I, com sempre, s'acaba l'any

Hem tingut un 2009 que no m'ha acabat de convèncer. Massa fracassos col·lectius, no podem dir que ha anat tot bé.

Aquest any el recordarem per moltes coses, sobretot per la crisi que ha afectat a gran part de la població, però també per altre fets:

• L'estrepitós fracàs de la cimera del canvi climàtic a Copenhaguen. Enguany ha guanyat la sensació que perquè cal preocupar-se pel planeta si quan les coses vagin maldades jo ja no hi seré?.
• L'increment constant i sense pausa de molts nens i nenes que cada dia moren de gana mentre altres gastem milions i milions d'euros en promocionar guerres.
• Un Premi Nobel de la Pau que justifica la guerra.
• Una societat i unes institucions a Europa que creen menjadors socials que deixen a "l'exposició pública" constant de la seva situació a les persones que no tenen recursos per menjar. Perquè no pensem en un "tiquet restaurant" d'ús més anònim?
• Massa gent promocionat l'odi...

En definitiva, un panorama decebedor, gens engrescador per engegar un nou any.

Amb tot això, miro el futur i em descriuen una generació de joves sense valors, que potser sí que hi és, però actualment qui dirigeix el món no són ells, sinó homes i dones de 35 a 50 anys, així que no és responsabilitat dels joves, sinó que nosaltres, la nostra generació, alguna cosa no acabem de fer bé.

Però no vull acabar l'última reflexió d'aquest 2009 sense una porta d'esperança i de futur. No tot està perdut si cadascú de nosaltres, tots i totes, invertim en la corresponsabilitat, tant dels nostres drets i els dels nostre veïns i veïnes com en intentar que tothom pugui viure en aquest món. Ahir mirava un anunci, no recordo de qui era, potser UNICEF, que parlava en primera persona de com podem comprometre'ns sense assumir una militància activa, que per a mi és el recomanable, en els Drets de les persones i els drets del planeta. Ens explicaven com invertir pocs diners i l'ús que en farien d'ells. Em va semblar seriós i interessant. Fer-se soci d'entitats serioses i valentes de comprovada eficiència.

Per tot això, aquest 2010 seguirem reflexionant, buscant i treballant perquè sigui molt millor que el 2009. Crec que fora bo que tots i totes hi col·laboréssim. Bon any!

Voluntaris

Ahir vaig anar a un acte de reconeixement als voluntaris de la ciutat, a la gent que fa anys que dedica una estona del seu temps a millorar el dels altres, sense esperar res a canvi. Esta bé. Actes com aquest han de servir per motivar-nos, per reconèixer la tasca feta, però també per fer pujar l'autoestima personal i col·lectiva i per dir-nos els uns als altres que no tot és dolent, que encara hi ha moltes coses bones en aquest món, que val la pena viure i treballar per fer-lo mes just, que hem de promocionar uns valors i que la bona gent és majoria. Per a mi, aquesta és un manera molt bona d'agafar idees per allò de "per cap d'any fer-se bons propòsits".

Dia dels Drets Humans

Tal com us deia, un cop passat el dia dels Drets Humans, el món segueix rodant. Avui, hem llegit al diari com un premi Nobel de la Pau justificava la guerra! Després d’això, ja no sé què més podem escoltar.

Per sort, ahir vaig acabar el dia amb molta esperança. L’acte que va organitzar el Síndic Municipal, dins del programa d’Educació en Valors, iniciat a Sabadell i que ara altres Síndics també fan a les seves ciutats , va ser un acte emotiu. Els nois i les noies van dir amb contundència:

“Per això diem: Que tots els nostres companys i companyes –siguin com siguin- són iguals i no ens en riurem d'ells ni els ho farem passar malament. Entenem que els covards són els violents”

“Per això diem: Que no discriminarem, ni aïllarem, ni ho farem passar malament a ningú per no ser com la majoria. Entenemque tothom - sigui com sigui - és persona i company o companya nostre”

“Per això diem: Que no volem que l’assetjament s’instal·li al nostre voltant i que preferim estar al costat dels que pateixen agressions per part dels covards que de part dels qui agradeixen”

“Som conscients que a la gent que ens ven droga no els importem res, que per a ells només som una manera fàcill de fer diners. Per això diem ben alt: no a les drogues! I en defensa de la nostra vida denunciarem com sigui, fins i tot anònimament, a aquella gent que vol destruir la nostra vida”

“Per això diem: Que malmetre l’espai públic fa una ciutat menys agradable. I que som conscients de la sort que hem tingut en néixer en una ciutat com Sabadell ino a altres parts del món. Sabem que la ciutat és de tothom i per això la respectarem"

Els testimonis de Sama, l'Arnau, en Carles i l'Íñigo van posar davant dels alumnes la realitat del racisme, del bulling, de la droga i de la violència.

També la xerrada de l’amic Íñigo Lamarca, defensor del Poble Basc, va ser molt interessant, ja que va parlar-nos de les minories i de les minories invisibles. I de la roda de la Pau, en un dia especial en que es demanava posar fi a la vergonya de permetre que una dona, la Sra. Haidar, estigui retinguda contra la seva voluntat davant la més absoluta indiferència de la Unió Europea i un indigne "no és culpa meva" "ah, doncs meva tampoc" entre Espanya i Marroc.

