Un altre dia mundial. Aquest cop de la SIDA. Arribem amb un grapat de morts i patiment a l’esquena. Molt i molt de patiment que no ha servit per eradicar la SIDA després de tants anys. Eradicar-la vol dir pensar en els països del nostre sud i actuar de forma clara i contundent: invertint diners. També vol dir que, per alguna raó, s’ha baixat la guàrdia als nostres països occidentals. Amb la SIDA, com amb altres “dies mundials”, passa que només és notícia una setmaneta a l’any o quan passa alguna cosa grossa. Després ningú en parla. Dijous passat sopava amb un grup de 10 joves de 18-20 anys per parlar sense embuts de com veuen i com se senten en la seva societat, en la seva ciutat. Vam parlar també de la SIDA i gairebé tots havíen tingut sexe imprudent. Alguna cosa no s’ha fet bé (s’han fet moltes de bé en aquesta lluita) si encara hi ha contagis. Nosaltres individualment tenim molt de poder. Expliquem que la SIDA existeix. Informem-nos i informen sempre que puguem.
Volia escriure un article llarg, per no deixar-me res, per dir com em sento d’impotent davant la violència. Com m’agradaria abraçar a les dones que pateixen la violència masclista. Dir-les tantes coses... Però no faré. Escric quatre ratlles perquè avui tothom en parla. Avui tothom està sensibilitzat. Avui, al Racó del Campanar (acte central a Sabadell) érem poca gent. Érem pocs homes. Només una nova víctima recordarà a partir de demà que la violència contra les dones és una realitat.
Ahir al vespre vaig anar a veure la pel·lícula “Los niños de Huang Shi”, basada en la vida del periodista anglès George Hogg. Ens explica com, amb ganes, per més hostil que sigui l’entorn, es pot treballar per la pau. Em va agradar molt el tros de la pel·lícula en el qual ell decideix que vol anar al front a lluitar perquè s’acabi la guerra, quan explica perquè va anar a la Xina just en el moment de la sanguinària guerra amb el Japó, el moment en què s'adona que té davant la possibilitat de treballar pel què realment havia vingut a fer a la Xina: no al “front”, sinó cuidant un grapat de nens orfes.
Aquesta història em va fer pensar en una entrevista que vaig tenir aquell matí amb un noi que va ser agredit en un autobús nocturn interurbà, davant la passivitat dels seus sompanys i companyes de viatge. El noi es va quedar sol i ferit en una parada de Cerdanyola a 2/4 de 4 de la matinada, mentre que els agressors pujaven de nou al mateix bus per tornar tranquils a casa. El què m'ha sobtat de tot això és que la gent que estava al bus no va fer res. Entenc que podíen tenir por (segur que George Hogg també en tenia, però eren més fortes les ganes de defensar la pau).
Hem de saber reconèixer els moments en què tenim l'oportunitat d’acabar amb les nostres petites “guerres”, sinó no podem criticar els altres, magnificar tot allò que nosaltres fem o decidir pels altres, com s’ha de dirigir el món. Si quan tenim davant una “guerra” no fem res, callem i mirem cap a un altre costat, no podem donar lliçons a ningú.
Cada cop em semblen pitjor, si es que pot semblar-me més pitjor, aquests programes que furguen en les misèries de la gent. Ara, per acabar-ho d’adobar, donen veu al Roldán i al Julián Muñoz. Hi ha tanta altra gent interessant per a entrevistar! Em pregunto quin món volem construir si ens porten gent com aquesta als programes i si, a més, tenen tanta audiència. I després la culpa del desencís de la societat és dels altres.
Ja sé que no podràs llegir aquesta carta. Et volia dir que ho sento. Jo no era cap dels membres d’aquesta vergonyosa pantomima de tribunal que et van condemnar a morir lapidada per ser culpable d'haver estat violada i per buscar refugi en les "autoritats". Ni tampoc era cap dels 50 homes que van tirar les pedres. Ni era un dels 1. 000 homes de públic. Però sóc un home d’Occident, que vull creure que exportem els drets de les persones allà on es trepitgen. Avui, Aixa, finalment venim a Somàlia, però no anem a Kismayu , on et van violar, ni a Mogadiscio, on et van matar. Tampoc anem a protegir a ningú del teu pais. Ni a cap més nena de 14 anys. Anem a defensar els nostres vaixells, a defensar els nostres interessos. Per això et demano perdó. Ja sé, Aixia, que no ho deus entendre. Jo tampoc. Segur que no deus saber perquè no hem vingut corrent a salvar-te a tu i tants d’altres. Allà on siguis, segurament també trobaràs gent del Congo que tampoc entendran res de res. Però sàpigues que aquí, lluny de casa teva, hi ha molta gent que no ens agrada la música que sona i que la volem canviar. Que pensem que volem deixar un món millor del que hem heretat. Un món no hi càpiguen casos com el teu. Un planeta que sigui per viure-hi.
Per a un Síndic parlar dels Plens és molt difícil. La nostra necessària independència i neutralitat no ens deixa entrar en les lògiques i necessàries “diferències" polítiques. M’agrada que sigui així. Però ahir es van aprovar dues mocions especialment importats. Una sobre la promoció de la banca ètica/social i una altre sobre la igualtat home-dona. Penso que l’ocasió s’ho val i felicito als regidors i regidores per aquest treball. Amb això no vull dir que les altres mocions que es debaten als plens no siguin importants per al benestar de les persones. N'hi de bon tros! La municipal és l'administració més propera a la gent i per això sempre és important el que passa pels Plens. Però aquestes dues mocions les veig especialment properes als que pateixen.
