Les provocacions i el senyor Bisbe

«Hay adolescentes de 13 años que son menores y están perfectamente de acuerdo (en referència a abusos sexuals) y, además, deseándolo. Incluso si te descuidas, te provocan». Us imagineu que això ho digues un polític? què passaria? No hi hauria d'haver impunitat segons qui diu les coses. Afirmacions com aquesta són fastigejoses i fins i tot potser delictives... o si més no estan situades a les Antípodes de la defensa dels drets humans. El bisbe de Tenerife, Bernardo Alvarez, que es l'autor de la frase, s'imagina el que ha de ser que abusin d'algú? el fet de que "el provoquin" vol dir que és un atenuant? I després diem que els "salvatges" els "integristes" són els altres.

Nadal trist

Aquest és el Nadal que començo més trist dels que recordo. A les 9 del matí en Jordi Arcarons em feia saber que aquesta matinada s'ha mort el seu avi, de més de 92 anys; una vida plena i llarga. Una mica més tard em feien saber que el fill petit d'en Marc, que no arribava ni als 5 anys, moria de sobte. Tota una vida per començar. M'ha deixat fet pols. Recordo la il·lusió amb la que el Marc afrontava aquesta segona adopció. La vida és sempre tant curta, però a voltes ho és molt i molt.

Nens i nenes

Acabo de llegir un escrit sobres els regals sexistes. A la llista hi haviade tot: cuinetes, camions… Però, jo em pregunto: què és sexista? el regal o qui regala? És sexista regalar una nina a un nen? Un camió a una nena? Estic convençut que el sexisme està en nosaltres, en la nostra intenció, no en el regal.

Què calent que s'està en un caixer!

Diumenge al matí anava per la Rambla de Sabadell. Era cap a 2/4 d’onze i, en un caixer, em vaig trobar asseguts un parell d’avis. No em vaig poder estar de parlar amb ells. Em van explicar, tot fent una xocolata desfeta, una mica de la seva història i com havien arribat fins allà. Vivien en un pis de propietat, però sense calefacció i amb la seva pensió no arriben, perquè entre altres coses han de mantenir un fill amb problemes. Em deien que estaven allà, al caixer, i els dia de cada dia anaven a algun centre d’avis. Em va impressionar la seva dignitat i l’amor al seu fill, i l’amor que semblava es tenien. Aquesta és una altra cara del Nadal; per fora tothom anava amb bosses amunt i avall, jo també hi aniré aquesta setmana. Però aquells avis no em van deixar indiferent. La nostra societat genera coses com aquestes, i de pitjors. Ja no sé si l'esperit del Nadal sóon les botigues o l'amor i segueixo sense entendre que s'insisteixi en que l'amor es demostra amb el regal més gran i no en estar al costat del que pateix.

"La blanca paloma"

Aquest és un dinar de Nadal en que cadascú ha de portar un regal horrible. El més lleig anirà, durant tot l’any, de casa en casa i de maleta en maleta. Ja fa tres anys que entre un grup d’amics fem aquest dinar, que no és més que una excusa per riure, per sentir-nos família, per cuidar l’amistat, l’amor. El cert és que riem molt i un cop s’acaba la festa et queda aquell bon gust de boca de saber-te estimat i d'estimar, de formar part d’un grup. Per cert; aquest any va guanyar “sor Paulina”.

El casament d'en Jordi Petit

Ahir es va casar en Jordi Petit al Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona. Va ser una trobada plena de sentiment. l’Antonio Guirado va parlar del Jordi des del punt de vista d’un amic i de militant, i també d’aquell que ha ajudat a molts als qui la SIDA va entrar a la seva vida
Un bon moment per alegrar-se amb ell ii per agrair-li tot el que ens ha ensenyat sobre el compromís i les ganes de seguir fent camí junts cap a un món diferent.

El que emva venir al cap un cop acabada la cerimònia va ser : quina sort de viure en un país que en el que no existeixen “fronteres” legals a l’amor. Molta sort Jordi i Yves.

Sa Santedat Sri Mata Amritanandamayi, Amma

Fa molt de temps que vaig decidir viure aquesta vida i no una de futura, viure el present i no el futur. Vaig decidir que volia ser feliç en aquesta terra i no viure el que em toqui només pensant en que un cop mort rebré un premi o un "no premi". No he volgut posar la meva forma d’actuar en mans de normes que no siguin els respecte als drets humans, el foment de la igualtat, d'acceptar a tothom. M'he adonat que en aquest món hi ha molt per viure, molt per compartir...

Bé, tot això venia perquè una bona amiga, la Isabel, em va comentar que, un cop més, l’Amma venia a Barcelona i que ella, un cop més, estaria en l’organització de la visita que concentra moltissima gent al seu voltant per tenir una trobada amb l’Amma (darshan). També em va comentar que no hi vam mai representants de la ciutadania. Em va recordar els principis d'ACTUEM!, en que ens costava fer venir als nostres actes gent “important”. Sense pensar-m’ ho, li vaig dir el Síndic de Sabadell hi vindria. També va venir-hi el bon amic Síndic de Santa Coloma de Gramenet, en Fernando Oteros, i la Muntsa de la meva oficina. Va ser una trobada molt especial. És cert aquesta dona trasmet pau. Gràcies Isabel per fer-me coneixer-la!

Podeu veure'm en aquest vídeo amb l'Amma.

Dret a una bona administració

La Síndica de Greuges de Barcelona, la Pilar Malla, va encarregar al professor Joaquim Tornos un estudi sobre el Dret a una bona administració que té la ciutadania. Es pot consultar aquí. Un estudi brillant! Entre altres coses, ens recorda que l'administració municipal està present des que naixem, en les guarderies, fins que morim, al cementiri municipal. Em va semblar molt interessant, ja que ens recorda coses com que el “silenci administratiu és una mala administració”. També parla de la responsabilitat del personal de l’administració en que hi hagi una bona administració... i moltes coses més que valdrà la pena posar en pràctica. M’agradarà apropar aquest estudi a la nostra administració.

Silenci?

