La papereta

Estem en campanya. Ja està bé. És bo que els candidats expliquin a la gent què faran si guanyen, o si tenen influència en el nou govern de l’estat. I els votants, que sapiguem què fem al posar la papereta a l’urna. Crec que hi hem de posar moltes coses, allò que han fet, que ens ha agradat . També el que no. El que han complert i el que no. El que prometen. El que ens creiem. El que pensem... tot un seguit de coses, en un segon. El just per posar la paereta a l’urna. Per això els polítics han de ser clars. Moltes vegades, sentin debats, entenc que la gent estigui desencisada de la vida política. No arriben als problemes de la gent, el que diuen es massa llunyà, massa de grans línies de la política... La gent vol veure al seu polític agafant el bus, el tren, comprant al súper, veien el que valen les coses, trepitjar el carrer de debò, saber què sent i com viu la gent. S’ha d’adaptar el discurs i el gest a la gent. Els votants som importants sempre, no un cop cada 4 anys.

De tornada

Torno a estar a l’avió. Ara, anant cap a casa. Moltes vegades he parlat sobre que tothom té la possibilitat de fer un món més just, de canviar allò que té a l’abast en les petites coses del dia a dia i que si tothom ho fes segurament el món seria una altra cosa. Contribuiríem a deixar un món millor als qui l’han d’heretar. Aquest seria el resum del que he viscut aquest dies, on hi havia gent que es llevava a les 3 de la matinada per arribar a les 9 al curs, gent que no els està bé el que tenen davant i volen canviar-ho i ho volen fer ampliant els seus coneixements.

Ara, assegut a l'avió, veig per la finestra Amèrica. Veig un continent amb ganes de dir prou als abusos, prou a viure amb la bota sobre el coll, prou a les mineries i a les empreses de fusta... Dient si a l’Educació, a la cultura, al medi ambient, als Drets humans, a la salut… Amb ganes de ser els protagonistes de la seva història com a poble. M’allunyo però estic content, molt satisfet de tot el que he viscut i compartit aquest dies. Han estat intensos en el treball i molt més encara del que he rebut de la gent.

Un sentiment de tristor m’envaeix en deixar enrere tantes coses viscudes i també em sento un home afortunat per tot el que ha significat aquest viatge.
He arribat a casa. Tot comença de nou. Miro el mail. tres de nous de gent de Cotacachi.

Cotacachi: Sueños, Rebeldia, Desarrollo (slògan de la ciutat)

Hi ha llocs al món que no saps com es converteixen en especials. Són llocs dels que no tens cap pressa en marxar i en els que no t’importaria quedar-t’hi. S’hi converteixen per la seva gent, pel paisatge, per tot un seguit de coses que juntes el fan un lloc únic. Això m’ha passat aquí: la seva gent, el Sol, la mama Cotacachi, el llac Cuicocha, la Vall sagrada de Itag... l’han afegit a la “selecta” llista de llocs especials del món. Ahir va ser molt emocionat, a la clausura que va fer el President de la Federació de Municipis de Catalunya. La gent venia a donar-nos les gràcies, a fer-se fotos amb nosaltres, a buscar els nostres e-mails... a demanar-nos que tornéssim. Quin poble tant agraït! Per donar-nos les gràcies ens van dur a casa d’un txaman que ens va fer a cadascun dels “capacitadores” una cerimònia de purificació per treure tot allò negatiu que tenim al nostre cos i a donar-nos força positiva.

Avui ja marxem cap a Quito. Els deia a la clausura del curs que estava molt content d’haver-los conegut i de que m’haguessin deixat donar-los una mica de mi per que ells edifiquessin un futur millor. També els deia que un tros de mi es queda a Cotacachi, en el meu cor. Ens tronarem a veure!

SUMAK KAWSAY (qualitat de vida)

Avui hem acabat el seminari! Consistia en un treball de síntesi sobre el que hem parlat aquest dies, fent cinc grups. La idea era crear un partit polític . