Crisi?

“La Banca porta guanyats al primer semestre 2009 10.000 milions d’ €"
BBVA 2.800 milions; Santander 4.519 milions; Popular 442 milions; La Caixa 975 milions; Caja Madrid 575 milions.

I les empreses de serveis? Iberdrola 1.506 milions; Acciona 1.198 milions; Endesa 2.263 milions.

Podria continuar... aleshores, quan parlem de crisi, diguem les coses pel seu nom: la pateix només la gent del carrer: els que ja no eren rics. La resta, simplement guanya menys i llestos. És escandalós. En moments de crisi algú hauria de “regular” aquest ofensius i immorals beneficis. Més que res, perquè la majoria d’aquest guanys són les comissions que ens cobren els bancs i caixes per tot o els preus desmesurats dels serveis de primera necessita. I si alguna d’aquestes empreses no guanya tants diners, que no pateixi, que els demani al govern i la resta dels contribuents ja ho pagarem.

Jo no sóc ni de bon tros un expert en política econòmica i, menys encara, tinc la recepta per sortir de la crisi, però, sí que sé el que pateix molta gent; de l’escàndol de no poder pagar l'habitatge i, a més, de quedar-se-la el banc. Aquests encara et diuen, d’una manera immoral i descarada, que li seguiràs devent diners desprès de perdre la casa. O de tanta gent que no pot ni pagar el rebut de l’aigua de 30 € el trimestre. O de les famílies que no poden dur el nen de colònies o al menjador de l’escola. D’ avis que viuen amb 400 @... i ells guanyen fortunes!

És tant trist, tant decebedor, tant inhumà, tant immoral. La jugada és rodona: Els bancs i caixes, entre d'altres, són en gran mesura els culpables de la crisi. I els seus clients, les víctimes. A ells no els afecta. Dormiran tranquils? Em temo que sí.

270 morts

No seré jo dubtós de no defensar es drets humans. Aquest dies, però, em pregunto si alliberar al senyor Abdelbaset Ali al-Megrahi perquè esta malalt té a veure amb els drets humans.

Que no li passi com al senyor Pinochet que també estava molt malalt i en arribar a Xile va començar a caminar, com si fós un miracle. Aquest altre botxí d'innocents ha tingut una rebuda “commovedora” com si hagués salvat 90 nens de morir en un incendi. Crec que cal respecte a les 270 famílies, al munt de gent que va perdre algú estimat, perquè aquest home va decidir que havien de morir.

Com han de viure aquesta gent la triomfal arribada a Líbia del senyor Al-Megrahi? Estimularà altres a posar bombes i matar gent veient que així s'els considerarà herois? I espero que no es demostri que darrera d’'aquest sorprenent alliberament no hi hagi cap acord comercial, que ja seria terrible.

I per mes cinisme, ara sembla que ningú es pensava que Trípoli utilitzaria aquest “triomf” de la política de la por pel seu consum propagandístic intern i pel desgast del model democràtic extern. Fins un nen de bolquers’ s'ho hagués imaginat.

Crec que s’'havia de tractar al senyor Abdelbaset amb tot el respecte a la seva dignitat com a persona. Tenir un judici just, cuidar-lo del seu càncer. Sense cap tipus de dubte. Però no deixar-lo lliure. I menys si a sobre ni tant sols a demanat perdó ni s’e n'ha penedit. És una bufetada a la gent que defensa els drets humans.

Potes enlaire

Les ciutats aprofiten l'estiu per fer obres. És un bon mes perquè hi ha menys gent i això vol dir que no es molesta tant. Ara: les ciutats no estan buides i cal tenir-ho en compte. S'ha de pensa enla gent que viu l'agost a les ciutats, pensar en coses com adaptar els semàfors a la realitat o treure els cons un cop acabada la feina si no ha de continuar en uns dies. Sorprendria estar fent cua, parat en un semàfor que habitualment dura poc en verd per què hi ha poc trànsit i que ara per desviaments d'obres n'hi a molt, que aquest segueix un minut en verd i sis en vermell. Els ciutadans i ciutadanes hem de tenir paciència, pensar en el bé comú i agafar-s'ho amb filosofia, com quan fas obres a casa. Però les administracions han de treballar perquè les molèsties siguin mínimes, han de posar-se en la pell de la gent i prendre les mesures que calguin per minimitzar les molèsties.

