Dignitat

Crec que no aconseguiran que perdi la meva convicció en que la política és necessària i que la majoria, la immensa majoria de la gent que s'hi dedica ho fa de cor. Molt sovint, deixant de banda un brillant futur professional per un esperit de servei.

No deixo de pensar que els farmacèutics són gent que té ganes de promocionar la salut, tot i que n'hi ha que no volen vendre preservatius. O que els jutges són corruptes perquè existeix l'Estivill. O que totes les fundacions són un cau de lladres que roben perque hi ha un Millet. De mi depèn la il·lusió de no deixar-me guanyar per aquesta minoria codiciosa que confon el servei públic amb una màquina de fer diners per a ells. Segueixo creient que calen els polítics, perquè la política és: que es recullin les escombraries, que els hospitals funcionin, que passin trens i busos, que els avis estiguin atesos, voreres amples... tot això és política. I també hauria de ser il·lusionar, motivar, liderar. Ahir vaig estar amb gent que dedica el seu temps a ajudar aquells que estan sols, que dedica una estona de la setmana a fer feliç a gent que ho té negre. També vaig parlar fa uns dies amb una mare que té un fill molt malalt i creu que l'administració no la cuida. Un sopar amb amics per arreglar el món. La vida de cada dia ha de donar-nos molts motius per no desanimar-nos en veure aquells que ens han decebut.

Dimarts i 13

Dimarts i 13: un dia ple de moltes coses. Però en destacaré dues:

La primera, una trobada amb pares de fills malalts per la dependència a les drogues. Uns testimonis colpidors que em van dur, en el record, als principis d'ACTUA, quan començàvem i la gent estigmatitzava als malalts, con si s'ho haguéssin buscat. Els miraven amb por i odi en molts cassos. Ahir ho vaig recordar.

Especialment colpidor va ser sentir un pare dient: "Desitjava que no arribés el cap de setmana". Una mare: "preferia que el meu fill fós mort". Tot això, el que feia era ensenyar-me fins a quin punt, quan la droga entra en una casa, la sol·litud que arriba a les famílies, que no ho poden explicar a ningú que tothom pensa que s'ho han buscat i que els malats son un lladres. La societat és molt hipòcrita. Rondinem molt, no volem veure malalts adictes a les drogues, però tampoc volem narcosales ni res que s'hi assembli a prop de casa. No acompanyem a ningú, ni acostem escalfor a qui està enganxat. Després, segur que ens indignem pel fet que al món mor gent de gana. És clar, per això no cal cap esforç... fent una frase més o menys solidaria ja n'hem quedat bé.

Desde la nostra "ben alimentada" Europa, des de casa nostra, que poden fer? I apa ja estem tranquils. Doncs mireu, per la fam el món, tinc idees de coses que es poden fer, però "avui no toca". Però, per encetar un camí cap a curar als malalts, podria deixar posar a prop de casa una narcosala, no estigmatitzar a la gent que es droga, creure fermament que són malalts. Un cop més, humanitat. Caldria que sortíssim de casa, que veiéssim altres realitats, altres mons i potser així seríem tots plegats més persones. Un reconeixement absolut a la feina que fan aquests pares i aquest fills.

Desprès d'això vaig sopar a casa de la Laia, l'Arnau, la Sònia i la Mari Carmen. Va faltar el Xavi. Ells cinc viuen en una casa, treballen, fan teatre, tenen un grup de musica, van a comprar, agafen el bus, es gestionen el seu pressupost... tenen el Síndrome de Down. I cada dia se superen. Han treballat molt i durant molts anys per poder viure com viuen ara. Perquè allò de tenir els nens que no eren "normals" amagats a casa, o el "pobrets", o allò de donar-los caramels, quedi oblidat.

Una vetllada molt agradable en la qual aquests nois ens explicaven (a l'Òscar i a mi) la seva vida, el seu dia dia. Tot un exemple de vida, d'humanitat i de superació.

