Setmana Santa

Tenia ganes d’uns dies de vacances, el febrer i el març algunes persones m’ han decebut molt i això m’ha fet viure situacions dures. Per sort el temps posa les coses al seu lloc. També han estat mesos de molta feina. És el que té fer allò que t’agrada que sempre tens ganes de mes.
Un dies a l’Empordà, vora la Mediterrània, on hi ha hagut temps per tot, caminar pel que havia estat l’aberració urbanística de la “Ciudad de vacaciones Club Mediterrane” ara convertit en un lloc meravellós. Navegar amb bons amics, sobretaules llargues, lectura “Blanc bo busca negre pobre” que per cert no m’agrada’t, malgrat compartir-ne coses. Crec que és massa dur amb els cooperants.
Però sens dubte aquests dies estan marcats per dos amics que ens han deixat, la Rosa desprès de quatre anys de plantar cara al càncer de petites victòries. I en Toni de sobte i lluny de casa. Els dos han mort de maneres molt diferents però els dos teníen en comú l’alegria, les ganes de viure, les ganes de fer que la gent que estava al seu costat fos feliç , els dos han marxat molt més aviat del compte i els dos han deixat un buit molt gros. Eren dues bones persones a qui devem deixar-los descansar en pau i aprendre el valor de la vida recordant la seva vitalitat. Us dedico aquesta cançó d’en Lluis Llach,

Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,

moriré molt gelósdel que m'hàgiu avançat,

que no em sabré resignar a no ser el millor vianant,

l'atleta més fornit i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar,

només digueu-me, si de cas,

tot allò que hàgiu visti jo no podré mirar:

la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,

la fragància del cos que no podré estimar,

la immensitat d'un cel en el qual mai no he volat,

les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,

les barques que a la mar no podré amarinar.

No em doneu consol,no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltresanireu més lluny que jo,

estic gelós i content,

molt gelós i contentde la sort que heu tingut,

de la sort que tindreu,

que tanmateix sé que maino he estat fornit atleta,

ni tan sols digne amant,

només un vianant.

Sanitat i persones

No es descobrir cap secret informar-nos que les finances públiques estan malament i la responsabilitat política obliga a prendre mesures perquè dintre d’un temps l’administració no faci fallida. De ben segur que hem arribat fins aquí per moltes coses entre elles errors, i també perquè l’ Estat Espanyol té una bona font d’ingressos amb Catalunya. No val lamentar-nos, cal ser valents i agafar el “toro per les banyes”. Però com tot, en aquesta vida sempre hi ha una ratlla vermella que no es pot traspassar, en aquest cas és la Sanitat Pública . Tinc molt clar que no volem tenir a les PERSONES que van a urgències pels passadissos esperant un llit, esperar anys perquè t’operin…. tot això, NO, i tinc la sospita que si tanquem plantes , quiròfans.. això passarà . Sobre el tema sanitari cal anar més enllà i encara que sigui poc popular cal obrir un debat amb la societat, serè i amb temps, amb tots els agents implicats, sense cap més interès que les PERSONES ,de com ens ho hem de fer , sense por , sense fer escarafalls a cap solució per aconseguir l’objectiu d’una sanitat pública de qualitat, que és la que ens mereixem .

Servei

Són les cinc del matí, avui el meu dia comença molt d’hora, vull anar a visitar una senyora que no pot dormir perquè sent sorolls. Ha trucat molts cops a la porta de la guàrdia urbana, de l’ Ajuntament i el problema, segons la senyora segueix. Clar, si la queixa és a la matinada i s’ hi va a les 8 del vespre, doncs és difícil arribar a alguna conclusió. La ciutat es va despertant però només em trobo vehicles municipals, de neteja, de la Urbana. Tot es silenci a aquesta hora. Arribo al pis, casualment el veí de sota té un tall fet per un ganivet, una ambulància se’l emporta , escolto a la senyora i escolto el soroll, penso caldrà avisar al servei de mediació. Però el que és més important és que el que esperen els veïns de la gent que tenim l’obligació de servir-los es sentir que els seus problemes també són nostres. Desprès he aprofitat per anar a veure un problema de càrrega i descàrrega fora d’hores que molesta als veïns. L’ Ajuntament m’ha dit que està resolt però és evident que no ho està, dues furgonetes estan descarregant fent un soroll considerable , són les 6.15 del matí els veïns que esperen a la porta em diuen que sempre és així. A les 7 vaig a veure la cua al registre civil per poder-ne parlar amb qui ho ha d’arreglar. Per qué us explico això? Ara comença un període electoral, tots els polítics van d’ aquí cap allà buscant vots per tot arreu i massa casos llençant porqueria sobre el altres candidats, però la gent no espera això, espera propostes, espera tenir-los a prop, espera que siguin exemple.