Arrel de l’assassinat dels dos homes a França en mans, sembla ser, d’ETA s'ha creat de nou un sentiment de repulsa, que en molts llocs va manifestar-se en un minut de silenci davant dels Ajuntaments. És un gest noble. A Suècia vaig veure un cop que ho feien posant espelmes a l’aigua. Tot el que signifiqui demostrar que estimen la Pau, és bo. Encara que costi. Encara que el lògic sentiment d'impotència davant del crim ens envaeixi. Per això és trist que en un minut de silenci, en homenatge també a la pau, (a Madrid) s’utilitzés per escridassar a representats de la voluntat popular i, a més, traient tot allò que generarà justament la “no pau”, va sortir de nou l'homofòbia, la venjança, l'odi, la violència... La violència, en aquest cas d’ETA, té més aliats del que sembla, aquesta gent que escridassava era també alidaa des del moment que ho són del foment de l’odi i de la violència contra els qui no pensen igual.

El dret a decidir

Hi ha molts amics que em pregunten que com és que no vaig a la manifestació d’avui dissabte. Independentment del que pugui pensar personalment, crec que ha de passar per davant el fet de ser el Síndic de Greuges de Sabadell, complint així el que vaig prometre en prendre possessió, que va ser allunyar-me de tot allò que pogués tenir qualsevol connotació política. Entre les decisions que vaig prendre va ser la de no anar a cap manifestació que no fos recolzada per tots els partits presents en el consistori de la meva ciutat. Només ho trencaria si fos en algun tema de flagrant violació dels drets humans.

El casament de la Maria i la Carmen

Dissabte vaig sentir-me orgullós d’anar al casament de dues amigues, la Maria i la Carmen. No tant sols per poder compartir amb elles i altres amics la felicitat d’aquell dia... sinó que també estava content que la meva societat no hagi posat traves a que la gent es pugui estimar amb total naturalitat, sense que la “llei” hi posi problemes.

No tindrem tots plegats una mica de culpa?

Els dies mundials del que sigui serveixen per recordar al món una situació, i això es bo. El que no ho és, és que la resta dels 364 dies de l’any ningú no se’n recorda, sinó cada any podríem dir orgullosos que alguna cosa ha canviat. En el cas de la violència de caràcter masclista simplement no veig que avancem. Perquè? Doncs perquè no sé si anem a l’arrel, que és la convivència i l’educació, encara hi ha massa anuncis de productes de neteja que van destinats a la dona , jocs per nens o per nenes, els famosos acudits masclistes, allò de “dona havia de ser”, això d’utilitzar a la dona com a reclam i vendre-la com un pilot de carn i no com a persona... Podríem posar molts més exemples: el tema de qui porta la casa es ella, l’orgull del “machito”, la competitivitat... Tornem allò que havíem dit altres cops, ens omplim la boca d’un món més just i a voltes no sabem arreglar l’escala del costat. A l'acte del diumenge a la plaça de l’Ajuntament hi havia un petit, massa petit però racó per a l’esperança: eren les nenes i nens que penjaven papers verds a l’arbre de la dignitat.

Ànims a Actua-Vallès ACTUEM!

Dissabte vaig anar al sopar solidari d’ACTUEM! Vam ser 250 persones i va ser entranyable! Hi havia gent dels antics de l’entitat que estaven allà per fer costat a l’ONG. Gent de la nostra ciutat, de molts llocs i de diferents formes d’entendre la vida, però amb una idea comuna: dir a la gent d’ACTUEM! que no estan sols.

Coses vàries

Què oblidat que he tinguts aquest dies el meu bloc! I no serà perquè no hagin passat coses. A voltes el dia a dia no ens deixa massa temps i això lligat amb que m’agrada reservar-me espai per mi, doncs dona com a resultat que no hagi actualitzat el bloc. Doncs ara ho faré de cop.

Aquest dies han passat coses, com l’aniversari d’en Xavi. Va ser una festa maca, en la que vaig veure gent que m’estimo i que feia dies que no veia, alguns d’aquells que veus cada any en la mateixa festa. També han passat coses al món . M’han sorprès moltes, però una que em va explicar un amic de Boston va sorprendre’m en especial: em deia que al seu país, EEUU, encara es poden acomiadar persones per la seva orientació sexual. Xerrant, xerrant, vam parlar molt del seu país, de la pena de mort, de guerres, de suport a països on les dones no poden ni portar un cotxe, dels drets socials... i vaig arribar a la conclusió que la definició que tenia fins ara de democràcia o no estava bé o no l’aplicava correctament.

Una altra cosa que m’ha sobtat aquest dies és el tema del Txad i els nens que volien portar cap a Europa per ser adoptats. No serè jo qui jutgi a la ONG (?). sóc un fervent defensor de la presumpció d’innocència, que no de veracitat, però sí que una imatge m’ha coptsat, i es la d’embenar el cap i braços de nens i nenes per semblar víctimes de guerra. Això sí que és evidentment terrible. M’agradaria pensar que únicament els movia les ganes de pensar que feien un bé al nens i nenes, que volien donar-los un altra futur i tot això, si bé no comparteixo cap d’aquests arguments, no eren ningú per decidir-ho. Però, ni que fos així, es un despreci per la vida creure que només que per ser feliç només es pot ser a Europa... que un Africà mai podrà sortir-se'n. Un gran amic, en Jordi del Bas, m’explicava el cas de Botsuawana, un país Africà que se n’ha sortit. No crec en els salvadors il·limitats que ho han de salvar tot, i sincerament tampoc penso que occident hagi de donar lliçons... hem d’acompanyar, ajudar, estar... però lliçons? Amb el nostre passat colonial?!!!!! No tindrem res a veure en com estan avui allà? La nostra forma de viure no genera també part de les seves mancances? Però clar, tampoc han de pagar justos per pecadors. La feina de moltes entitats que treballen bé també s’hauria de potenciar mediàticament. De totes passades, el control també l’han de fer els que col·laboren econòmicament, no n’hi ha prou en fer un donatiu i ja està. Cal saber què es fa amb aquells diners, com els inverteixen, quin resultat donen... exigir a qui els rep que donin comptes de com els gasta.

