El dret a bellugar-nos

Deixeu-me començar reconeixent que no sóc un expert en transports i tampoc en macroeconomia, així que potser, tot el que penso sobre el tema, algun entès ho poguí rebatre. Però del que sí entenc és del que se sent quant agafes transports públics, en aquest cas em refereixo a la xarxa de rodalies de RENFE. És que clar... ara que sembla que els trens tornen a la anormalitat (vull dir anormalitat perquè fins no fa massa, la normalitat gairebé era la inpuntualitat) i sembla que ara ja són regularment puntals, és a dir; que dona la sensació de que ja està tot arreglat. Doncs no, no està tot arreglat, ni de bon tros. Segueixen havent-hi els mateixos problemes d’abans. Estic convençut que els transports públics han d’estar pensat en el “públic”, és a dir en els clients, les ciutadanes i ciutadans, i si algú no el pot agafar perquè les infrastructures no estan bé, de públics res de res. Es converteixen automàticament en privats, uns trens per gent amb salut en el que qui no va massa lleuger, amb cadira de rodes, amb una maleta (espectacular que el tren que va l’aeroport, on segur que la gent va carregada les portes no s’obrin a ras d’andana), amb un cotxet.. no els pot agafar perquè els accessos no estan adaptats, les portes no s’obren a l’alçada de les andanes (no ho entès mai això de que les andanes de la RENFE no s’ avinguin amb les portes), no hi han ascensors... per no dir que si tens ganes d’anar al lavabo a una estació és impossible. Transport públic que tampoc ha d’estar renyit amb la qualitat. Agafar el tren i haver d’entra-hi amb calçador tampoc és donar servei. Perquè no posem trens més llargs? de dos pisos? També trobo fantàstic que retornin el bitllet si hi ha retards, faltaria mes!!!!! Però que te'l donguin al baixar del tren, no fer-nos anar buscar-ho no sé a on, perquè si a sobre de que arribes tard encara has d’anar a canviar-ho... I no estic inventant res. En una altre empresa pública de ferrocarril, per un problema a la xarxa, el tren no anava gens a l’ hora. Ens van avisar, jo vaig baixar del tren en una estació, perquè no podia esperar, i a la porta de l’estació i havia un senyor que em va donar un altre bitllet i em va dir “disculpi”. Això és servei!!!. També estaria bé que te'l tornessin si decideixes no pujar en un tren on no hi cap ni una agulla. Com també seria bo que et donguessin un targeta de telèfon per poder fer una trucada i dir a la feina que arribaràs tard, perquè clar entre el retard, la cua per demanar el "certificat" de que el tren porta retard... passa més estona i tampoc crec que sigui l’usuari qui a sobre hagi de pagar la trucada. Tampoc estaria malament que l’unic “llibre” de reclamacions de cada estació es convertís en fulls, així no caldria fer cua per reclamar, que òbviament es una forma de dissuadir del dret a reclamar dels clients. Només son algunes idees per a qui li correspongui, per millorar el servei. Les persones ens sentim orgulloses de viure a on vivim si entre altres els serveis funcionen.

Darrerament tampoc ho tenim fàcil amb la bicicleta, que malgrat promocianar-ne el seu us cal tenir carrils per on passar. O el que encara es pitjor: lloc on deixar-la lligada. Si no pots lligar enlloc, només en les parades de bici, com ho fem? Algú s’ha parat a pensar que una bicicleta no és un autobús, que per “robar-lo” cal alguna cosa més unes tenalles per tallar un candau? Cal legislar per poder viure be en la nostra societat però cal fer-ho pensant en la gent a la que va destinada la llei i tenint en compte la realitat tal com és.

La joventut

Què és ciutadania? Diria que és un conjunt de drets i deures de la gent que viu en aquest món, és a dir; algú a qui se li atorguen uns drets, però que també està obligat a uns deures . Fins aquí la definició esta clara, té però alguns punts negres com podria ser que regularment quan en parlem, sempre pensem en gent que com a mínim tingui 18 anys “d’antiguitat” en aquest planeta.

Viure en una societat és una experiència de compromís, que hauríem de trobar engrescadora i hauria d'ajudar-nos a trobar allò que no va prou bé, aquelles injustícies que fan patir algú , a viure la diversitat de formes d’entendre la vida, tenint com a única frontera el respecte a tothom, a dir allò que no ens sembla bé i dir-ho ben alt, a voler canviar aquelles lleis que fa massa temps que es van crear i ara ja no ens serveixen, perquè el món va caminant i es va transformant... a dir com volem viure, a aprendre de l’altre. Treballar el compromís en un món millor, fer-nos nostres les drets humans. Sense oblidar el nostre dret al lleure, a equivocar-nos, a viure utopies, a somiar... Tot això no hauria d’estar emmarcat en una edat o un altre, és més, “rizando el rizo”, són potser els més joves els que hauríen de poder viure més activament el ser ciutadans i ciutadanes, i nosaltre , la resta, els que ja no som tant joves, els que tenim més responsabilitats, si es que la responsabilitat en el ben estar col·lectiu es pot mesurar, els hem d’ escoltar, perquè són una veu amb menys condicionats, mes “blanca”.
Cal doncs reivindicar i treballar activament per fer compatible la joventut amb el compromís, perquè un altre mon depèn de tothom.

