Fa 40 anys

Fa 40 anys un grup de gent valenta va dir NO. Una actuació que va ser el principi d'un canvi. Avui, 40 anys desprès, la situació de les persones homosexuals ha canviat. En molts llocs ja es reconeixen els drets que ens pertoquem com éssers humans. No volen cap dret que la resta de la gent no tingui. Però hi ha feina a fer, i aquesta feina s'ha de fer amb el cap. Treballar per convèncer del nostre dret a ser com l'atzar ens ha fet néixer. I això es pot fer, també, amb un to festiu. Per sort la festa no està renyida amb la reivindicació i el treball diari. El que segur no és el camí és el del criticar el que fan els altres, explicant mentides que no porten enlloc. Tampoc és el camí publicar informes sense cap rigor, agredint a qui pensi que el camí és un altre.

En non d'una unitat d'acció de tothom, no es pot pretendre que estigui en el mateix "sac" la gent que busca el camí del diàleg, de treballar dia a dia, amb encerts i equivocacions per arribar a la fita, amb els que pensen que el camí passa per portar un elefant embogit a una botiga estreta de plats i copes. Arribar a gaudir de la plenitud dels drets passa per renúncies, paciència, tenacitat... però mai per l'odi .

Jo hi hagués anat

El gest és important i quan a una persona excepcional se li fa una homenatge cal que la gent que té la representació del país, del poble, hi sigui. M’hagués agradat veure més cares públiques a l'enterrament d'enVicenç Ferrer, allà, a l'Índia, entre la seva gent, enmig de la seva colossal obra a favor d’un altre món, a favor de la dignitat de les persones. Des d’aquí el meu particular homenatge a un gran home, Vicenç Ferrer. També per agrair el seu exemple, fer-me veure que canviar el món no és una utopia. Em dona molta força. Gràcies. Tant de bo li concedeixin el Nobel que, per a mi, moralment ja el té.

Sant Joan, Barcelona i Sabadell

En plena revetlla de Sant Joan, entre coques i cava, un bon amic de Barcelona em comentava allò, tan típic i tòpic, de com és que no visc a Barcelona. De fet no he entès mai massa aquesta cosa de que sorprengui que ens agradi viure fora de Barcelona, per més que estiguem, jo ho estic, enamorats, també, de Barcelona. Joan Oliver ho escrivia molt bé:

LES GRÀCIES SABADELLENQUES
- Amic meu, no sé explicar-me com podeu viure a Sabadell!
- Sempre heu exagerat.
- Vull dir: no sé explicar-me per què els de Sabadell no viviu a Barcelona.
- Encara em sembla que exagereu més.
- Bé vaja: parleu-me clar, no us tempta més Barcelona que no pas aquesta quadra desemparada entre tants de turonets del Vallès?
- Què voleu que us digui? Si hagués sentit l'atracció de Barcelona d'una manera absoluta, no en dubteu, a hores d'ara ja hi viuria. Però si no hi visc, si visc a Sabadell, és que quelcom hi deu haver a Sabadell que m'hi aguanta...
- Esteu enamorat?
- Enamorat potser.
- Rossa o morena?
- Enamorat, però no us he dit enamorat de qui ni de què.
- Pot haver-hi quelcom més que una atracció femenina que sigui prou per arrelar-vos a Sabadell?
- Potser sí. Jo no sabria pas dir-vos del que estic enamorat, ni qui és ni si realment hi ha en veritat alguna cosa material de la qual no pugui sostreure'm. Sé que si alguna vegada la idea d'aixecar el vol i anar-me'n d'aquests carrers iguals i encarcarats m'ha passat pel cap, de seguida l'he acomiadada amb una gran barretada... I després quan he cercat dintre meu la raó de la meva actitud m'ha estat ben difícil i a la fi impossible de fixar. He vist aleshores Sabadell tal com deu ésser en realitat: lleig, brut, deforme, amb uns arbres que tots semblen de carretera, amb un sol que sembla sol de safareig, amb unes cases que semblen de Terrassa, amb un fred i una calor que cada any milloren tots els rècords, amb uns centenars de quadres que fan un soroll monòton i torturador, amb unes xemeneies que trenquen la mica d'encís que podria tenir el paisatge, amb un fum que fa enyorar la boira baixa, amb uns cafès, amb uns teatres, amb uns cinemes de barriada de mil ciutats qualsevol, amb unes penyes i unes societats i uns clubs estandaritzats, amb unes escoles sumaríssimes, amb uns camps d'esports que fan pena, amb una gent encantada de la vida sense cap febre ni cap ímpetu, he vist així Sabadell, he pensat que era cert que era així i he trobat a faltar-hi totes aquelles coses que en altres llocs m'han temptat tantes vegades i he pensat finalment: és insensat, tanmateix, aquest teu entestament... Però, després no m'he mogut, i cada dia que passa em sento més lligat a aquell fum, a aquelles societats, a aqueixa gent i quan vaig per la Rambla i veig el cel blau entremig de les fulles dels plàtans, m'hi encanto, i quan sento l'airet de mitjanit, a l'hora que la claror que hi ha als carrers tot ho converteix en fantasmes, el meu cor bat regularment, i al migdia, quan el sol desmanegat pren la fresca dins aquest Vallès amplíssim, la seva claror enlluerna tots els més íntims anhels, i ara una passa, ara una altra, Sabadell sota els meus peus és aleshores una mica de carn meva i de sang meva i qualsevol se n'allunya... No ho sabreu mai per què hi vivim: si voleu, la gràcia d'aquest poble és aquesta: que no en té cap ni una. Però, ben mirat, si us hi fixeu, en voleu una altra de més temptadora?