En aquesta ocasió, el micròfon del Síndic ha sortit al carrer per copsar si la ciutadania sabia què és el "silenci administratiu". Tot i que amb alguns dubtes, la majoria ho identifiquen amb la "no resposta" per part de l'administració. Comparteixo amb vosaltres una selecció d'alguns ciutadans i ciutadanes preguntats i, a continuació, explico en profunditat el concepte del "silenci administratiu":
Procediments iniciats a instància de part:
És una figura que neix en pro dels drets dels ciutadans, per tal de protegir-los de les prerrogatives de l’Administració. Mai és un figura pensada per l’Administració i la seva protecció. El procediment administratiu existeix i està pensat pel ciutadà, el qual és la part dèbil de les relacions jurídiques administratives.
L'Administració està obligada a resoldre i notificar en el termini màxim establert per la normativa.
Quan això no passa, sorgeix la figura del silenci administratiu. Així, és aquella figura q neix quan la Administració no respon i notifica en el termini màxim establert per la normativa. Si aquesta no diu res s’entén que el termini és de tres mesos, però s’ha d’estar al cas del q estableixi cada norma en particular.
Un cop transcorregut el termini sense que l’Administració hagi dictat resolució expressa, es crea la ficció que hi ha un acte administratiu i que aquest és estimador de les pretensions dels ciutadans/es. Així, en termes generals, una vegada transcorregut el termini establert per resoldre, aquests poden entendre estimades les seves pretensions.
Tot i que en termes generals el silenci s’entén positiu, existeixen casos en el quals aquest és negatiu. Quan el silenci és negatiu, el transcurs del termini sense dictar resolució expressa implica que els ciutadans/es poden entendre desestimades les seves pretensions, i que poden impugnar aquest acte presumpte als tribunals sense que hagin d’esperar que l’Administració respongui.
Tot i la figura del silenci, la Administració haurà de resoldre encara que sigui tard. Aquesta resposta, que ve amb retràs, només podrà ser confirmatòria de l’estimació en els casos de silenci administratiu positiu. I en els casos de silenci negatiu, la resposta podrà ser estimadora o denegadora, per tant, l’AP no està vinculada al silenci negatiu. En els casos que la resposta retardada sigui altre cop denegadora, l’interessat podrà tornar a interposar els corresponents recursos.
Exemples de silenci positiu: les llicències. I de silenci negatiu: els recursos.
Procediments iniciats d’ofici per l’Administració:
La manca de resposta de l’Administració en els procediments iniciats d’ofici implicarà la caducitat de l’expedient, en aquells casos en què l’Administració exerciti potestats sancionadores o susceptibles de produir efectes desfavorables pels interessats.
En aquells procediments en que es poguessin derivar reconeixement i constitució de drets, el silenci implicarà que els interessats puguin entendre les seves pretensions desestimades.
Aquests dies he estat a les terceres jornades de formació del Fòrum de Síndics i Síndiques de Catalunya. Han estat unes jornades molt interessants en les que a part d’aprendre els uns dels altres, ens permet fer xarxa. A mi em va tocar parlar de la Llei de la Dependència. Van explicar que calen més diners per fer-la funcionar. Mes organització. Cal transparència. Que estem millor que abans... però la conclusió és que cal posar cara als expedients. Darrera de cada carpeta hi alguna cosa més que valoracions, números, rendes... hi ha gent que pateix. Una altre conclusió és que la crisis no ha de retallar les prestacions. Vaig estudiar el pressupost de defensa i, clar, en èpoques de vaques “flaques” primer de tot és el benestar de la gent, en especial de la gent que pateix, i això ha de passar per davant de les bales. Els beneficiaris d’aquest nou dret no tenen cap culpa de les expectatives que els hi hem donat amb aquesta llei (que és molt bona) ni tampoc de patir.
Em dic Josep Escartin i Laurito i vaig néixer a Sabadell, on he desenvolupat gran part de la meva vocació al servei de la ciutadania.
Sóc el Síndic Municipal de Greuges de Sabadell i, fins al febrer de 2011, vaig ser President del Fòrum de Síndics i Sindiques Locals de Catalunya.
Un altre dia mundial. Aquest cop de la SIDA. Arribem amb un grapat de morts i patiment a l’esquena. Molt i molt de patiment que no ha servit per eradicar la SIDA després de tants anys. Eradicar-la vol dir pensar en els països del nostre sud i actuar de forma clara i contundent: invertint diners. També vol dir que, per alguna raó, s’ha baixat la guàrdia als nostres països occidentals. Amb la SIDA, com amb altres “dies mundials”, passa que només és notícia una setmaneta a l’any o quan passa alguna cosa grossa. Després ningú en parla. Dijous passat sopava amb un grup de 10 joves de 18-20 anys per parlar sense embuts de com veuen i com se senten en la seva societat, en la seva ciutat. Vam parlar també de la SIDA i gairebé tots havíen tingut sexe imprudent.
