure de nou que no tot està perdut.
Us deixo algunes fotos que he fet tot passejant per la ciutat, que demostren aquest incivisme del que us parlava.













diumenge, 20 de setembre del 2009

El Toro de la Vega

Simplement: una salvatjada.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Aquest 11 de setembre


És molt important per un país el respecte als seus símbols. Hi ha coses que estan per damunt de les lògiques diferències politiques i, fins i tot, de les reivindicacions socials, per més justificades que puguin ser. Aquest Onze de Setembre hem vist, malauradament, coses com crits i xiulets metre sonava l'Himne Nacional de Catalunya. Que desprès del missatge Institucional del President sortís una parodia automàticament. Massa coses. No em val l'excusa d'"allà és on veiem els polítics". Els polítics es poden veure moltes vegades: a l'entrada del Parlament, entrant al Palau de la Generalitat... a molts llocs. Però avui no és el dia. I que vagi per endavant que tenen el meu suport aquells que reclamen solucions a la seva situació.

Si volem ser un país respectat, hem de començar nosaltres respectant els nostres símbols.

dijous, 10 de setembre del 2009

Violència d'alguns joves

Hi ha moltes coses en aquesta vida que no es poden tractar amb lleugeresa. I m'atreveixo a dir, amb irresponsabilitat. Sobre l'anomenada "violència juvenil", aquestes són algunes solucions proposades últimament:

"Quan es permet el tuteig als mestres, s'està obrint el camí a la fatal de respecte". Una altra solució magnífica: "Si les famílies de Madrid i Pozuelo resessin cada dia el Rosari a la Verge no hauria passat el que va passar". Els pares d'aquestes frívoles frases: el meu col·lega, Enrique Múgica, Defensor del Pueblo, i la seva Il·lustríssima, Antonio Maria, Cardenal Rouco. Abans de seguir, lamento que un defensor del poble digui coses tant gruixudes i marcades de tot rigor. Bé, és a dir: que el que van fer, no sé si 50 o 70 Joves a Pozuelo, que condemno sense cap tipus de reserva, és culpa del tuteig i de no resar el Rosari? voldrà dir això (jo també vull ser simplista ara) que la resta de joves de Pozuelo i Madrid, que no sé quants cents milers deu ser, aquells que no destrossen res de res, que tampoc peguen a policies, que no cremen cotxes, que no destrocen cabines de telèfon... deuen parlar de vós als professors i resar el rosari cada dia? Si no és així , com aquest parell de personatges s'atreveixin a dir això?



Estimat col·lega Enrique, llegeix-te un estudi molt ben fet per una altre col·lega (que, per cert, te'l va enviar): el Valedor do Cidadán de Vigo, Luis espada, sobre les causes del botellón. Les causes són moltes i les solucions també. Cal parlar-ne amb seriositat. Potser cal, també, que escoltem al joves. Deixar-los parlar. Que ens diguin perquè no estan a gust, perquè alguns reaccionen així. Que els experts hi treballin i que les administracions no s'adormin. I dir també que la gran, la immensa, majoria dels joves, tenen un comportament que res té a veure amb tot això. No siguem ni alarmistes ni simplistes. I, si us plau, ja n'hi ha prou de que si no ets catòlic (i de la corda Rouco) ets necessàriament "dolent", surti del seu Palau, senyor Cardenal, trepitgi altres realitats que no siguin les seves comunitats i quedarà parat del que hi ha fora dels gruixuts murs de la "seva església", de la vida, de les ganes de caviar al món, de riure i de comprometre's.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Festa Major

Ja s'ha acabat la nostra Festa gran. Ara sonen els trons del castell de foc i el cel s'omple de llum. S'acaba una Festa que hem viscut en un context dur, en una ciutat amb molta gent a l'atur, mota gent que passa problemes. Segurament, just per això, ha estat més important que mai aquesta Festa Major 09, perquè per molta gent ha significat una petita aturada al seus mal de caps; al seu dia a dia advers, i demà a tornar a lluitar, amb força, plantant cara. La crisi ens pot prendre moltes coses: la feina, les coses materials, molts somnis... però el que cap situació adversa pot prendre'ns és la nostra actitud davant de la vida. Una actitud que ens permeti, malgrat l'adversitat, gaudir de les coses de la vida, com ara la Festa Major.

Les places plenes: la del Gas, de les Marquilles, del Vallès, de la Creu Alta, Sant Roc, la Rambla... Molta gent per tot arreu, gaudint de Sabadell, d'una ciutat que portem, sí, perquè no dir-ho, a la pell, que ens estimem i que volem per a ella el millor.

Aquest any el curs polític ha començat abans a la nostra ciutat (perquè el Ple s'ha avançat de dates). Abans començava just l'endemà de Festa Major. Tenim la sort de viure en un lloc de la Terra on ens regim per un sistema en que tothom pot dir com l'hi agradaria que fos la nostra ciutat i això és bo, molt bo. Només té un petit problema: quan s'utilitzen desqualificacions personals o insults, aquest no és el camí. Això no ho volem la gent de Sabadell; no ens ho mereixem. Defensem el que creiem, hi han moltes maneres de fer que Sabadell sigui un lloc on es visqui cada cop millor i és bo que els sapiguem. El que no volem es l'insult per l'insult com a arma política. Això no s'hi val.

Demà, de nou, al nostre dia dia.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Gran Via


No entraré a valorar la idoneïnat o no dels semàfors a la Gran Via de Sabadell. Tampoc parlaré del tercer carril. Els que em seguiu sabeu que no acostumo a parlar d'aquelles qüestions que estan en el camp de la lògica i necessària discussió entre els representants dels ciutadans i ciutadanes. Només volia dir-vos que, com a vianant, em va agradar travessar la Gran Via caminant. A mi, que sóc de l'altre "cantó" de la Gran Via, acostumat a pujar i baixar escales per anar al "centre" o per agafar el bus, em va agradar. Malgrat la meva alegria, són els responsables polítics i la ciutadania en general qui ha de veure i valorar el resultat de la mesura.