Cada cop que parlem dels herois pensem en grans persones de la humanitat i no veiem els que tenim al costat, que son molts. No voldria entrar a fons en aquest tema perquè dona per a molt (m’ho guardo a la reserva). Per parlar dels herois, aquells que han de viure amb res, amb malalties, amb gana.... avui només vull recordar a un home jove, Daniel Oliver, que va morir al intentar evitar una agressió a una dona que estava sent maltractada. Que haguéssim fet nosaltres en el seu cas? Haguéssim evitat l’agressió? No ho sé.

Gent gran

Ahir vaig fer una xerrada a un grup de dones grans que tenen ganes de viure i aprendre. M’hi vaig sentir molt bé. És interessant sentir coses de fa anys i també l’interès en aquest moment del moment, la voluntat d’estar al dia. Quant parlo a gent gran sempre m’agrada començar donant-li les gràcies. Molts cops no sabem com canviar el món, com fer-ho per col·laborar en una altra forma de viure... i estic convençut que aquella generació ho va fer. La seva forma de viure, d’entendre el món, va fer possible que en un moment donat es pogués passar d’una dictada a una democràcia. De fet els hi devem molt.

Els Síndics i els reptes

Els reptes m’apassionen. Són un mena de revulsius que m’ajuden a creure en la fita que em proposo. Em motiven i en donen força.

Estic segur que sense reptes la roda encara seria quadrada i la Índia Britànica. Els Síndics tenim al davant molts reptes: que la ciutadania no ens vegi com una oficina més de l’administració, no ser figures decoratives absents en les nostres ciutats i pobles, estar lluny de la gent, no compartir les seves inquietuds, no ser gest ni veu...

Els reptes ens han de fer detectar i vèncer tot allò que ens allunyi de l’objectiu. Hi han maneres: organitzar les nostres oficines i el nostre equips com una veritable oficina d’atenció al “client”, allunyar-nos de repetir l’esquema de l’administració, això vol dir informar, deixar el rellotge al calaix a l’hora atendre, d’escoltar a les persones. Que la gent sàpiga per les nostres oficines com esta el seu cas durant el tràmit de la seva queixa. Canviar el llenguatge típic administratiu per llenguatge “corrent”. Acostar-nos a veure el problema. Ser presencia. Fer un pas més enllà i no parar-nos en si l’ordenança diu això o allò. No ens podem quedar només en el greuge o no greuge. Hem d’advertir a l’administració d’aquella ordenança que ja és caduca, millorable, tenint en compte la realitat de la societat actual. Anar per davant, proposar. Hem d’escoltar a tothom i veure més enllà, no quedar-nos només en un part. Fugir del popularisme i de les ideologies polítiques. Ser aquella institució que dona veu al silenci. Podria seguir molt i tot giraria en ser ambiciosos en la defensa de la nostra gent, en estar il·lusionats en la nostra feina en no deixar-nos abatre i també en ser molt clars en explicar que som i que deixem de ser. El que podem i el que no podem fer. En parlar més de justícia. No generar més expectatives del compte.

Els Síndic i Sindiques tenim a favor que som una institució de proximitat i això, en aquest món en que sembla que massa vegades l’administrador no sap el que pateix l’administrat, en que en massa casos es creen figures que per la ciutadania són més decoratives que efectives, nosaltres hem de fer el nostre paper , vèncer el repte de ser coneguts per les persones i posar veu a molts silencis, ser agents actius de l ètica. Tenim l’obligació d’intentar-ho.

Tots en tenim una mica la culpa

Aquest dies ningú no ha pogut negar una realitat: que la xenofòbia existeix. Els mitjans de comunicació ens ho han portat a casa. Ja no hi ha dubte. El que molta gent deia existeix. Una altre cara de la dura immigració; la intolerància.

En aquell vagó gairebé vuit es va trobar de tot: una noia immigrant, un noi immigrant i homosexual i un “indígena” d’aquesta terra, que en algun moment de la seva vida els serveis socials de casa nostra haurien d’haver tractat. Tot en un sol vagó. El que va passar allà dins ja és intolerable de per sí, però tot pot empitjorar. S’ha convertit al “botxí” en estrella mediàtica, a una de les víctimes (el noi que no va poder moure de por) en un “col·laborador” i un “cobard”, hem despertat, desprès del circ mediàtic en que hem convertit la trista vida de l’agressor, en un grapat de “bandes” les ganes de venjança, que si ho fan, segurament despertarà les ganes de bandes d’“ideologia” contraria en més venjança... i així fins ja veurem quan.

Jo no sóc psicòleg ni jurista. Suposo que si ningú a detingut, al menys avui, a l’agressor ni l’han portat a algun lloc per tractar-lo serà perquè la llei ho permet. Serà que cal revisar com a mínim els protocols. Alguna cosa ha fallat en la post-agresió.

Jo només vull cridar l’atenció sobre com s’ha portat el tema, a la responsabilitat de tots plegats en la violència, en el foment de la "bufetada, la patada, l'insult".

La violència es desperta en no res i és molt fàcil buscar la causa en els altres: programes de la televisió, jocs, famílies desestructurades... però hauríem de ser molt sincers amb nosaltres mateixos i veure si la nostra actitud diària no la fomenta també. Qui compra els jocs violents als nostres fill i filles? Qui converteix en estrella mediàtica a un agressor? Qui consumeix aquests productes televisius? Qui escridassa i insulta quant algú va a poc a poc amb el cotxe? Qui es posa nerviós quant fa cua?… Fomentar la pau depèn de tothom, del nostre dia a dia també. De boca, ningú es racista ni violent i tothom vol la pau. La pau depèn de tota la societat, d’empassar-nos més d’un cop l’orgull, de ser generós amb l’altre per dir-ho en paraules planeres, de “fomentar el bon rollo”. estic segur que aquest tema tampoc es pot descriure en un article com aquest, cal posar moltes més situacions a la “Termonix” perquè surti un plat real del que passa. Però estic segur que si cadascú de nosaltres es possés com a màxima de la nostra vida el respecte a l’altre, i respectar vol dir fins i tot no riure d’acudits masclistes, per exemple, tot aniria molt millor. El vídeo de l’agressió i el munt de programes que han tractat el tema han aparegut tant i tant només perquè la gent ho consumim, no ho podem oblidar.

Anys!!!

