dilluns, 26 de novembre del 2007

El casament de la Maria i la Carmen


Dissabte vaig sentir-me orgullós d’anar al casament de dues amigues, la Maria i la Carmen. No tant sols per poder compartir amb elles i altres amics la felicitat d’aquell dia... sinó que també estava content que la meva societat no hagi posat traves a que la gent es pugui estimar amb total naturalitat, sense que la “llei” hi posi problemes.

diumenge, 25 de novembre del 2007

No tindrem tots plegats una mica de culpa?

Els dies mundials del que sigui serveixen per recordar al món una situació, i això es bo. El que no ho és, és que la resta dels 364 dies de l’any ningú no se’n recorda, sinó cada any podríem dir orgullosos que alguna cosa ha canviat. En el cas de la violència de caràcter masclista simplement no veig que avancem. Perquè? Doncs perquè no sé si anem a l’arrel, que és la convivència i l’educació, encara hi ha massa anuncis de productes de neteja que van destinats a la dona , jocs per nens o per nenes, els famosos acudits masclistes, allò de “dona havia de ser”, això d’utilitzar a la dona com a reclam i vendre-la com un pilot de carn i no com a persona... Podríem posar molts més exemples: el tema de qui porta la casa es ella, l’orgull del “machito”, la competitivitat... Tornem allò que havíem dit altres cops, ens omplim la boca d’un món més just i a voltes no sabem arreglar l’escala del costat. A l'acte del diumenge a la plaça de l’Ajuntament hi havia un petit, massa petit però racó per a l’esperança: eren les nenes i nens que penjaven papers verds a l’arbre de la dignitat.

Ànims a Actua-Vallès ACTUEM!

Dissabte vaig anar al sopar solidari d’ACTUEM! Vam ser 250 persones i va ser entranyable! Hi havia gent dels antics de l’entitat que estaven allà per fer costat a l’ONG. Gent de la nostra ciutat, de molts llocs i de diferents formes d’entendre la vida, però amb una idea comuna: dir a la gent d’ACTUEM! que no estan sols.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Coses vàries

Què oblidat que he tinguts aquest dies el meu bloc! I no serà perquè no hagin passat coses. A voltes el dia a dia no ens deixa massa temps i això lligat amb que m’agrada reservar-me espai per mi, doncs dona com a resultat que no hagi actualitzat el bloc. Doncs ara ho faré de cop.

Aquest dies han passat coses, com l’aniversari d’en Xavi. Va ser una festa maca, en la que vaig veure gent que m’estimo i que feia dies que no veia, alguns d’aquells que veus cada any en la mateixa festa. També han passat coses al món . M’han sorprès moltes, però una que em va explicar un amic de Boston va sorprendre’m en especial: em deia que al seu país, EEUU, encara es poden acomiadar persones per la seva orientació sexual. Xerrant, xerrant, vam parlar molt del seu país, de la pena de mort, de guerres, de suport a països on les dones no poden ni portar un cotxe, dels drets socials... i vaig arribar a la conclusió que la definició que tenia fins ara de democràcia o no estava bé o no l’aplicava correctament.

Una altra cosa que m’ha sobtat aquest dies és el tema del Txad i els nens que volien portar cap a Europa per ser adoptats. No serè jo qui jutgi a la ONG (?). sóc un fervent defensor de la presumpció d’innocència, que no de veracitat, però sí que una imatge m’ha coptsat, i es la d’embenar el cap i braços de nens i nenes per semblar víctimes de guerra. Això sí que és evidentment terrible. M’agradaria pensar que únicament els movia les ganes de pensar que feien un bé al nens i nenes, que volien donar-los un altra futur i tot això, si bé no comparteixo cap d’aquests arguments, no eren ningú per decidir-ho. Però, ni que fos així, es un despreci per la vida creure que només que per ser feliç només es pot ser a Europa... que un Africà mai podrà sortir-se'n. Un gran amic, en Jordi del Bas, m’explicava el cas de Botsuawana, un país Africà que se n’ha sortit. No crec en els salvadors il·limitats que ho han de salvar tot, i sincerament tampoc penso que occident hagi de donar lliçons... hem d’acompanyar, ajudar, estar... però lliçons? Amb el nostre passat colonial?!!!!! No tindrem res a veure en com estan avui allà? La nostra forma de viure no genera també part de les seves mancances? Però clar, tampoc han de pagar justos per pecadors. La feina de moltes entitats que treballen bé també s’hauria de potenciar mediàticament. De totes passades, el control també l’han de fer els que col·laboren econòmicament, no n’hi ha prou en fer un donatiu i ja està. Cal saber què es fa amb aquells diners, com els inverteixen, quin resultat donen... exigir a qui els rep que donin comptes de com els gasta.

Cada cop que parlem dels herois pensem en grans persones de la humanitat i no veiem els que tenim al costat, que son molts. No voldria entrar a fons en aquest tema perquè dona per a molt (m’ho guardo a la reserva). Per parlar dels herois, aquells que han de viure amb res, amb malalties, amb gana.... avui només vull recordar a un home jove, Daniel Oliver, que va morir al intentar evitar una agressió a una dona que estava sent maltractada. Que haguéssim fet nosaltres en el seu cas? Haguéssim evitat l’agressió? No ho sé.

dijous, 15 de novembre del 2007

Gent gran

Ahir vaig fer una xerrada a un grup de dones grans que tenen ganes de viure i aprendre. M’hi vaig sentir molt bé. És interessant sentir coses de fa anys i també l’interès en aquest moment del moment, la voluntat d’estar al dia. Quant parlo a gent gran sempre m’agrada començar donant-li les gràcies. Molts cops no sabem com canviar el món, com fer-ho per col·laborar en una altra forma de viure... i estic convençut que aquella generació ho va fer. La seva forma de viure, d’entendre el món, va fer possible que en un moment donat es pogués passar d’una dictada a una democràcia. De fet els hi devem molt.