La tenacitat de la gent ens dona motius per a l’esperança en un món millor.

Dia Mundial dels Drets Humans

Especialment avui, recordem que els éssers humans tenim drets. I com passa massa sovint, ho recordem tan sols el dia que “ ens diuen”, potser algún més i prou. Desprès el món segueix rodant i els humans continuem fent la nostra.

Milions de nens i nenes sense escolaritzar, pena de mort, integrisme, pobresa extrema, explotació sexual, privació de sanitat, malalties, fam, explotació infantil, guerres... aquesta és una pinzellada ràpida de com està el tema dels drets humans al món, de com estaran també un cop hagi passat el dia 10 de desembre. De nosaltres depèn que el dia 11, i els que vindran, alguna cosa canviï o no segueixi igual. Com a mínim que no sigui amb el nostre suport ,ni actiu ni passiu. Les persones hem de demanar ben alt que els polítics es creguin els drets humans i els apliquin. Les lleis s’han de fer pensant-hi i sempre en defensa dels drets dels humans.

Amb els drets humans passa allò que sembla que tot queda massa lluny per fer res. Vivim en països que, com a mínim, ho tenim tot resolt per això de la democràcia i, per tant, vist tot, ens preguntem: què puc fer? Puc indignar-me. Dir què faria jo si manés i poca cosa més. Jo crec que no. Que podem i hem de fer molt més. Els drets humans també depenen de nosaltres, de la gent del carrer, per què al nostre voltant també es vulneren els drets humans. Fer nostra també la responsabilitat d’un món millor des de la nostra manera de fer la nostra manera d’actuar.

Es bo que portem els drets humans a la nostra quotidianitat. Cada cop que no fem cas i no alimentem l’odi, cada cop que no utilitzem el desprestigi, cada cop que estimem algú, que reciclem, que fem feliç a l’altre... cada cop que anem a passar una estona amb algú que està sol, cada cop que no ens deixem provocar... cada cop que fem un planeta més agradable... fem un món millor.

Actualitzem o creem el nostre propi codi ètic, el nostre manual per fer un món millor. Pensant amb allò en què podem incidir cadascú de nosaltres des de la nostra realitat, el nostre dia a dia. Aprofitem el nostre lloc, les nostres oportunitats. Tot allò que estigui al nostre abast per defensar, per posar damunt de la taula, la defensa dels drets humans. Així, i nomes així, prenent part activa tota la societat, podrem millorar aquest món.

10 de desembre, Dia Mundial dels Drets Humans.

Convivència

Aquest dies ens arribava que els suissos han decidit que es prohibeixin per llei els minarets. Es prohibeix per llei. Però, darrera, que hi ha? Hi ha la por a la diferència, el no voler el que és diferent, el carregar-se tot allò que no és com jo vull, el creure que el món només és d'uns, el pensar que tothom és dolent només pel col·lectiu al qual pertanyen... És cert que Suïssa ens queda lluny i, la veritat, és que no m'imagino que al nostre país s'arribes a una llei així. Però no és menys cert que el tema de fons que ha fet que la gent digui que no volen els minarets aquí també hi és.

El dia a dia ens porta massa situacions que generen odi i cal ser-hi atents. Fugir d'aquest missatge que només ens pot dur a una societat malalta. La vacuna contra aquesta malaltia és la fermesa dels que pensem, dels que volem, una societat lliure del virus de la mentida, de l'odi, la maldat, la corrupció... No alimentem aquesta "soca". Diguem ben alt: NO ens interessa!

Millores

La veritat és que no entenc què es creu que és la RENFE això del servei públic. Suposo que, per a ells, servei públic significa no arribar (sovint) a l'hora; encabir-nos en trens; que entre el tren i l'andana hi hagi un esglaó immens...

Sabadell ha demanat moltes vegades que les estacions siguin accessibles, que tothom pogués fer-les servir. Ens han donat moltes excuses, però ara ja em sembla el "colmo". Fa la sensació que s'en riuen dels usuaris. A l'estació de Sabadell Centre, arreglen les escales i no aprofiten per fer-hi un ascensor. És allò de "com si sentissin ploure".

Senyors de Renfe: Els queda tant camí per recórrer per poder ser un servei públic de qualitat! Faci la prova, Sr. Director de Renfe: segui en una cadira de rodes a Sabadell i vagi a Barcelona amb els seu "servei". Després, si us plau, m'ho explica i, si vol, jo l'acompanyo.

Un any més

Ja fa 16 anys que celebrem el dia mundial de la Sida a la nostra ciutat. En un principi, tot era nou per a nosaltres. No enteníem massa de res, se'ns feia difícil treballar sols. Més ben dit, molt sols. Però, per sort, ens acompanyaven les ganes de cambiar el món i la il·lusió per fer que aquell mal son, que es diu vih/sida, acabés; que paréssin de morir persones; de ser oblidades, marginades i assenyalades.

Per desgràcia han passat 16 anys i “no hem fet el cim”. Cal dir que hem avançat molt i que, sobretot, gràcies a l'empenta i a l'esforç de molta gent, ara la Sida és menys letal. Això és un motiu per estar contents, però hem de vigilar. A dia d'avui, la Sida, no es dectecta ni s'aprecia en l'aspecte físic. Per això, és molt fàcil per massa gent fer-se el solidari. La sida ara s’amaga darrera d'un aspecte ”saludable”, però la Sida encara és aquí, continua encomanant-se i continua generant rebuig.