L'onze de setembre i la "bomba ecològica"

Un altre aniversari. Avui desprès de l’ofrena a Sabadell em preguntàven per Radio Sabadell què significava per a mi aquesta festa. És difícil contestar-ho sense entrar en connotacions polítiques, però jo crec que una de les coses que fem es homenatjar aquella gent que van morir per defensar les seves idees. Aquests dies ens hauríem de dir un mai més. A les guerres, a imposar les idees per soc mes fort (fort en armes...), i es que no n’aprenem, en tants anys d’historia a les esquenes de la humanitat encara continuem matant, fent patir, destruint. Per sort crec que cada cop més, la gent del carrer odiem més les armes i als “salvadors” de llibertats. De totes passades encara hi ha moltes coses que fan "vomitar": avui a la televisió un general rus carregat de medalles explicava una nova bomba que “mata tot el que esta viu (textualment) i que és més potent que una bomba atòmica”, que “pesa poc” (es veu que això es important) i l’home diu com a gran detall“que no perjudica el medi ambient”. Com es pot tenir tanta poca vergonya?, tant poc amor pel món? I per fer-ho més insultant, estava la mar de satisfet de que la bomba “no és una amenaça mediambiental”. Clar: de les persones, animals... en definitiva de la vida, no en deia res. Hi ha homes i dones que ens fan sentir vergonya de compartir espècie.

La Festa Major

Hi ha temps per tot, per riure, per plorar, per treballar, per descansar... I també per la festa, el compartir. Això és la Festa Major, en el cas de la de la nostra ciutat a més coincideix amb la tornada de les vacances i és el punt de sortida del nou “curs” (escolar, polític...). Per això cal gaudir, viure la ciutat, trepitjar-la, fer parèntesi del dia a dia que no ens deixa gaudir del privilegi de viure en una ciutat com la nostra. Ara és el moment de trepitjar Sabadell amb una aire de festa, d’alegria, de compartir... més que la resta de l’any, amb ganes de deixar aparcat per uns dies tot allò que ens preocupa i viure la ciutat, i desprès del castell de focs, tornem-hi, a les escoles, a la feina.... perquè Sabadell el fem tots i totes en el nostre dia a dia, cadascun aportant la seva forma de veure les coses i junts, col·lectivament, vull dir amb la nostra actitud de no reduir-la al nostre benestar i prou, pensar que no vivim sols i això es fàcil: el soroll que pot molestar, aquella persona que esta de cara al públic i contesta de males maneres, la critica per la critica... només pensant també en els altres podrem viure millor, gaudir mes del nostre dia a dia .

Ja he tornat de l'Índia!

Ja he tornat de l’Índia. Durant els dies que vaig estar allà vaig recórrer una part d’aquest immens país, així que també es fa difícil poder parlar amb massa coneixement del país... però sí que una mica mes d’idea la tinc. He pogut parlar amb molta gent i la sensació es que regularment no hi ha infelicitat. Clar estem parlant d’un país de 1500 milions de persones, així que els tant per cents son molts relatius. Però em sorprèn que a un lloc on hi ha necessitats molt bàsiques no cobertes tinguin una bomba atòmica... o que ara comprin un submarí nuclear i gastin tant en armament. És cert que la Índia es troba en una de les zones “calentes” del planeta, però els Estats haurien de primar per davant de tot el benestar de la seva gent. Haig de dir, però, que tampoc he vist massa gent no feliç; amb la gent que he tingut la sort de parlar no he vist tristor. Una altra cosa és la gent malalta o els que no tenen res de res, com a Jaiphur, un poblat de gent sense sostre on viuen en un “femer”, i tenen al seu darrera el majestuós palau del Maharaja de Jaipur. Però la veritable lliçó no me la van donar la gent que viu a l’Índia, sinó una senyora europea que vaig tenir l’ocasió de conèixer un mati. Estava escandalitzada, dient: “amb tanta gent com són perquè no posen algú a netejar carrers”, o un altre frase lapidaria, davant d’ un grup de nens que s’estaven banyant i rient, diu: “pobrets”. Un altre comentari que em va fer rumiar molt va ser quan un grup de nens i nenes amb el seu uniforme anaven cap a l’escola al mati i aquesta senyora va dir: “no sé perquè hi van, no els servirà de res“. Al vespre vaig anar a un sopar on només érem europeus i a on els indis ens servien. El resum de la conversa d’aquell sopar podria ser: “el nostre model de vida, l’europeu, és el Fantàstic i el patró. I tot el que s’allunyi d’aquí és desastre i infelicitat... i com més s’ hi acosti, més “civilitzada“ és las gent. És així de trist, molt trist. Clar, això a més a més amanit amb comentaris queixant-se sobre que els serveis socials siguin per gent sense recursos, en especial immigrants. Estem parlant d’intransigència. Suposo que aquest és el gran problema, la poca capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de voler entendre, comprendre, compartir... de ser prou generós per adonar-se de que en el nostre món hi han moltes coses de les que no ens podem sentir orgullosos... de que el discurs d’arreglar el món és fàcil... el “jo faria....” assegut al sofà de casa o davant d’ una taula plena de menjar sense fer res més és pura fal·làcia. El nostre dia a dia esta ple de coses que no faciliten un planeta millor. Llencem les escombraries al contenidor que pertoca? Fem un ús abusiu de l’aire condicionat? Què fem amb l’aixeta de l’aigua quant ens rentem les dents? Ens queixem davant les injustícies? Fem acudits racistes? Ens posem al lloc de l’altre? Insultem quan algú ens avança amb el cotxe? Neguem a parelles del mateix sexe el dret a estimar-se i a formar una família? Deixem que tothom pugui lliurament practicar la seva religió ?... i així un munt de coses que el en nostre dia a dia podem fer. Tornant a l’Índia: ha estat un viatge diferent que hauré de deixar uns dies reposar per poder entendre’l. És un país de molts contrastos. Jo hem pensava que trobaria una espècie d’Africà, un continent que a mi em fascina, però no, no ha estat així. Tampoc ha estat com el que havia vist a l’Àsia, a la Xina. També és una altra cosa. Em caldrà pensar-hi una mica per poder entendre el que he viscut.