No he arribat a saber mai qui va dir allò de "no hem do posar anys a la vida, si no vida als anys". Bé, doncs hi estic completament d'acord! Segurament qui en fa 20 no hi pensa tant com qui en fa algyun més, com jo. Però us sóc franc : això ho he pensat sempre. M'agrada viure la vida intensament i em posa content veure que l'edat no té res a veure amb la il·lusió, les ganes de fer coses.. Arribar a l'harmonia en la vida també és un altre repte, és una mica la gràcia, el motor que farà que, posant-hi energia, doni com a resultat que els anys estiguin plens de vida.
Ahir vam celebrar el meu aniversari sopant a casa un grup d’amics i amigues, gent a qui els hi dec una part molt important d'això de "posar vida al anys". Faltava algú... no estava tota la gent que ho fa possible, però deu n'hi do. Demà tornaré al dia una mica més gran, però amb la mateixa il·lusió i ganes de viure intensament que ahir.

Drets socials i expectatives

M’explicava un bon amic que va passar un cap de setmana fatal amb la seva parella. El que havia de ser un “romàntic” i relaxant cap de setmana, que prometia molt, va ser un desastre. Què va passar? doncs molt simple: un problema d’expectatives. Per l’un el cap de setmana seria llargues caminades, tot xerrant, una mica de bicicleta... i per l’altre un cap de setmana de posar-se el dia de lectures endarrerides, tots dos junts llegint davant d’una bona vista a la Vall de Boi. Les expectatives no s’han complert. És com qui va de viatge pensant-se que serà una mena d’Indiana Jones i al final torna decebut perquè no s’ha pogut tirar d’una liana. Per això s’ha d’anar al tanto en com diem les coses, i en especial aquelles que va dirigides a la gent que té dificultats.

Ara que estem en un moment en que surten iniciatives de diferents governs per fer la vida més fàcil aquells que tenen difícil el seu dia a dia, hem de ser molt realistes en explicar bé les coses, en dir que això no serà bufar i fer ampolles.

Com penseu que reben aquestes bones noticies gent que el seu dia a dia es un infern?

No parlo de gent gran “resolta”, amb família, o amb una economia sanejada, o amb autonomia funcional a nivell físic i psíquic fins al seu darrer dia.

Parlo de la gent gran que no sap com fer-s’ho per llevar-se del llit i anar a l’wc, que no saben com fer-s’ho per vestir-se, per rentar-se, per aixecar-se d’una cadira, per preparar-se el menjar, per fer la compra, per, simplement, sortir a passejar.
I entre aquests, parlaria dels que no tenen qui els pugui ajudar de manera regular, per què no tenen fills /filles, o per què els fills / filles que tenen no se’n poden o no se’n volen fer càrrec, o per què no tenen una xarxa de suport informal (amics, veïns...) que els puguin resoldre la seva logística permanentment.
I encara entre aquests, parlaríem dels que tenen economies tant precàries com ho poden ser les Pensions No Contributives, o les pensions de viduïtat i similars, que no els permeten assumir ni tan sols el cost d’un lloguer actual.
I encara podríem concretar més amb els que al damunt, viuen en pisos plens de barreres arquitectòniques que no els permeten baixar al carrer si no és amb ajuda, sense dutxa, sense aigua calenta, sense calefacció, sense ventilació... podria parlar de malalts mentals i de les seves famílies, discapacitats... per no parlar d’ingrés en una residència d’avis publica.

Bé, doncs si ens imaginem a quin tipus de població ens estem referint entendrem molt ràpidament que qüestions com les que se’ls plantegen diàriament haurien de tenir una resposta immediata i suficient, si és que volem realment parlar d’un Estat de Benestar, amb recuros, amb poca paperassa, resolent expedients amb criteris de transparència, coherència i celeritat, sense traves, que no s’hagi de respondre frases tipus “no sabem quant li podem resoldre”, “ja l’he tramitat”. I clar, les expectatives en que ara es resoldran els seu problemes són molt altes. Ho sabrem fer? Podrem donar resposta ràpida a la gent? M’agradaria pensar que sí. No ho se, ho anirem veiem.

Assetjament? Convivència?

Buscava la definició d’assajament i la veritat és que la definició que he trobat al diccionari és, si més no, tobeta: Importunar insistentment (algú) amb pretensions. A mi s’em acudiria alguna definició més llarga o com a mínim que deixés entreveure alguna cosa més, com ara: pressió, violència, traves per pagar el lloguer, despreci absolut per a l’altre, condícia... Serien algunes definicions molt més acurades que podríem acompanyar amb, por, no sé què fer, em cau el món al damunt, a la nostra edat, qui m’ajuda... ¿perquè? tot això i més que em deixo, ens podria donar una idea del què és assajament. Estic parlant en cas d’assajament immobiliari, (si bé les conseqüències en les “víctimes” son més o menys iguals) que pot o no generar problemes de convivència amb els veïns i veïnes. És mes, regularment no en genera perquè en molts casos ja no queden veïns. Jo no discuteixo el dret dels propietaris a disposar de les seves propietats, però per damunt de tot hi ha el dret del que hi viu. Aquí sí que no podem deixar-ne passar n’hi una. Els poders públics han de garantir i d’una manera molt més automàtica de com la llei permet actualment restablir el bon viure al llogaters o la gent que no vol marxar de casa seva. No es pot tardar a resoldre que algú ha d’arreglar aquella teulada que té degoters, a reparar la paret mitjancera… perquè mentrestant algú esta patint i això és una forma de violència. Però no confonguem coses, perquè els humans tendim a barrejar-ne moltes. Cal posar nom a cada cosa: Una cosa és assajament i cal tractar-ho d’una manera, i l’altre és convivència, que cal tractar-la d’una altra. (notícia a Ràdio Sabadell 94.6)

La convivència entre els humans no és fàcil. Tots pensem com pensem i oblidem a voltes a l’altre. Sóc dels que penso que els problemes de convivència s’han d’intentar arreglar parlant, molt abans de que s’“arreglin” per part de la policia. La convivència és un tema de saber que allò molesta a l’altre. Estaria molt bé que en els llocs on hi ha s’engegués una campanya de civisme a l’hora que sigui, aquella gent que surt de festa i en tornar a casa va cridant pel carrer, i s’asseu a una plaça a acabar la festa sota la finestra on hi viu gent... dons cal que algú els hi digui. No estem inventant res; això ja s’ha fet en alguns llocs i els resultats no son dolents. És evident que hi haurà qui se’n riurà, qui no farà cas... però de ben segur més d’un deixarà de molestar perquè haurà entès que la seva actitud molesta. Sé que no sempre és possible però només el que hem de buscar es canviar actituds pel convenciment, que de fet es l’únic que canvia de debò les formes de fer.