Fa uns dies, i ho explico a tall d'exemple, una persona, en una de les visites que vaig fer a un col·lectiu, em deia: “és que aquest és un borratxo”. No em va agradar. Vaig aconseguir parlar amb el “borratxo” una estona i em va explicar que primer es va quedar sense feina, després va perdre la dona (el va deixar), va perdre la casa i ara bevia. Aquesta és la historia.

Amb la Sida també passen encara coses semblats. Quan la gent parla de Sida, vol dir també homosexual o drogadicte?. “Alguna cosa hi ha", oi? Ens queda molt camí per fer, molt camí encara per recórrer per poder sentir-nos orgullosos, com a societat, de com estem al costat del qui pateix.

Violència contra les dones

Un altre any hem de reunir-nos per recordar que encara hi ha salvatges que maten, que tapen la boca a les dones, que les fan callar per sempre únicament per què “son seves”. Aquest dies en parlem molt i molt però, i demà? i la resta de l’any? sempre pasa igual. Una setmaneta que surt per tot arreu i ja està. Encara hi ha salvatges a Catalunya, a Sabadell, que es permeten preguntar-se: I elles què deuen haver fet? Com si l’actitud d’algú justifiqués la violència. No podem donar-li ni una mica de treva, hem de plantar cara a qualsevol gest, insinuació, comentari, per petit que sigui, que posi en dubte l’atemptat descarat i cruel contra les drets humans que suposa maltractar a qualsevol ésser humà. En aquest cas a les dones.

Trobada de les Religions de Sabadell, organitzada pel Síndic Municipal de Greuges de Sabadell

Avui m'he trobat amb 25 representats de les diferents religions que hi ha a Sabadell. Des de que em van nomenar Síndic, he tingut l'"obsessió" d'escoltar. Perquè tinc el convenciment que la gent que ens dediquem al servei públic hem d'escoltar molt i parlar el just.

En l'estona que ha durat la trobada, he vist un grup d'homes i dones preocupats pels valors, per la pau, per la crisi, per servir a l'altre. També qui esta convençut que cal "educar" als que han vingut nous i molts que volen ajudar sense demanar res a canvi.

Escoltar és molt bo. Avui he après moltes coses i he conegut grans persones amb qui estic segur podrem treballar per un Sabadell millor. Crec que per poder treballar per l'altre tots hem de renunciar una mica de la nostra forma d'entendre el món.

Us deixo algunes fotografies de la Trobada de les Religions de Sabadell que hem organitzat des del Síndic Municipal de Greuges de Sabadell.

Pau

Dijous em van convidar a visitar a l'Amma. És impressionat veure tant gent amb ganes de Pau, de trasmetre bondat i de treballar per un món millor sense cap altra norma que la pau interior. Quan a voltes pensem que la societat actual no vol saber res de treballar pels altres i pel creixement d'un mateix, vist tot, potser caldria dir que la societat actual no sap massa com canalitzar unes ganes, que hi són, de pau, de treballar perquè altres puguin viure una mica millor. Ens retrobem aviat.

Ètica

Hi ha coses al a vida que no pots triar: ser alt, baix, ros... són coses que et venen donades. Altres coses les triem: la parella, els estudis... i altres coses que també triem, però venen gravades amb un plus de responsabilitat i d'ètica. Són aquelles decisions que tenen a veure amb el servei públic. Aquella opció de formar part de la política activa. Ser algú a qui la gent ha fet confiança, tenir el privilegi de gaudir de la confiança de la gent per gestionar el seu dia a dia públic. Per prendre decisions que afecten a molta gent, per fer-ho amb seny. Formar part d'aquest grup és voluntari. Aquests s'hi apunten perquè volen, i ja de per si et treu excuses com el fet que sigui esgotador o que està mal pagat. Un polític ha de ser per definició honrat, ha de practicar l'ètica i gestionar el poder que l'hi hem donat amb uns valors. NO hi ha excuses que valguin. Un càrrec públic que no segueix aquestes normes és un agreujant al delicte sense cap dubte.

La gent té raó en estar farta de corrupció. A la gent li costa arribar, no a final de mes, sinó a mig mes, i això els que hi arriben! I, mentrestant, alguns s'omplen les butxaques. No s'hi val. NO ens vulgueu pendre la il·lusió en la democràcia. Motiveu l'afecció política i si no us esta bé ser polític, plegueu i deixeu pas a aquella gent que vol treballar per una societat més justa i que està disposada a possar-hi esforç, dedicació i constància en els propers anys, que segur que seran durs. Però us ben asseguro que estar al servei de les persones és de les opcions més bones que algú pot escollir.

Dignitat

Crec que no aconseguiran que perdi la meva convicció en que la política és necessària i que la majoria, la immensa majoria de la gent que s'hi dedica ho fa de cor. Molt sovint, deixant de banda un brillant futur professional per un esperit de servei.