Mentrestant, la vida de la Belén Esteban i companyia té rècords d'audiència.

Homofòbia de nou

Ja sabem que al món de l'esport no hi ha homosexuals: tothom és heterosexual, vaja; o això sembla. Resulta, però, que qui està orgullós de que la casualitat l'hagi fet néixer gai i, a més, com que li agrada l'esport, el practica a fora de l'armari. Molt bé.

A París, però, ha passat que un equip de musulmans no ha volgut jugar contra un d'homosexuals. Què fort! Com que ja us podeu imaginar què penso, no m'estendré... però us imagineu què passaria si l'equip de futbol de "Ejes y Toros" no volgués jugar contra un equip format per musulmans? Jo us ho diré: els haguéssin acusat de tot, els haguéssin tret de la lliga i segur que s'hagués muntat una manifestació. (Alguns comentaris als diaris digitals, d'aquí, són terribles en contra els gais.) I és el que hauria de ser. Ara, com que no és "Ejes y Toros", doncs no passa. Els Gais ja estem acostumats a rebre bufetades socials. No podem deixar de treballar perquè tothom pugui exercir els seus drets. Espero que si es manté que no volen jugar, que no juguin amb ningú. Això és com si un jutge no vol casar dos homes: doncs miri, els ha de casar, li agradi o no. O una farmacèutica que no vol vendre preservatius. Deixar passar això no és tolerància. És privar drets a la gent. Es comença "entenent" perquè no volen jugar i s'acaba en un camp de concentració.

Innocent o culpable

Fa dies que els mitjans ens posen al davant molts casos de corrupció, de malversar fons públics, d'enriquir-se amb diners d'altres, de no fer les coses bé. És evident que cal depurar responsabilitats i per higiene democràtica cal que qui hagi comés algun delicte, com a mínim, ha de plegar dels càrrecs públics. Perquè embruta la democràcia, decep a la gent i fa molt de mal a la societat. No podem mantenir a cap "pirata" a la seva cadira. Ha costat molt tenir una democràcia de qualitat on el poble sigui qui "tria" qui com i quant ha de governar. Una societat en la qual el dret sigui l'eix vertebrador de la nostra vida comuna, amb les seves mancances. Just per això, no podem fer judicis paral·lels, no podem negar a la gent un judici just i quan això hagi passat, quan un jutge digui que és culpable, aleshores ni un minut més. No podem saltar-nos les regles de l'estat de dret, i això inclou pensar en les persones, totes, i tenir sempre en compte no ser desmesurats. Sóc dels que crec molt i molt en els drets per a tothom i això inclou la presunció d'innocència. És allò de Drets: SEMPRE, a les verdes i a les madures.

Aquests dies

Dijous i divendres vaig estar a Vigo al "II encuentro estatal de defensores locales". Erem unes 70 persones i, més o menys, la meitat veníem de Catalunya. Va bé trobar-se, posar en comú diferents maneres de fer els coses. Conèixer-se. Han estat un dies molt intensos i hem decidit crear la "Comisión Permamente" que la formem un representant de cada territori d l'estat i que aquest any coordinarem els catalans. És un pas important cap al reconeixement estatal de la nostra figura. Em fa content veure els meus companys, especialment de Catalunya, volent superar-nos per donar un millor servei a la nostra gent.

En arribar de l'eroport, cap a "LA CASA DE TU VIDA", aquest cop a Castellterçol. Què bonic estar amb els amics a la natura, rient, areglant el món, cuidant-nos. I diumenge, 90 anys de la tieta Lola. Una gran dona, amb un cor immens. Ara ja a casa i demà tornem-hi. Mlauradament, començaré la setmana anant a l'enterrament de l'Àlex Gallardo. La mala sort ens l'ha pres. No crec que hi hagi paraules per consolar el dolor d'uns pares, d'uns amics, d'una família, d'algú que ho tenia tot per fer. Des d'aquí el meu suport.