La casa de Montmajor

Víctor Borge va escriure “El riure és la distancia més curta entre dues persones". Doncs aquest cap de setmana devem d’haver estat molt a prop perquè hem rigut molt. L'amistat, que és el nom que donem a l'amor quant parlem d'amics, cal cuidar-la. És molt important cuidar a l'altre. M'agradem aquestes trobades, que de tant fem un grup d'amics que ens coneixem de fa temps i ens estimem molt. Passejar, xerrar, llargues sobretaules... un complement meravellós al dia a dia. Ara s'hi ha afegit la Júlia, la filla del Jordi i la Betlis, un sol de nena.

Entreu aquí per veure més fotos!

Una nova aventura per a la Laia i els seus amics

Moltes vegades sembla que al món no passin coses maques, notícies que ens fan sentir-nos orgullosos de dir-nos persones. Doncs dissabte va ser un d’aquests dies, vaig anar a compartir amb molta gent que la Laia, l’Arnau, la M. Carme i la Sonia comencen una aventura nova i compartiran casa. La diferencia és que ells pateixen el Síndrome de Down, però, perquè poden començar aquesta aventura? Doncs per moltes coses: per la tenacitat d’uns pares i formadors, per la col·laboració de l’Ajuntament i d’entitats per la lluita d’ells mateixos... i perquè la societat està prou madura perquè això passi. I aquesta és la gran noticia. Us desitjo molta sort! Sapigueu que com he fet fins ara estaré al vostra costat. Un petó!

El dret a bellugar-nos

Deixeu-me començar reconeixent que no sóc un expert en transports i tampoc en macroeconomia, així que potser, tot el que penso sobre el tema, algun entès ho poguí rebatre. Però del que sí entenc és del que se sent quant agafes transports públics, en aquest cas em refereixo a la xarxa de rodalies de RENFE. És que clar... ara que sembla que els trens tornen a la anormalitat (vull dir anormalitat perquè fins no fa massa, la normalitat gairebé era la inpuntualitat) i sembla que ara ja són regularment puntals, és a dir; que dona la sensació de que ja està tot arreglat. Doncs no, no està tot arreglat, ni de bon tros. Segueixen havent-hi els mateixos problemes d’abans. Estic convençut que els transports públics han d’estar pensat en el “públic”, és a dir en els clients, les ciutadanes i ciutadans, i si algú no el pot agafar perquè les infrastructures no estan bé, de públics res de res. Es converteixen automàticament en privats, uns trens per gent amb salut en el que qui no va massa lleuger, amb cadira de rodes, amb una maleta (espectacular que el tren que va l’aeroport, on segur que la gent va carregada les portes no s’obrin a ras d’andana), amb un cotxet.. no els pot agafar perquè els accessos no estan adaptats, les portes no s’obren a l’alçada de les andanes (no ho entès mai això de que les andanes de la RENFE no s’ avinguin amb les portes), no hi han ascensors... per no dir que si tens ganes d’anar al lavabo a una estació és impossible. Transport públic que tampoc ha d’estar renyit amb la qualitat. Agafar el tren i haver d’entra-hi amb calçador tampoc és donar servei. Perquè no posem trens més llargs? de dos pisos? També trobo fantàstic que retornin el bitllet si hi ha retards, faltaria mes!!!!! Però que te'l donguin al baixar del tren, no fer-nos anar buscar-ho no sé a on, perquè si a sobre de que arribes tard encara has d’anar a canviar-ho... I no estic inventant res. En una altre empresa pública de ferrocarril, per un problema a la xarxa, el tren no anava gens a l’ hora. Ens van avisar, jo vaig baixar del tren en una estació, perquè no podia esperar, i a la porta de l’estació i havia un senyor que em va donar un altre bitllet i em va dir “disculpi”. Això és servei!!!. També estaria bé que te'l tornessin si decideixes no pujar en un tren on no hi cap ni una agulla. Com també seria bo que et donguessin un targeta de telèfon per poder fer una trucada i dir a la feina que arribaràs tard, perquè clar entre el retard, la cua per demanar el "certificat" de que el tren porta retard... passa més estona i tampoc crec que sigui l’usuari qui a sobre hagi de pagar la trucada. Tampoc estaria malament que l’unic “llibre” de reclamacions de cada estació es convertís en fulls, així no caldria fer cua per reclamar, que òbviament es una forma de dissuadir del dret a reclamar dels clients. Només son algunes idees per a qui li correspongui, per millorar el servei. Les persones ens sentim orgulloses de viure a on vivim si entre altres els serveis funcionen.

Darrerament tampoc ho tenim fàcil amb la bicicleta, que malgrat promocianar-ne el seu us cal tenir carrils per on passar. O el que encara es pitjor: lloc on deixar-la lligada. Si no pots lligar enlloc, només en les parades de bici, com ho fem? Algú s’ha parat a pensar que una bicicleta no és un autobús, que per “robar-lo” cal alguna cosa més unes tenalles per tallar un candau? Cal legislar per poder viure be en la nostra societat però cal fer-ho pensant en la gent a la que va destinada la llei i tenint en compte la realitat tal com és.

La joventut

Què és ciutadania? Diria que és un conjunt de drets i deures de la gent que viu en aquest món, és a dir; algú a qui se li atorguen uns drets, però que també està obligat a uns deures . Fins aquí la definició esta clara, té però alguns punts negres com podria ser que regularment quan en parlem, sempre pensem en gent que com a mínim tingui 18 anys “d’antiguitat” en aquest planeta.

