Així no.

Ara fa un mes molta gent va dir que volien ser escoltats, tenien coses a dir i moltes idees a posar sobre la taula, es reunien per les places i discutien sobre el mon que ens ha tocat viure, mostraven els descontentament a un sistema que ens ha dut a una crisi terrible en la que la gent del carrer és la víctima d’unes maneres de fer que s’han oblidat de posar a les persones en el centre de les seves actuacions.
Tota aquesta força ara caldria canalitzar-la bé perquè no sigui en va, perquè un cop més les il·lusions es trenquin i es quedi en no res.
Ara però als Indignats els toca apartar-se dels violents i fer-ho d’ una forma clara, cal que els acampats siguin els indignats i cal també respectar el dret a la ciutat que té tothom.
El que de cap manera es pot justificar, tolerar o disculpar és el que va passar ahiral nostre Parlament. Només els militars alçats en armes han impedit la tasca dels parlaments i això no. Em va entristir molt veure diputats i diputades demanant auxili, veure com se’ls insultava, escopia, agredia, marcava. Si aquest és el canvi jo no el vull. M’ hagués agradat llegir avui una declaració ferma de rebuig als actes d’ahir per part del 15M. M`hagués agradat veure com s’ aïllaven als violents deixant-los sols i els pacífics marxessin de la Ciutadella i també m’ hagués agradat veure els Mossos amb la seva identificació a les armilles. I sobre tot m’ agradaria que el parlar i l’escoltar s’imposés. El meu rebuig més enèrgic a la violència vingui d’on vingui.

Il·lusionem-nos

Fa dies que va començar el moviment 15M, els Indignats, durant aquest temps han sorgit propostes molt interessants que caldrà vehicular perquè no passi com passa massa cops, que la il·lusió topa amb el “realisme” i es converteix amb res. Allò que va començar com un Àgora modern no pot ser segrestat per la voluntat d’ altres que busquen ocupar l’espai públic per fer-se’l seu. El respecte al que es de tothom s’ ha de preservar i l’esperit de la gent que es va aixecar i va dir que volien que s’els escoltès tampoc pot acabar en un no res. Els que dissabte es van constituir en Ajuntaments han de prendre bona nota del que passa als carrers i places, del que ha passat i no haurien de pensar que “ja s’ ha desinflat, anem fent la nostra”. Els indignats estaven contra una manera d’entendre la política que de ben segur comparteix molta gent i no és excusa dir “que es facin partit polític i a les urnes”. Els moviments pacífics de participació ciutadana cal escoltar-los i promocionar-los amb la mateixa intensitat en que s’ ha de fer complir el dret de tothom a la seva ciutat, aquest és el gran repte i la generositat que s’ espera dels polítics. La ciutat, la política municipal és el lloc on s’està més a prop de la gent i això és un privilegi perquè la feina que fas la veus, la toques. Ens equivocarem si l’única fita és un silló , un bastó . La fita son les persones i per arribar-hi no cal anar a romeries, costellades, aplecs…i ja està,cal la generositat de sumar pel bé comú. Si anem per aquest camí de ben segur que haurem après una mica del que ens vol dir el carrer.