No deixo de pensar que els farmacèutics són gent que té ganes de promocionar la salut, tot i que n'hi ha que no volen vendre preservatius. O que els jutges són corruptes perquè existeix l'Estivill. O que totes les fundacions són un cau de lladres que roben perque hi ha un Millet. De mi depèn la il·lusió de no deixar-me guanyar per aquesta minoria codiciosa que confon el servei públic amb una màquina de fer diners per a ells. Segueixo creient que calen els polítics, perquè la política és: que es recullin les escombraries, que els hospitals funcionin, que passin trens i busos, que els avis estiguin atesos, voreres amples... tot això és política. I també hauria de ser il·lusionar, motivar, liderar. Ahir vaig estar amb gent que dedica el seu temps a ajudar aquells que estan sols, que dedica una estona de la setmana a fer feliç a gent que ho té negre. També vaig parlar fa uns dies amb una mare que té un fill molt malalt i creu que l'administració no la cuida. Un sopar amb amics per arreglar el món. La vida de cada dia ha de donar-nos molts motius per no desanimar-nos en veure aquells que ens han decebut.

Dimarts i 13

Dimarts i 13: un dia ple de moltes coses. Però en destacaré dues:

La primera, una trobada amb pares de fills malalts per la dependència a les drogues. Uns testimonis colpidors que em van dur, en el record, als principis d'ACTUA, quan començàvem i la gent estigmatitzava als malalts, con si s'ho haguéssin buscat. Els miraven amb por i odi en molts cassos. Ahir ho vaig recordar.

Especialment colpidor va ser sentir un pare dient: "Desitjava que no arribés el cap de setmana". Una mare: "preferia que el meu fill fós mort". Tot això, el que feia era ensenyar-me fins a quin punt, quan la droga entra en una casa, la sol·litud que arriba a les famílies, que no ho poden explicar a ningú que tothom pensa que s'ho han buscat i que els malats son un lladres. La societat és molt hipòcrita. Rondinem molt, no volem veure malalts adictes a les drogues, però tampoc volem narcosales ni res que s'hi assembli a prop de casa. No acompanyem a ningú, ni acostem escalfor a qui està enganxat. Després, segur que ens indignem pel fet que al món mor gent de gana. És clar, per això no cal cap esforç... fent una frase més o menys solidaria ja n'hem quedat bé.

Desde la nostra "ben alimentada" Europa, des de casa nostra, que poden fer? I apa ja estem tranquils. Doncs mireu, per la fam el món, tinc idees de coses que es poden fer, però "avui no toca". Però, per encetar un camí cap a curar als malalts, podria deixar posar a prop de casa una narcosala, no estigmatitzar a la gent que es droga, creure fermament que són malalts. Un cop més, humanitat. Caldria que sortíssim de casa, que veiéssim altres realitats, altres mons i potser així seríem tots plegats més persones. Un reconeixement absolut a la feina que fan aquests pares i aquest fills.

Desprès d'això vaig sopar a casa de la Laia, l'Arnau, la Sònia i la Mari Carmen. Va faltar el Xavi. Ells cinc viuen en una casa, treballen, fan teatre, tenen un grup de musica, van a comprar, agafen el bus, es gestionen el seu pressupost... tenen el Síndrome de Down. I cada dia se superen. Han treballat molt i durant molts anys per poder viure com viuen ara. Perquè allò de tenir els nens que no eren "normals" amagats a casa, o el "pobrets", o allò de donar-los caramels, quedi oblidat.

Una vetllada molt agradable en la qual aquests nois ens explicaven (a l'Òscar i a mi) la seva vida, el seu dia dia. Tot un exemple de vida, d'humanitat i de superació.

Mentrestant, la vida de la Belén Esteban i companyia té rècords d'audiència.

Homofòbia de nou

Ja sabem que al món de l'esport no hi ha homosexuals: tothom és heterosexual, vaja; o això sembla. Resulta, però, que qui està orgullós de que la casualitat l'hagi fet néixer gai i, a més, com que li agrada l'esport, el practica a fora de l'armari. Molt bé.

A París, però, ha passat que un equip de musulmans no ha volgut jugar contra un d'homosexuals. Què fort! Com que ja us podeu imaginar què penso, no m'estendré... però us imagineu què passaria si l'equip de futbol de "Ejes y Toros" no volgués jugar contra un equip format per musulmans? Jo us ho diré: els haguéssin acusat de tot, els haguéssin tret de la lliga i segur que s'hagués muntat una manifestació. (Alguns comentaris als diaris digitals, d'aquí, són terribles en contra els gais.) I és el que hauria de ser. Ara, com que no és "Ejes y Toros", doncs no passa. Els Gais ja estem acostumats a rebre bufetades socials. No podem deixar de treballar perquè tothom pugui exercir els seus drets. Espero que si es manté que no volen jugar, que no juguin amb ningú. Això és com si un jutge no vol casar dos homes: doncs miri, els ha de casar, li agradi o no. O una farmacèutica que no vol vendre preservatius. Deixar passar això no és tolerància. És privar drets a la gent. Es comença "entenent" perquè no volen jugar i s'acaba en un camp de concentració.

Innocent o culpable

Fa dies que els mitjans ens posen al davant molts casos de corrupció, de malversar fons públics, d'enriquir-se amb diners d'altres, de no fer les coses bé. És evident que cal depurar responsabilitats i per higiene democràtica cal que qui hagi comés algun delicte, com a mínim, ha de plegar dels càrrecs públics. Perquè embruta la democràcia, decep a la gent i fa molt de mal a la societat. No podem mantenir a cap "pirata" a la seva cadira. Ha costat molt tenir una democràcia de qualitat on el poble sigui qui "tria" qui com i quant ha de governar. Una societat en la qual el dret sigui l'eix vertebrador de la nostra vida comuna, amb les seves mancances. Just per això, no podem fer judicis paral·lels, no podem negar a la gent un judici just i quan això hagi passat, quan un jutge digui que és culpable, aleshores ni un minut més. No podem saltar-nos les regles de l'estat de dret, i això inclou pensar en les persones, totes, i tenir sempre en compte no ser desmesurats. Sóc dels que crec molt i molt en els drets per a tothom i això inclou la presunció d'innocència. És allò de Drets: SEMPRE, a les verdes i a les madures.

Aquests dies

Dijous i divendres vaig estar a Vigo al "II encuentro estatal de defensores locales". Erem unes 70 persones i, més o menys, la meitat veníem de Catalunya. Va bé trobar-se, posar en comú diferents maneres de fer els coses. Conèixer-se. Han estat un dies molt intensos i hem decidit crear la "Comisión Permamente" que la formem un representant de cada territori d l'estat i que aquest any coordinarem els catalans. És un pas important cap al reconeixement estatal de la nostra figura. Em fa content veure els meus companys, especialment de Catalunya, volent superar-nos per donar un millor servei a la nostra gent.

En arribar de l'eroport, cap a "LA CASA DE TU VIDA", aquest cop a Castellterçol. Què bonic estar amb els amics a la natura, rient, areglant el món, cuidant-nos. I diumenge, 90 anys de la tieta Lola. Una gran dona, amb un cor immens. Ara ja a casa i demà tornem-hi. Mlauradament, començaré la setmana anant a l'enterrament de l'Àlex Gallardo. La mala sort ens l'ha pres. No crec que hi hagi paraules per consolar el dolor d'uns pares, d'uns amics, d'una família, d'algú que ho tenia tot per fer. Des d'aquí el meu suport.

Incivisme

Avui he anat a passejar pels carrers que s'han arreglat aquest estiu a Sabadell. Unes voreres francament amples. Ja tocava. A veure si apuntem aviat més carrers a la "moda" de les voreres "humanes". És que les ciutats agradables les fan moltes coses, entre elles les actuacions en les que dones més protagonisme a la gent que va a peu. Els cotxes són els "amos" de les ciutats i hem de treballar cada cop més per tal que, el transport públic, les bicicletes, el caminar, guanyin espai. Bé, aquest seria motiu d'un altre post.

Tornem a les voreres. Deia que estic content. Les persones reclamem de les administracions que facin les coses ben fetes i hem de seguir reclamant. Ens queixem dels polítics, de la desafecció. Volem ciutats més habitables i per això som reivindicatius i critiquem als politics quan ens sembla que no ho fan bé. Però, i nosaltres? ens hem parat a pensar que tenim alguna cosa a fer? No hem d'esperar a que tot ho facin els altres. En 10 minuts he trobat 8 cotxes sobre les voreres impedint del tot el pas dels vianants. Un contenidor de plàstic amb brossa orgànica, 3 excrements de gos i dos intents d'"assassinant" en un pas de vianants. Ara es parla molt dels joves, de l'educació sense autoritat (que, per cert: no estic gens d'acord amb aquestes afirmacions) però els que han aparcat els cotxes malament impedint el pas dels vianants segur que són ciutadans i ciutadanes que va estudiar en aquesta educació que ara molts sembla que enyorin.

Els dos "assassins" en potència del pas vianants que us deia, ja us dic ara que eren de 40 cap a amunt. Les ciutats amables també són cosa de les persones que hi vivim. Tots en sabem de "receptes" i del que faríem si manéssim, però sense "manar" també podem fer-hi molt. Per exemple: pensar en la gent que per culpa del cotxe "aparcat" sobre la vorera haurà de passar pel mig del carrer. I molt més. Desterrar l'egoisme. Pensar també en els altres. Aleshores podrem parlar de que fariem si "manéssim".

Sort que he acabat el dia visitant una associació que coopera amb Hondures. Tot un revulsiu per creure de nou que no tot està perdut.

Us deixo algunes fotos que he fet tot passejant per la ciutat, que demostren aquest incivisme del que us parlava.

El Toro de la Vega

Simplement: una salvatjada.

Aquest 11 de setembre

És molt important per un país el respecte als seus símbols. Hi ha coses que estan per damunt de les lògiques diferències politiques i, fins i tot, de les reivindicacions socials, per més justificades que puguin ser. Aquest Onze de Setembre hem vist, malauradament, coses com crits i xiulets metre sonava l'Himne Nacional de Catalunya. Que desprès del missatge Institucional del President sortís una parodia automàticament. Massa coses. No em val l'excusa d'"allà és on veiem els polítics". Els polítics es poden veure moltes vegades: a l'entrada del Parlament, entrant al Palau de la Generalitat... a molts llocs. Però avui no és el dia. I que vagi per endavant que tenen el meu suport aquells que reclamen solucions a la seva situació.

Si volem ser un país respectat, hem de començar nosaltres respectant els nostres símbols.