Coherència

Llegia un article sobre les dones afganeses. De la seva situació inhumana. Ara, per postres, han de triar entre relacions sexuals no desitjades amb el seu marit o no menjar, i això avalat per la "llei"!, entre moltes altres situacions vergonyoses. A qui hauria, però, de caure la cara de vergonya és a aquells que van posar com excusa "alliberar" al poble afganes del jou Talibà per intervenir a l'Afganistan. Haig de dir que a mi em va alegrar que s'acabés amb el règim medieval i integrista dels Talibans. Ja passa sovint que el missatge és un i la realitat una altra. Si els Europeus són, i crec que sí que ho som, molt respectuosos amb el drets humans, no podem col·laborar amb governs que no els respecten. Europa està deixant molta sang a l'Afganistan, com a mínim hem de demanar que no es legisli res de res en contra els drets humans en aquell país. La incoherència de tenir homes i dones jugant-se-la cada dia i el no exigir uns mínims fa, també, que la gent es desencanti de la política.

Us recomano un llibre magnífic: "Mil sols esplèndids", de Khaled Hossin.

Convivència

Acabo d'arribar a la Vall d'Aran per passar-hi uns dies. Ara que ja torno a ser a "casa" vaig paint tot el que he viscut al Japó. Són moltes les coses que m'han agradat i impressionat. Però en destacaré nomes una: el civisme de la gent. Només baixar del metro a Tòkio ja em va sorprendre veure moltes bicicletes aparcades i cap lligada enlloc, només el candau que travava la roda. Vaig seguir veien una ciutat molt neta i l'absència de papereres. Al llarg del viatge he vist que Tòkio no era cap excepció; per tot arreu és així. Al cap d'uns dies, per culpa del mal temps, un tren no va sortir a l'hora. Van avisar per l'altaveu i fins mitja hora més tard no ens van canviar de tren. Cap comentari de la gent. Per no parlar del tracte exquisit de la gent que esta de cara al públic.

Tot això em fa pensar que el civisme és possible. A les nostres terres és fàcil veure moltes manques de civisme: cotxes aparcats a passos de vianants, gent que embruta l'espai públic, que malmeten el mobiliari urbà, gent que més d'estar treballant de "cara al públic" sembla que estigui de "cul al públic"... Coses que de ben segur no fan a casa seva. Llencen la brutícia al terra de la cuina? Guixen les cadires del menjador? Deixen una taula al mig del passadís? No, segur que no. Per què al l'espai públic sí que ho fem? Treballar per sentir nostre allò que és de tots, aquest és el repte. Però, com tot, no n'hi ha prou en lamentar-nos ni en esperar que l'administració ho faci tot. Nosaltres no som aliens a la convivència. Sense anar més lluny, ahir, per Sabadell, una senyora que em va conèixer em va dir: "Miri, no hi ha dret", referint-se a un contenidor que estava rodejat de cartrons. El vam obrir i estava vuit. La senyora es referia que no hi ha dret i que els culpables eren els serveis de neteja.

Molts cops parlem de canviar el món i tot això. Dons una manera de fer-ho: posar-nos el xip del "bon rotllo" i practicar-lo. Ser simpàtic amb la gent, dir les coses bé i "passar" si la resposta és "borde". Ser militants del civisme i sentir-nos orgullosos, feliços. Aquesta és la recepta.

Us deixo amb algunes fotos d'aquestes vacances al Japó.