S'acaben els Eurogames

Aquests dies he viscut molt intensament els Eurogames i la veritat és que he gaudit molt. Com sempre, però, hi ha qui pensa que uns jocs com aquests no calen. Curiosament no critiquen que en les mateixes dates hagi a Barcelona un altre esdeveniment que té molts paral·lelismes amb els Eurogames. Suposo que tot es pot criticar però, per ser francs, caldria a l’hora de fer-ho posar tot l’entorn del nostre discurs en el mateix pla, és a dir: la realitat, i no fer barreges entre el que estem parlant i el que seria un nom fictici. No podem dir “no calen els Eurogames” per que els gais poden jugar a futbol...! Jo que òbviament no hi estic d’acord amb aquesta afirmació podria entendre-la en un món perfecte on algú pugui fer un gol i dedicar-lo al seu "nòvio", on no s'insultés al àrbitre dient-li “mariconazo”, on no es fes la broma fàcil dels vestuaris… I podria donar-hi crèdit si, qui critica, hagués viscut des de dins els jocs. És molt maco criticar des de la majoria. Però ja no ho és tant quan algú no pot viure en els seu entorn més inmediat la seva sexualitat amb llibertat. El millor dels Eurogames: El voluntariat, gent que s’ ha mogut només per les ganes de col·laborar i que, a més, s'ho han passat bé. Quina lliçó! Parleu amb ells i elles i després escriviu articles.

Adéu Carlos

Hola amic:
Ahir vam inaugurar els Eurogames 2008 al Palau Sant Jordi, un èxit. Tot va sortir rodó, els voluntaris (800!) van estar fantàstics. Aquella gent que el cap de setmana abans començava a assajar ens van oferir un espectacle impressionat i una lliçó de que no tot ho mouen els diners. La il·lusió mou muntanyes. Estava ple, però no del tot i faltava la teva presencia física. Ara mentre t’escric m’emociono en pensar tantes coses viscudes, tantes converses, tantes ganes d’abraçar-te ahir per celebrar que la feina de tothom, de tu també, va donar els seu fruit. Però no va poder ser, te'n vas anar discretament. Et faré el millor homenatge que et podria fer: seguir vivint la vida que em quedi com tu l'has viscuda: intensament i treballant pel que creus, sent com ets. Un petó Carlos.

Concursos-estafa

Una senyora m’ha vingut a veure per queixar-se d’aquests concursos televisius que has de trucar i suposadament et toca un pilot d’€. L’altre dia vaig voler fer la prova. Imagineu-vos l’estampa: una noia amb una gorra al cap... havies d’endevinar les lletres que faltaven a una paraula “G_rr_”... ella anava dient que era una cosa per que no et toqués el sol i que ella la portava al cap, el premi 5.000 €. És evident que hauria d’haver milers de trucades, vaja, era molt fàcil. Jo vaig trucar, evidentment no em van passar. Lògicament, truqui qui truqui segur que ho endevina! La broma em va costar 10 minuts i perquè vaig dir prou. I jo em pregunto: Perquè no prohibeixen concursos d'aquest tipus? No hi ha dubte que és una estafa amb totes les lletres. No hem serveix que diguin que el preu surt a la pantalla i que la gent truca perquè vol. És una manipulació descarada de la necessitat de la gent que fa que els més vulnerables truquin. Una solució seria que per poder tenir accés a aquests números et calgués donar-los d’alta especialment, o bé que et calgués signar un contracte amb l’empresa de telefonia en la que quedés clar el que et costa jugar-hi.

Hola blog

Perdona, però et tenia una mica oblidat. Sembla com si al Juliol s’acabés el món i la veritat és que vaig una mica de bòlit. Des del darrer cop que vam parlar han passat coses: visites a gent de la ciutat, a casos que tenim oberts, reunions a peu de carrer amb persones que pateixen situacions desagradables i que haurem d’arremangar-nos molt per empènyer a l'administració per tal que ho resolgui. Visita al Conseller de governació, preparar la trobada de Sabadell dels Síndics i Síndiques i l'audiència amb el President Benach. Esperar amb il·lusió els Eurogames, acompanyar tant com puc als bons amics que estan al davant d’aquesta ocasió única per BCN i pel moviment i que pateixen el complicat món de l'administració. Participar en la conferència de Drets Humans LGTB amb l’Ararteko, en Jordi Petit, Isabel Frank i Roger Revilla. Darrer dia del programa de ràdio de la temporada, a la 94.6. Intentar entendre perquè les crisis les paguen sempre els mateixos... vaja: viure la vida amb tot allò de bo i de no tant bo, ja veus, estimat blog! De ben segur la vida és això. Ara em regalo un cinema.

Granada

“Problemática juvenil en las nacionalidades históricas". Haig de reconèixer que el títol ja fa por. Hi vaig anar perquè penso que els Síndics hem de ser presencia i perquè em va convidar a anar-hi el defensor de Granada. Penso que en iniciatives promugudes per nosaltres els Ombudsman hem de col·laborar-hi en la mesura que puguem. Com era de preveure, un cop més han sortit tots els tòpics sobre Catalunya: l’idioma, que sense saber català no es pot viure a Catalunya, que som intransigents... Ha estat una bona ocasió per poder fer pedagogia, per explicar-los la realitat de casa nostra. Per dir-los de tu a tu una cosa que potser no saben, i és com ens sentim els catalans quan demanen un “tallat amb la llet natural” en un cafè i no ens volen entendre i també fer-los saber que els entenia. El públic estava format per 140 universitaris de Granada. La veritat és que el moderador va ajudar poc a que la cosa anés bé. Per exemple: abans de presentar-nos (Luis Espada, Defensor de Vigo, Javier Otaola, Sindikoa de Vitoria i Jo): “Quema de la bandera Española en Catalunya”, “Kale Borroka”, “Exército Guerrilheiro do Povo Galego”. El debat va ser ric i, malgrat que alguna afirmació feta per una universitària sobre el tema del català va aixecar els aplaudiments del públic, crec que vam aprofitar bé l'ocasió. La sensació: Hi ha molta feia per fer, per fer-nos entendre i per voler-nos entendre. La resta de temes van ser interessants. El “botellón" va ser l’“estrella” dels temes que van interessar els joves. Una cosa interesantíssima: el motiu principal que porten als joves a fer “botellón” és que allà poden parlar i es poden moure.

Ingrid Betancourt

A la fi lliure. És una bona notícia. Ho és tot allò que fa que ens sentim més persones, més humans. La tortura, la maca de llibertat, és dolenta. Sempre ho és, la faci qui la aci: les FARC, en Sadam Hussein, en Robert Mugabe, Aràbia Saudita... Guantanamo. Ara tinc un dubte al cap: la senyora Betancourt estava retinguda contra la seva voluntat. Com la gent de Guantanamo. La Senyora Betancourt no sabia perquè era allà. Els de Guantanamo tampoc. La Senyora Betancourt no ha estat mai jutjada i no tenia cap garantia legal. Els de Guantanamo tampoc. Vaja, on són les diferències? M'alegro del seu alliberament, tant de bo tots els segrestats siguin on siguin i estiguin retinguts per qui sigui puguin tornar a gaudir de la llibertat.

ONU

Perquè deu servir? Una vegada més, tal com va passar amb Ruanda, amb Bòsnia, amb Darfur… ara també a Zimbawe ens cau la cara de vergonya al veure que l'ONU no és capaç de fer res . I un cop més pagaran els de sempre, s’imposaran sancions que les patiran els que ja no poden viure. A voltes costa tant creure en aquest organismes... Quina credibilitat té?