Josep Escartín

Avui.

Ara fa molts dies que no escric al blog i mira que tinc coses per posar-hi! He estat uns dies a Brussel·les plens de reunions amb membres de la Comissió. S'ha parlant molt de drets i en especial de la situació de les persones gitanes a França. Molt interessant veure com la Comissió te molt clar , i jo també, que el que es fa és expulsar membres d'una ètnia. Que un "problema d'ordre públic” no es resolt desviant a la gent a altres països de la Unió . I si això es fa és perquè dóna vots, aquesta és la realitat. Cal treballar per la cohesió, perquè tots entenguem que viure en comunitat no és fàcil i costa un esforç.

També podria parlar de nou de la senyora Akineh Mohammadi que com a "gest humà”, els cafres dels integristes de l' Iran , ja la no la mataran a pedrades sinó que la mataran a la forca . Un cop més, em pregunto perquè serveix la ONU, em costa d'entendre que l’ Iran tingui els mateixos drets en aquest organisme internacional que estats que són escrupolosos en el respecte dels drets humans . També em posa de mal humor que un cop més , li toqui a la gent del carrer el rebre , ara amb la pujada del rebut de la llum. O les intencions de la Reina d’ Anglaterra, que te la cara dura de demanar ajuts destinats a famílies sense recursos per pagar la calefacció dels seus palaus , quin morro te la senyora . I avui la vaga. Ha costat molt poder tenir aquest dret , com també ha costat molt tenir molts drets laborals , com el dret dels jubilats a arribar a final de mes , i com és difícil d’ entendre que bancs i caixes , segueixin tant tranquilets , com si això de la crisi no anés amb ells , fins i tot hi ha caixes que havent rebut ajuts segueixen repartint-se molts d'euros entre les seves cúpules amb la passivitat dels que remenen les cireres . Demà dimecres molta gent farà vaga per reclamar drets i altres voldran anar a treballar . Uns i altres tenen el dret a decidir lliurament el que volen fer i uns i altres tenen el deure de respectar-ho .

Ara estic davant la mediterrània a Sant Martí d’ Empúries , és un d’ aquells moment màgics que t’ obsequia la vida . Em poso la corbata i marxo cap a l’ Escala , d’aquí poc el Ple d’ investidura del nou Síndic , soparé a Vilopriu amb amics de l’ Empordà i demà a les 6.50 el despertador em portarà de nou al dia a dia .