No callaré

Divendres vaig anar fer una xerrada sobre drets humans a una entitat de Barcelona que em van convidar. Divendres, com malauradament massa dies l'any, va ser un dia negre pels drets humans. Van assassinar un home posant-li una bomba al cotxe. Em va semblar , n'estic plenament convençut, que calia començar aquesta xerrada amb un minut de silenci en record del senyor Eduardo Puelles, com a rebuig als totalitarismes. Tothom es va aixecar. En acabar un senyor va demanar la paraula i va dir que s'havia sentit malament per haver-se hagut d'aixecar, perquè no creia que l'assassinat del Sr. Puelles fós un atemptat als drets humans. Em va estranyar, però tinc molt clara una cosa: No callar en defensa de la vida. Fa temps que vaig decidir no callar, tenir una actitud enèrgica contra la violència, vingui d'on vingui . I justificar, per poc que sigui, la mort (premi qui premi el gatell de la pistola) és donar aire a la violència. És un pas més per fer un planeta on la mort sigui moneda de canvi.

No callaré.


foto : io casino ©

Es comença així i s’acaba en camps de concentració

Un dels millors moments del “meu” dia és aquell trosset que faig a les 7 del matí. Tinc la sort que el primer que sento em despertar-me són ocells, de camí de casa fins a fer un tallat, tot repassant la premsa. Un camí tranquil. Però el d’avui no ha estat tant tranquil. Un dels carrers pels quals he passat està farcit de papers com el que us adjunto. Ja sabeu que jo no parlo mai de política. Un Síndic no ho ha de fer. Però sí que té una “salvetat” i és cada vegada que algú, per més polític que sigui i per més democràtica que sigui la seva elecció, no té en compte el marc irrenunciable dels Drets Humans. Ja fa dies que com a Síndic em vaig queixar de que algunes TV locals feien d’altaveu de plataformes xenòfobes i que això no em sembla correcte. En èpoques de crisi com la que vivim és fàcil fer missatges incultes i fora de la realitat, mentint sense cap vergonya i fomentant la divisió de la societat. No ens hem de deixar endur per missatges ni per personatges il·luminats amb solucions que passen per tirar una "patada al cul" a aquells que els hi fan nosa. De fet, no inventen res de res: en Hitler ja ho va inventar i va començar també amb missatges com aquests. Es comença així i s’acaba em camps de concentració.

Vida pública

Aquest dies estem vivint una espècie d’alegria general amb el tema del Barça i en especial del seu entrenador. És un fenomen interessant tot el que viu la gent. Però tampoc ens hem d’enganyar: fa uns mesos, quan el Barça va passar una mala “ratxa”, no hi havia tanta alegria. El que és, però, inqüestionable, és que la il·lusió i la tenacitat mou muntanyes. A la nostra societat ens cal molt il·lusionar-nos, estem, segur, mancats de lideratges i les picabaralles polítiques sobre cassos de mal ús dels diners públics o les baralles intestines entre uns i altres no ajuden a il·lusionar a ningú, ans el contrari: tenen un efecte terrible, allunyar la gent de la política i això no és bo. Ens fan falta els polítics per poder fer que la nostra societat funcioni, com també fa falta una societat amb il·lusió, amb ganes de passar aquesta situació tant dolenta. Jo no crec que la solució sigui que l’entrenador del barça es passi a la política; crec que cal que la política pensi molt en la gent i que la sàpiga explicar, transmetre ganes, “trempera”. Com? És fàcil amb la presència, amb pactar mesures clares per fer fora dels seus lloc aquells que no estan al costat de la gent sinó que estan al costat d’aprofitar-se del seu lloc. Baixant al carrer, trepitjant-lo molt i molt, escoltant molt i molt. Ser servidors públics és un privilegi que ha d’estar reservat a aquells que s’ho creuen i que estan disposats a dedicar un temps de la seva vida als altres amb un cost molt alt, segurament, per a la seva vida privada.