Violència d'alguns joves

Hi ha moltes coses en aquesta vida que no es poden tractar amb lleugeresa. I m'atreveixo a dir, amb irresponsabilitat. Sobre l'anomenada "violència juvenil", aquestes són algunes solucions proposades últimament:

"Quan es permet el tuteig als mestres, s'està obrint el camí a la fatal de respecte". Una altra solució magnífica: "Si les famílies de Madrid i Pozuelo resessin cada dia el Rosari a la Verge no hauria passat el que va passar". Els pares d'aquestes frívoles frases: el meu col·lega, Enrique Múgica, Defensor del Pueblo, i la seva Il·lustríssima, Antonio Maria, Cardenal Rouco. Abans de seguir, lamento que un defensor del poble digui coses tant gruixudes i marcades de tot rigor. Bé, és a dir: que el que van fer, no sé si 50 o 70 Joves a Pozuelo, que condemno sense cap tipus de reserva, és culpa del tuteig i de no resar el Rosari? voldrà dir això (jo també vull ser simplista ara) que la resta de joves de Pozuelo i Madrid, que no sé quants cents milers deu ser, aquells que no destrossen res de res, que tampoc peguen a policies, que no cremen cotxes, que no destrocen cabines de telèfon... deuen parlar de vós als professors i resar el rosari cada dia? Si no és així , com aquest parell de personatges s'atreveixin a dir això?

Estimat col·lega Enrique, llegeix-te un estudi molt ben fet per una altre col·lega (que, per cert, te'l va enviar): el Valedor do Cidadán de Vigo, Luis espada, sobre les causes del botellón. Les causes són moltes i les solucions també. Cal parlar-ne amb seriositat. Potser cal, també, que escoltem al joves. Deixar-los parlar. Que ens diguin perquè no estan a gust, perquè alguns reaccionen així. Que els experts hi treballin i que les administracions no s'adormin. I dir també que la gran, la immensa, majoria dels joves, tenen un comportament que res té a veure amb tot això. No siguem ni alarmistes ni simplistes. I, si us plau, ja n'hi ha prou de que si no ets catòlic (i de la corda Rouco) ets necessàriament "dolent", surti del seu Palau, senyor Cardenal, trepitgi altres realitats que no siguin les seves comunitats i quedarà parat del que hi ha fora dels gruixuts murs de la "seva església", de la vida, de les ganes de caviar al món, de riure i de comprometre's.

Festa Major

Ja s'ha acabat la nostra Festa gran. Ara sonen els trons del castell de foc i el cel s'omple de llum. S'acaba una Festa que hem viscut en un context dur, en una ciutat amb molta gent a l'atur, mota gent que passa problemes. Segurament, just per això, ha estat més important que mai aquesta Festa Major 09, perquè per molta gent ha significat una petita aturada al seus mal de caps; al seu dia a dia advers, i demà a tornar a lluitar, amb força, plantant cara. La crisi ens pot prendre moltes coses: la feina, les coses materials, molts somnis... però el que cap situació adversa pot prendre'ns és la nostra actitud davant de la vida. Una actitud que ens permeti, malgrat l'adversitat, gaudir de les coses de la vida, com ara la Festa Major.

Les places plenes: la del Gas, de les Marquilles, del Vallès, de la Creu Alta, Sant Roc, la Rambla... Molta gent per tot arreu, gaudint de Sabadell, d'una ciutat que portem, sí, perquè no dir-ho, a la pell, que ens estimem i que volem per a ella el millor.

Aquest any el curs polític ha començat abans a la nostra ciutat (perquè el Ple s'ha avançat de dates). Abans començava just l'endemà de Festa Major. Tenim la sort de viure en un lloc de la Terra on ens regim per un sistema en que tothom pot dir com l'hi agradaria que fos la nostra ciutat i això és bo, molt bo. Només té un petit problema: quan s'utilitzen desqualificacions personals o insults, aquest no és el camí. Això no ho volem la gent de Sabadell; no ens ho mereixem. Defensem el que creiem, hi han moltes maneres de fer que Sabadell sigui un lloc on es visqui cada cop millor i és bo que els sapiguem. El que no volem es l'insult per l'insult com a arma política. Això no s'hi val.

Demà, de nou, al nostre dia dia.

Gran Via

No entraré a valorar la idoneïnat o no dels semàfors a la Gran Via de Sabadell. Tampoc parlaré del tercer carril. Els que em seguiu sabeu que no acostumo a parlar d'aquelles qüestions que estan en el camp de la lògica i necessària discussió entre els representants dels ciutadans i ciutadanes. Només volia dir-vos que, com a vianant, em va agradar travessar la Gran Via caminant. A mi, que sóc de l'altre "cantó" de la Gran Via, acostumat a pujar i baixar escales per anar al "centre" o per agafar el bus, em va agradar. Malgrat la meva alegria, són els responsables polítics i la ciutadania en general qui ha de veure i valorar el resultat de la mesura.

Crisi?

“La Banca porta guanyats al primer semestre 2009 10.000 milions d’ €"
BBVA 2.800 milions; Santander 4.519 milions; Popular 442 milions; La Caixa 975 milions; Caja Madrid 575 milions.

I les empreses de serveis? Iberdrola 1.506 milions; Acciona 1.198 milions; Endesa 2.263 milions.

Podria continuar... aleshores, quan parlem de crisi, diguem les coses pel seu nom: la pateix només la gent del carrer: els que ja no eren rics. La resta, simplement guanya menys i llestos. És escandalós. En moments de crisi algú hauria de “regular” aquest ofensius i immorals beneficis. Més que res, perquè la majoria d’aquest guanys són les comissions que ens cobren els bancs i caixes per tot o els preus desmesurats dels serveis de primera necessita. I si alguna d’aquestes empreses no guanya tants diners, que no pateixi, que els demani al govern i la resta dels contribuents ja ho pagarem.