Viure en una societat és una experiència de compromís, que hauríem de trobar engrescadora i hauria d'ajudar-nos a trobar allò que no va prou bé, aquelles injustícies que fan patir algú , a viure la diversitat de formes d’entendre la vida, tenint com a única frontera el respecte a tothom, a dir allò que no ens sembla bé i dir-ho ben alt, a voler canviar aquelles lleis que fa massa temps que es van crear i ara ja no ens serveixen, perquè el món va caminant i es va transformant... a dir com volem viure, a aprendre de l’altre. Treballar el compromís en un món millor, fer-nos nostres les drets humans. Sense oblidar el nostre dret al lleure, a equivocar-nos, a viure utopies, a somiar... Tot això no hauria d’estar emmarcat en una edat o un altre, és més, “rizando el rizo”, són potser els més joves els que hauríen de poder viure més activament el ser ciutadans i ciutadanes, i nosaltre , la resta, els que ja no som tant joves, els que tenim més responsabilitats, si es que la responsabilitat en el ben estar col·lectiu es pot mesurar, els hem d’ escoltar, perquè són una veu amb menys condicionats, mes “blanca”.
Cal doncs reivindicar i treballar activament per fer compatible la joventut amb el compromís, perquè un altre mon depèn de tothom.

L'onze de setembre i la "bomba ecològica"

Un altre aniversari. Avui desprès de l’ofrena a Sabadell em preguntàven per Radio Sabadell què significava per a mi aquesta festa. És difícil contestar-ho sense entrar en connotacions polítiques, però jo crec que una de les coses que fem es homenatjar aquella gent que van morir per defensar les seves idees. Aquests dies ens hauríem de dir un mai més. A les guerres, a imposar les idees per soc mes fort (fort en armes...), i es que no n’aprenem, en tants anys d’historia a les esquenes de la humanitat encara continuem matant, fent patir, destruint. Per sort crec que cada cop més, la gent del carrer odiem més les armes i als “salvadors” de llibertats. De totes passades encara hi ha moltes coses que fan "vomitar": avui a la televisió un general rus carregat de medalles explicava una nova bomba que “mata tot el que esta viu (textualment) i que és més potent que una bomba atòmica”, que “pesa poc” (es veu que això es important) i l’home diu com a gran detall“que no perjudica el medi ambient”. Com es pot tenir tanta poca vergonya?, tant poc amor pel món? I per fer-ho més insultant, estava la mar de satisfet de que la bomba “no és una amenaça mediambiental”. Clar: de les persones, animals... en definitiva de la vida, no en deia res. Hi ha homes i dones que ens fan sentir vergonya de compartir espècie.

La Festa Major

Hi ha temps per tot, per riure, per plorar, per treballar, per descansar... I també per la festa, el compartir. Això és la Festa Major, en el cas de la de la nostra ciutat a més coincideix amb la tornada de les vacances i és el punt de sortida del nou “curs” (escolar, polític...). Per això cal gaudir, viure la ciutat, trepitjar-la, fer parèntesi del dia a dia que no ens deixa gaudir del privilegi de viure en una ciutat com la nostra. Ara és el moment de trepitjar Sabadell amb una aire de festa, d’alegria, de compartir... més que la resta de l’any, amb ganes de deixar aparcat per uns dies tot allò que ens preocupa i viure la ciutat, i desprès del castell de focs, tornem-hi, a les escoles, a la feina.... perquè Sabadell el fem tots i totes en el nostre dia a dia, cadascun aportant la seva forma de veure les coses i junts, col·lectivament, vull dir amb la nostra actitud de no reduir-la al nostre benestar i prou, pensar que no vivim sols i això es fàcil: el soroll que pot molestar, aquella persona que esta de cara al públic i contesta de males maneres, la critica per la critica... només pensant també en els altres podrem viure millor, gaudir mes del nostre dia a dia .

Ja he tornat de l'Índia!

Ja he tornat de l’Índia. Durant els dies que vaig estar allà vaig recórrer una part d’aquest immens país, així que també es fa difícil poder parlar amb massa coneixement del país... però sí que una mica mes d’idea la tinc. He pogut parlar amb molta gent i la sensació es que regularment no hi ha infelicitat. Clar estem parlant d’un país de 1500 milions de persones, així que els tant per cents son molts relatius. Però em sorprèn que a un lloc on hi ha necessitats molt bàsiques no cobertes tinguin una bomba atòmica... o que ara comprin un submarí nuclear i gastin tant en armament. És cert que la Índia es troba en una de les zones “calentes” del planeta, però els Estats haurien de primar per davant de tot el benestar de la seva gent. Haig de dir, però, que tampoc he vist massa gent no feliç; amb la gent que he tingut la sort de parlar no he vist tristor. Una altra cosa és la gent malalta o els que no tenen res de res, com a Jaiphur, un poblat de gent sense sostre on viuen en un “femer”, i tenen al seu darrera el majestuós palau del Maharaja de Jaipur. Però la veritable lliçó no me la van donar la gent que viu a l’Índia, sinó una senyora europea que vaig tenir l’ocasió de conèixer un mati. Estava escandalitzada, dient: “amb tanta gent com són perquè no posen algú a netejar carrers”, o un altre frase lapidaria, davant d’ un grup de nens que s’estaven banyant i rient, diu: “pobrets”. Un altre comentari que em va fer rumiar molt va ser quan un grup de nens i nenes amb el seu uniforme anaven cap a l’escola al mati i aquesta senyora va dir: “no sé perquè hi van, no els servirà de res“. Al vespre vaig anar a un sopar on només érem europeus i a on els indis ens servien. El resum de la conversa d’aquell sopar podria ser: “el nostre model de vida, l’europeu, és el Fantàstic i el patró. I tot el que s’allunyi d’aquí és desastre i infelicitat... i com més s’ hi acosti, més “civilitzada“ és las gent. És així de trist, molt trist. Clar, això a més a més amanit amb comentaris queixant-se sobre que els serveis socials siguin per gent sense recursos, en especial immigrants. Estem parlant d’intransigència. Suposo que aquest és el gran problema, la poca capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de voler entendre, comprendre, compartir... de ser prou generós per adonar-se de que en el nostre món hi han moltes coses de les que no ens podem sentir orgullosos... de que el discurs d’arreglar el món és fàcil... el “jo faria....” assegut al sofà de casa o davant d’ una taula plena de menjar sense fer res més és pura fal·làcia. El nostre dia a dia esta ple de coses que no faciliten un planeta millor. Llencem les escombraries al contenidor que pertoca? Fem un ús abusiu de l’aire condicionat? Què fem amb l’aixeta de l’aigua quant ens rentem les dents? Ens queixem davant les injustícies? Fem acudits racistes? Ens posem al lloc de l’altre? Insultem quan algú ens avança amb el cotxe? Neguem a parelles del mateix sexe el dret a estimar-se i a formar una família? Deixem que tothom pugui lliurament practicar la seva religió ?... i així un munt de coses que el en nostre dia a dia podem fer. Tornant a l’Índia: ha estat un viatge diferent que hauré de deixar uns dies reposar per poder entendre’l. És un país de molts contrastos. Jo hem pensava que trobaria una espècie d’Africà, un continent que a mi em fascina, però no, no ha estat així. Tampoc ha estat com el que havia vist a l’Àsia, a la Xina. També és una altra cosa. Em caldrà pensar-hi una mica per poder entendre el que he viscut.

