dilluns, 29 de setembre del 2008

Drets humans massa lluny

L’altre dia fent visites per la ciutat uns veïns em van dur a que conegués un cas. Una senyora amb el marit malalt i amb tres fills de 18 a 25 anys. I els tres amb cadira de rodes. Viuen en un pis que no està adaptat. Una verdadera heroïna. No entraré al fons del cas però entre mig hi ha veïns i veïnes que no volen posar-la les coses una mica més fàcils a la senyora. No m’ho podria creure. Segur que aquesta gent quant s’asseu a veure els telenotícies es commou quan informen del que passa pel món i davant seu tenen l’oportunitat de compartir, de créixer com a persona, i no ho fan. No s’ha explicat prou be això dels drets humans. Caldrien exemples de situacions quotidianes en les que ens saltem i trepitgem els Drets Humans sense ni saber-ho. Espero que al menys hagin de sentir -de la meva boca ja us asseguro que ho sentiran- que la vida sense compartir, sense estimar, no té cap sentit. Mireu que deia el gran Fromm: “...L’ objectiu de la vida és néixer plenament, però la tragèdia consisteix en el fet que la majoria de nosaltres mor sense haver nascut veritablement”.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Soferts i maltractats clients

Fa un dies us deia que us explicaria com ha acabat el viacrucis al que Telefònica m’ha sotmès. El motiu de la trucada (la primera a finals de juliol) era un senzill canvi de línia. Podria explicar-vos que he trucat 26 vegades, que a finals d’agost ( la que feia 19) em van dir que no els constava cap sol·licitud i que m'obrien una de nova... Una senyora que insistia “ mire en el palo de la calle si ve el puerto”... jo li volia fer entendre “que en mi calle no hay palos” i que, a més, “no sé que es el puerto”. Un altre que em va dir que no rondinés que feia quinze dies que no trucava (lògicament, els dies que era de vacances!). Una d'anti-manual: li dic perdoni si al llarg de la conversa el meu to li sona desagradable però estic molt enfadat amb vostès! Fa un mes i mig que no tinc telèfon ni adsl! Resposta de la senyora: “pues se controla y así se ahorra de pedir perdón". Per postres, després de més d’una trucada em volien vendre de tot. Al final vaig exigir un fax (que em va costar molt que me'l dongués) per deixar constància de la meva queixa i donar-me de baixa. Un cop ja de baixa m'en vaig a gastar els punts que tenia a una tenda Telefónica, previ a anar a Vodafone a donar-me d’alta. Una noia molt atenta em va donar un mòbil nou i mentre feia els tràmits l’hi explico la meva història amb la seva empresa. Em diu “increible, si quiere le doy de alta y mañana o pasado tendra la línea”. No m’ho podia creure. Doncs sí! Divendres a la tarda contractació i dissabte a les 12 ja tenia ADSL. El més trist és la completa indefensió dels clients. La manca de respecte pel client. La sensació d’impotència davant del que no pots fer res, del que no pots anar enlloc. No hi ha dret. La gent, els clients, tenim el dret de ser atessos en correcció i de forma eficaç. Si no volen posar oficines d’atenció al client, que jo crec l’Administració hauria d’exigir que hi haguessin, hi hauria d’haver un sistema de qualitat obligatn a que després de dues trucades algú s’interessés per saber què et passa. I crear un sistema de sancions econòmiques, perquè si no hi han sancions, si no les toquen la butxaca, no ens en sortirem. I a qui li correspongui ha de crear institucions que defensin la qualitat del servei que donen. Nosaltres els clientes hem d’exigir als nostres representants polítics que legislin en defensa dels consumidors, que ho facin de forma real, que tothom sàpiga com ha de reclamar i a on. Que es posin al nostre lloc, que vegin el que patim. M’agrada que ara als controls de l’aeroport ja no facin tantes arbitrarietats. Però perquè no ho fan? Doncs perquè qui legisla ha patit això. Segur que si qui legisla patís el que pateixen molts consumidors tot seria diferent.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Racisme o incivisme


Viure en una gran ciutat no és fàcil. De fet, la convivència no és fàcil. Quadrar el jo amb el nosaltres costa molt. Actualment, en què a les nostres comunitats s’hi han afegit persones que venen d’altres llocs i d’altres cultures, és bo que tots, uns i altres, fem un esforç perquè les coses no grinyolin. La veritat és que no és difícil perquè ja tenim una ratlla vermella que no es pot passar: el respecte als drets humans, als drets d’altres. Si ho tenim clar d'ara en endavant, segurament podrem conviure tranquil·lament. Ha costat molt que les actituds racistes o xenòfobes es castiguin. I aquestes paraules, com llibertat, amor... hem de vigilar de no embrutar-les. És a dir; si algú orina en un portal, neteja a les criatures en una font publica, fa servir l’espai públic com el seu jardí privat, col·labora a amargar la vida a la gent del seu entorn... sigui blanc, negre, cristià, musulmà, gitano... això té un nom: incivisme. Ha passat aquella ratlla vermella i a qui li correspongui a d’actuar per restablir la convivència. La gent, els nostres veïns i veïnes, no entendran que no s’actués i els que creiem amb les llibertats ens entristiria que s’aconseguís que les justes queixes del veïnat afectat fossin titllades de racismes, nomes perquè qui les provoca fossin, per exemple, persones d’ètnia gitana.

divendres, 5 de setembre del 2008

Festa Major

Ahir va ser la recepció de la Festa Major a la Bassa. És un bon moment per retrobar-se, per fer ciutat entre tots. Per veure cares conegudes i altres que no ho eren fins aquell moment. Ha estat un bon vespre. Ara toca viure la Festa Major, fer Sabadell. Un cop el castell de focs la tanqui, tornarem a treballar per la nostra ciutat, oblidant tant com puguem (o una mica més) els nostres egoismes per pensar en clau col·lectiva.

Bona Festa Major!


dijous, 4 de setembre del 2008

Les presses


Ja hi tornem a ser. Ja tornem a posar-nos nerviosos a la cua de cal forner. Sentim de nou els clàxons quan algú no arrenca al moment en un semàfor. Ens posem nerviosos i ens enfadem si truquem algun telèfon comercial i comunica (una altra cosa és el tracte d'aquests telèfons...). Ja us explicaré un cop acabi l'odissea que estic tenint amb Telefònica. Podré fer el "manual de la mala atenció al client" només explicant el nefast servei que m'estant donant i el despreci més absolut que com a client m'ofereixen. La indefensió més extrema a la que em sotmeten. De debò que n'aprendré molt un cop m'ho resolguin o aconsegueixin que tiri la tovallola.

No pensem que igual en aquell moment truquen 23 persones alhora i no hi ha prou operadors, o que no vindrà de 30 segons a arrencar un cotxe o que qui despatxa a cal forner ha de fer-ho un darrera de l'altre. No sé perquè no podem viure la vida amb efectivitat i tranquil·litat. Aquest estiu m'he llegit un llibre i hi ha una frase que voldria compartir amb vosaltres: "viure com si sempre fos d'hora, sens presses, i estimar com si sempre fos tard" (Nicolas Valle, Ubuntu, estimada terra africana). El meu propòsit: ni gimnàs ni idiomes; viure en aquesta màxima.