Jo no sóc ni de bon tros un expert en política econòmica i, menys encara, tinc la recepta per sortir de la crisi, però, sí que sé el que pateix molta gent; de l’escàndol de no poder pagar l'habitatge i, a més, de quedar-se-la el banc. Aquests encara et diuen, d’una manera immoral i descarada, que li seguiràs devent diners desprès de perdre la casa. O de tanta gent que no pot ni pagar el rebut de l’aigua de 30 € el trimestre. O de les famílies que no poden dur el nen de colònies o al menjador de l’escola. D’ avis que viuen amb 400 @... i ells guanyen fortunes!

És tant trist, tant decebedor, tant inhumà, tant immoral. La jugada és rodona: Els bancs i caixes, entre d'altres, són en gran mesura els culpables de la crisi. I els seus clients, les víctimes. A ells no els afecta. Dormiran tranquils? Em temo que sí.

270 morts

No seré jo dubtós de no defensar es drets humans. Aquest dies, però, em pregunto si alliberar al senyor Abdelbaset Ali al-Megrahi perquè esta malalt té a veure amb els drets humans.

Que no li passi com al senyor Pinochet que també estava molt malalt i en arribar a Xile va començar a caminar, com si fós un miracle. Aquest altre botxí d'innocents ha tingut una rebuda “commovedora” com si hagués salvat 90 nens de morir en un incendi. Crec que cal respecte a les 270 famílies, al munt de gent que va perdre algú estimat, perquè aquest home va decidir que havien de morir.

Com han de viure aquesta gent la triomfal arribada a Líbia del senyor Al-Megrahi? Estimularà altres a posar bombes i matar gent veient que així s'els considerarà herois? I espero que no es demostri que darrera d’'aquest sorprenent alliberament no hi hagi cap acord comercial, que ja seria terrible.

I per mes cinisme, ara sembla que ningú es pensava que Trípoli utilitzaria aquest “triomf” de la política de la por pel seu consum propagandístic intern i pel desgast del model democràtic extern. Fins un nen de bolquers’ s'ho hagués imaginat.

Crec que s’'havia de tractar al senyor Abdelbaset amb tot el respecte a la seva dignitat com a persona. Tenir un judici just, cuidar-lo del seu càncer. Sense cap tipus de dubte. Però no deixar-lo lliure. I menys si a sobre ni tant sols a demanat perdó ni s’e n'ha penedit. És una bufetada a la gent que defensa els drets humans.

Potes enlaire

Les ciutats aprofiten l'estiu per fer obres. És un bon mes perquè hi ha menys gent i això vol dir que no es molesta tant. Ara: les ciutats no estan buides i cal tenir-ho en compte. S'ha de pensa enla gent que viu l'agost a les ciutats, pensar en coses com adaptar els semàfors a la realitat o treure els cons un cop acabada la feina si no ha de continuar en uns dies. Sorprendria estar fent cua, parat en un semàfor que habitualment dura poc en verd per què hi ha poc trànsit i que ara per desviaments d'obres n'hi a molt, que aquest segueix un minut en verd i sis en vermell. Els ciutadans i ciutadanes hem de tenir paciència, pensar en el bé comú i agafar-s'ho amb filosofia, com quan fas obres a casa. Però les administracions han de treballar perquè les molèsties siguin mínimes, han de posar-se en la pell de la gent i prendre les mesures que calguin per minimitzar les molèsties.

Coherència

Llegia un article sobre les dones afganeses. De la seva situació inhumana. Ara, per postres, han de triar entre relacions sexuals no desitjades amb el seu marit o no menjar, i això avalat per la "llei"!, entre moltes altres situacions vergonyoses. A qui hauria, però, de caure la cara de vergonya és a aquells que van posar com excusa "alliberar" al poble afganes del jou Talibà per intervenir a l'Afganistan. Haig de dir que a mi em va alegrar que s'acabés amb el règim medieval i integrista dels Talibans. Ja passa sovint que el missatge és un i la realitat una altra. Si els Europeus són, i crec que sí que ho som, molt respectuosos amb el drets humans, no podem col·laborar amb governs que no els respecten. Europa està deixant molta sang a l'Afganistan, com a mínim hem de demanar que no es legisli res de res en contra els drets humans en aquell país. La incoherència de tenir homes i dones jugant-se-la cada dia i el no exigir uns mínims fa, també, que la gent es desencanti de la política.

Us recomano un llibre magnífic: "Mil sols esplèndids", de Khaled Hossin.

Convivència

Acabo d'arribar a la Vall d'Aran per passar-hi uns dies. Ara que ja torno a ser a "casa" vaig paint tot el que he viscut al Japó. Són moltes les coses que m'han agradat i impressionat. Però en destacaré nomes una: el civisme de la gent. Només baixar del metro a Tòkio ja em va sorprendre veure moltes bicicletes aparcades i cap lligada enlloc, només el candau que travava la roda. Vaig seguir veien una ciutat molt neta i l'absència de papereres. Al llarg del viatge he vist que Tòkio no era cap excepció; per tot arreu és així. Al cap d'uns dies, per culpa del mal temps, un tren no va sortir a l'hora. Van avisar per l'altaveu i fins mitja hora més tard no ens van canviar de tren. Cap comentari de la gent. Per no parlar del tracte exquisit de la gent que esta de cara al públic.