Vacances a Menorca!

He començat les vacances a Menorca. Aquesta illa és un dels llocs més especial del món, on pots recarregar les piles. Ja porto un dies per aquí i aviat tornaré a Sabadell. Qué bé he estat amb els amics... amb el solet... llegint, repassant cosetes, pensant... Crec que hauré de venir més sovint.

Un dia trist

Avui és un dia trist. El consell de Plecinpress ha tancat les portes, amb el meu vot en contra. Una vida massa curta per un projecte tant interessant. També he dimitit.

Felicitats Joan!

Encara estic mig adormit... quina festa ahir!! els 40 anys d’en Joan. Celebrar anys i més els 30 40 50... és una excusa perfecte per poder dir a la gent que els estimem i poder emfatitzar allò que ens agrada de cadascú. Massa sovint es critica sense més i ens oblidem del que crec és una de les obligacions més agradables que tenim els amics, que es la de fer la vida més fàcil a la gent que estimem. En Joan ha estat algú que m'ha acompanyat durant molts anys de la meva vida i espero que seguim compartint-ne molts més.

Trobada Síndics a Málaga

És tant important no sentir-se sol! avui a Màlaga, on he assistit a unes xerrades com a vice-president del Fòrum de Síndics, Síndiques, Defensors i Defensores locals de Catalunya organitzades pel Defensor de la Diputación de Málaga. M’ha fet pensar que caldria que els Defensores de l’Estat Espanyol tinguessin un Fòrum. En una de les xerrades, el ponent deia que no estava d’acord amb la proliferació de molts síndics sectorials. Aquí segurament estaríem d’acord, i feia una diferencia entre els que donen compte als parlament i la resta. Crec que la frase no era correcta; hauria d’haver estat mes o menys: els que donen comptes al parlaments o plens dels ajuntaments..... perquè el ple no deixa de ser un parlament de la ciutat. No sempre es fàcil explicar què som els síndics i defensors locals.

Eurogames'08

Els somnis no sempre es converteixen en realitat, però cal creure, somiar i treballar per allò que un vol. Avui a Amberes ha passat una cosa d'aquestes: Els Euroganmes 2008 es faran a Barcelona. Uff!!! tant que hem treballat tots i ara el podem tocar! Ha estat emocionant estar allà, en Joan, l’Ignasi, en Jordi i tants amic i amigues sentin la cançó d'en lluís llach “Atletes de la pau". Un dia per recordar.

La gent reclama poc

Les persones reclamem poc. Només hem de veure tot el caos de Renfe... i la gent només es queixa a l’andana i ja esta . Ens queixem d’allò que es podria fer millor o d’allò que ja es fa bé, però no s’entén en llocs on no l’hi poden arreglar o aclarir. Amb l’esperit de “combatre” això hem començat una campanya per fer posar les coses fàcils a la gent i facilitar que vinguin a l’Oficina del Síndic a queixar-se. Estic content. Cada cop que m’ apropo a la gent m’agrada. Les persones han de saber que tenen drets i han de fer que els poders públics els hi respectin.

El dia del Memorial

Un any més hem recordat a la gent que ens ha deixat per culpa del vih/sida El dia del memorial. En aquest dia em passen pel cap moltes cares i moltes coses viscudes. Moltes vegades per poder plantar cara a la SIDA hem hagut de ser imprudent . Imprudents amb conciliar Euros i projectes. Imprudents en plantar car ... què orgullós estic d’haver estat imprudent quant el que esta en joc és el benestar de la gent .Els que estem compromesos amb lluitar contra el que sigui no ens podem permetre el luxe de deixar-nos guanyar per les través d’aquest mon, perquè la lluita de la gent a la que va destinada la nostra feina és el benestar, el viure dia a dia.

Museu Picasso

Avui he estat al Museu Picasso, a la recepció de l'Ajuntament de Barcelona en motiu del 28 de juny. He conegut l'Alcalde de Barcelona.

50 anys junts

Els pares han celebrat 50 anys de casat. Quina meravella! Fa més de 50 anys que estant junts i segueixen tant enamorats com el primer dia. He estat afortunat de tenir uns pares així.

Eurogames'08

Quina experiència estar a dalt de la carrossa del Euragames’08. Hem estat més de 6 hores cridant i ballant allà dalt. Hi havia una gentada impressionat, no hi cabia ni una agulla, no sé quanta gent... segurament serien 150 persones segons uns i 7.000.000 segons els altres. Més igual la gent que hi hagués, el que és important és que si hi havia tanta gent deu voler dir que cada cop estem més a prop d’acceptar allò que no és majoritari a la societat. I això és el que també ens posa ben encarrilats per ser una societat mes justa.

Revetlla de Sant Joan

Quina revetlla!!!! Què bé ens ho hem passat! Estàvem gairebé tots a casa dels pares de l’Ignasi. Quina sort trobar-nos tots junts per xerrar, riure molt i gaudir els uns dels altres. Quan sortia de la festa un cop mes m’he adonat de la sort que tinc amb els amics i amigues més propers que m’acompanyen en el camí de la vida.

