Dijous

6.40: el mòbil diu que ja n hi ha prou de dormir i toca llevar-se. El 3/24 em va connectant a la realitat, una dutxa, afaitar-me... Avui em poso una corbata feta a mà per nens i nenes d’una escola d’educació especial que em va regalar l’Alcalde de Terrassa. 7.00: el meu talladet i llegir el diari a la Granjeta. Un dels meus moments del dia preferits. Una carta al diari que em preocupa. Caldrà posar-s’hi en contacte. 7.20: arribo al despatx, miro l’agenda, gestiono el mail, dono un darrer cop d’ull al discurs del migdia i una pinzellada a la xerrada del vespre. 7.50: despatx amb la Mireia i a signar papers. A les 9 despatx amb la Muntsa i la Núria. 10.00: segon tallat del dia. A les 11.00 arribo a Barcelona. Avui és un dia important pels Síndics i Sindiques locals, presentem el nostre primer informe conjunnt, hi serem tots els síndics i sindiques, alguns alcaldes, regidors, diputats... 12.30: comença l’acte. 13.20: acabem. Ha anat bé, molt bé. Penso que ha quedat clar el nostre compromís amb la bona administració. Ara dinem uns quants Síndics i Sindiques. 16:00: Ja sóc a Sabadell, al Casal, haig de trucar a diferents ciutadans, a alguns per donar-los bones noticies, l’Ajuntament ha acceptat diferents resolucions, també algunes trucades per dir que encara no tenim resposta. Parlo amb un Regidor d’un problema. Em truquen de l’Ajuntament per dir-me que hem resolt una queixa que els vam presentar. Què bé! Arriba un portaveu de l’Ajuntament i anem a fer un cafè per xerrar distesament de Sabadell. 19.00: Ja som a can Rull, l’Òscar (de comunicació del Síndic) i jo. L'AAVV ha muntat una xerrada per que expliqui què és el Síndic i perquè respongui a preguntes dels veïns i veïnes. Molt interessant. He pogut escoltar la gent i també he pogut explicar com veig el món i la responsabilitat col·lectiva en fer una societat millor. Han participat força. 21.00: quin fred, però ja sóc a casa sopant! 23:30: em poso la llit. Estic content, ha esta un bon dia. Cada dia abans d’adormir-me penso si he fet alguna cosa que em faci sentir bé. Si la trobo, m’adormo feliç.

67

Hi ha debats enverinats. No entraré a posicionar-me si la gent que té la sort de treballar ha de jubilar-se als 67 anys. Al menys, ara no. El que a mi em preocupa és saber com ho farà, a dia d'avui, la gent que no té feina. Com es crearan llocs de treball. Com es resoldrà el seu dia a dia. Sempre han de pagar els plats trencats els mateixos? És per això que em pregunto: l’especulació financera, no caldria gravar-la? No caldria buscar els vuitanta mil milions d’euros que les grans fortunes d’aquest país no paguen en els impostos corresponents? Perquè sentim sovint que aviat veurem la llum al final del camí.. però, i el treball què? No he sentit mai com farem per tal que la gent torni a treballar. Però, em pregunto, com és que els “culpables” principals continuen tenint insultants beneficis? Què trist! què indecent!

Dijous em va venir a veure un senyor i em comentà que la seva entitat “d’estalvi” l’hi a “pres” la casa, amb un retall del diari on explicava el que ha guanyat el "seu" banc durant el 2009. Guanys que han obtingut , també, gràcies a ensorrar aquest senyor i a la seva família. Volem sentir coses que resolguin el dia a dia, que no ens distreguin amb el futur. Perquè el present ja és prou dolent per massa gent com per no parlar-ne molt i molt. I, sobretot, cal donar esperança i il·lusió. Cal que la gent pugui tenir confiança.