Tot això em fa pensar que el civisme és possible. A les nostres terres és fàcil veure moltes manques de civisme: cotxes aparcats a passos de vianants, gent que embruta l'espai públic, que malmeten el mobiliari urbà, gent que més d'estar treballant de "cara al públic" sembla que estigui de "cul al públic"... Coses que de ben segur no fan a casa seva. Llencen la brutícia al terra de la cuina? Guixen les cadires del menjador? Deixen una taula al mig del passadís? No, segur que no. Per què al l'espai públic sí que ho fem? Treballar per sentir nostre allò que és de tots, aquest és el repte. Però, com tot, no n'hi ha prou en lamentar-nos ni en esperar que l'administració ho faci tot. Nosaltres no som aliens a la convivència. Sense anar més lluny, ahir, per Sabadell, una senyora que em va conèixer em va dir: "Miri, no hi ha dret", referint-se a un contenidor que estava rodejat de cartrons. El vam obrir i estava vuit. La senyora es referia que no hi ha dret i que els culpables eren els serveis de neteja.

Molts cops parlem de canviar el món i tot això. Dons una manera de fer-ho: posar-nos el xip del "bon rotllo" i practicar-lo. Ser simpàtic amb la gent, dir les coses bé i "passar" si la resposta és "borde". Ser militants del civisme i sentir-nos orgullosos, feliços. Aquesta és la recepta.

Us deixo amb algunes fotos d'aquestes vacances al Japó.

Descansar

D'aquí una estona agafaré un avió per començar uns dies de vacances. Ha estat un any molt intens del que n'estic content. O millor: n'estic força content. He tingut el privilegi de viure amb molta gent el dia a dia de les seves vides, de compartir coses, inquietuds, problemes i, amb l'equip del Síndic, acompanyar-les. Però sempre queden per fer. Coses que m'hagués agradat començar i no he pogut. Ara cal carregar piles per poder començar de nou amb energia renovada. Em passen moltes pel cap en aquest moment i una sensació de calma i també d'il·lusió m'acompanya. Em sento feliç d'aquest any, de com visc, del que sento, fins i tot de les coses de mi que no m'agraden però que juntes fan el Josep.

M'apassionen les aventures. La funció està a punt de començar. Apaguin el seus mòbils i visquin molt i molt. Ens viem el dia 10.

No és el moment

Malauradament de nou, notícies esfereïdores han posat sobre la taula modificacions del codi penal. Aquest cop la violència de menors sobre altres menors. Jo, sincerament, penso que aquest debat no es pot fer a sangs calentes i menys encara amb la lleugeresa de dir que la solució és la presó, quant més joves millor. Potser més que tancar el problema entre quatre parets és millor començar a buscar causes, no esverar-nos. És cert que és molt gros, és veritat que indigna, però no és menys cert que el problema està segurament en algun lloc, (televisió , educació, valors, toleràncies mal enteses, patologies...) que per sort no és, com alguns donen per fet, generalitzat. Cal una reflexió i prendre decisions amb seriositat i amb fermesa. Però en sangs calentes mai.

En un altre ordre de coses, però també lligat a les sangs calentes, em sembla prematur i fora de lloc jutjar als bombers que estan treballant, per tots nosaltres, a Horta de Sant Joan, a on n'han mort 4 i dos estan entre la vida i la mort. Ara és moment de deixar-los treballar sense pressions afegides. Ells, més que ningú altre, són els que saben de foc. Ni que sigui pel més mínim respecte pels morts i ferits, no afegiu al seu dolor i al seu patiment el sentiment de la incomprensió.

Aprendre

Al llarg de la meva vida he tingut diferents obsessions. Una d'elles és la d'escoltar, la de posar-me al lloc de l'altre abans de decidir. No sempre m'he n'he sortit. Fa un mesos em va arribar un cas a la meva Oficina de Síndic d'una família de Sabadell amb tres fills que s'han de moure amb cadires rodes i viuen en un pis que no reuneix cap condició d'adaptabilitat, ni les més mínimes (encara té una banyera, per posar un exemple). Però el pitjor de tot són les escales que hi ha per entrar i sortir del pis.

Vaig anar-hi, vaig parlar amb la família. El pare malalt i la mare que ja no pot moure els seu fills, que s'han anat fent grasos... Ho vaig veure clar: calia un altre pis. L'Ajuntament va aconseguir-los un de nou. El dia que els hi vaig anar comunicar, jo molt content, el pare em deia que no volia un altre pis i jo no entenia res. Em va semblar una postura egoista. Ara, a la mare l'han hagut d'ingressar i de cop he entès al pare: són els veïns (alguns veïns) qui fan el seu entorn familiar., els que els hi donen suport, els que els hi ajuden. Aquest senyor el que em volia fer entendre és que allà tenen el suport de la gent i en un altre lloc lluny d'allà tot seria molt difícil. Ara m'he posat al seu lloc, he deixat el que entenc que és bo segons la meva forma d'entendre el món i hem trobat una solució. És tant importat escoltar! No saps mai d'on pots aprendre.