He moderat una xerrada de Salut Mental

Des que soc el Síndic de Sabadell he volgut conèixer molt la realitat de les malalties Mentals. He tingut el privilegi de poder aprendre molt d’aquets cuidadors i cuidadores que són les famílies dels malalts. Avui he moderat una taula en una xerrada organitzada per Salut Mental Sabadell i per la meva amiga Hermina. He avançat una mica en els coneixements d’aquesta realitat, d’aquesta injustícia. Hem teniu al costat.

Ja tenim nou Consistori

Ja tenim nou Consistori. Moltes cares noves, altres de no tant i espero molta il·lusió de tothom. Molta sort!!! I moltes ganes de treballar per la nostra ciutat. Teniu davant molts reptes, però n’hi ha un de molt important: il·lusionar a la ciutadania, fer-los creure en la feina que feu.

Sort amb el vostre nou Temple!

Avui he assistit a una d’aquelles coses que es pot dir monument a la “tenacitat”. els Evangèlics han inaugurat el seu nou Temple. En vídeo ens han anat ensenyant les diferents etapes que han viscut fins arribar a la inauguració. Realment la unió fa la força. Molta sort amics!!!!

Xerrada Lliga dels Drets dels Pobles

Avui he tingut el gust de fer una xerrada organitzada per la Lliga dels Drets dels Pobles amb un bon nombre de dones, de fet el tema era sobre les dones. He pogut donar el punt de vista i hem comprovat la dificultat de ser dona. La dificultat de ser dona fora del que anomenem primer món. És bo que hagi gent que vol millorar el món.

Colomar il·legal

Avui he atès a la senyora que pateix més dels veïnat on hi ha un colomar il·legal. És tant difícil que la gent pugui entendre tot l’entramat legal... Estic d’acord que hi ha de ser per protegir-nos a tots i totes, però entenc que pels que pateixen la lentitud de la justícia sigui desesperant. A les carpetes dels expedients del jutjat hi hauria d haver cares, com fèiem de petits al folrar les carpetes, potser si qui ha de resoldre hi veies una cara que el mirés fixament tot seria diferent.

Fira del Cavall

Avui he anat a la Fira del Cavall. Realment la voluntat mou muntanyes! Quina feina i tot a nivell de voluntariat. A vegades enyoro quant era voluntari i la dolçor de treballar per un somni que no era altre que un malalt no patís, arribar a l’hora per fer una estona de companyia aquella persona que veia el món a través dels nostres ulls.

Forats negres

La tasca del Síndic és apassionat i genera moltes alegries quant veus que pots canviar coses que incideixen directament en el benestar de la gent. Però a voltes no es així. Avui he parlat amb un home vidu que el sistema no ha pensat en una situació com la seva. Què dur és no poder fer res, però no m’ hi conformo; l hi he ofert anar a parlar amb un diputat perquè el diputat el pugui sentir i sàpiga que hi ha “forats negres” a les lleis, aquelles excepcions que tenen nom i cognoms.

Junta del FòrumSD

Junta del FòrumSD: Ens hem reunit la Junta del Fòrum de Síndics i Sindiques Locals de Catalunya, quanta feina podem fer! És una realitat que estar junts és molt millor que anar solets, també és evident que s’han de respectar les diferents formes de portar les diferents defensories o sindicatures , però m’agrada perquè hi ha un denominador comú en totes elles: el benestar de la nostres conciutadanes i conciutadanes.

Comissió de la Convivència de Sabadell

No fa massa vaig demanar formar part de la comissió de la convivència de Sabadell (amb veu però sense vot). Aquesta comissió treballa per la convivència a la nostra ciutat. És una experiència molt enriquidora. Treballar per la pau es una feina de “formigueta”, cal anar guanyant una mica cada dia a la intolerància, al desànim a l odi. Això no es pot fer de cop ni reprimint ni ignorant. Es fa així, com ho fa aquesta comissió: parlant-ne tots, estar al costat dels que la pateixen en primera persona, buscant allò que l’alimenta, estant units en el camí que ha d’eradicar-la, oblidant els lícits interessos polítics, explicant, entenent. A voltes la gent es desanima amb els seus polítics i representants socials, i en molts casos no els trec raons, però aquesta comissió es una alenada d’aire fresc per creure que si es vol es pot treballar junts. I segur que a Sabadell, gràcies a l’esforç de la gent que la forma, s’han evitat molts patiments. Estic content de conèixer el treball d’aquesta comissió i penso que més gent hauria de conèixer la seva feina. En parlaré a les visites als instituts.

Benvinguts al meu blog!

No se massa com començar a escriure en el meu bloc. Si rumio una mica em ve al cap allò d’“Estimat diari....”, perquè de fet, això és com un diari. Però aquest no està tancat amb pany i clau i no només surt quant un ja no hi és o quant algú el troba i comença a llegir-lo sense cap respecte.M’agrada més aquest tipus de diari, ja que la comunicació és compartir, i compartir és aprendre, i aprendre és una cosa que m’apassiona. Em costaria molt explicar aquí tot el que he après al llarg de la meva vida de la gent que s’ha anat creuant pel meu camí. No patiu; no enumeraré a tota aquesta gent perquè seria una llista llarga i, com sempre passa quant comencem a donar gràcies, sempre ens deixem algú.Tinc la impressió de què, fins ara, he estat un home feliç que crec he pogut compaginar les meves inquietuds socials amb la vida d’algú que viu en una ciutat moderna i que m’estimo molt, Sabadell. Al llarg d’aquest anys m’han passat moltes coses; n’he viscut i compartit moltes, però segurament de les que mes m’han marcat ha estat el pas per ACTUEM!. Aquells anys de fundació i de tirar-la endavant han estat per mi una font inesgotable d’il·lusió en un món millor. De creure que és cert que hi ha una altra manera de viure; una manera que la musica de la vida soni igual per tothom. Ara estic però en un moment molt dolç de la meva vida, en especial per ser el Síndic de Greuges de Sabadell. M’apassiona treballar per la meva ciutat; per tal que la gent tingui el dret d’exercir els seus drets. Al llarg d’aquest primer any de Síndic he pogut viure i compartir molt, saber coses que a la gent l’ inquieta. És un privilegi poder escoltar i compartir el que viu la gent.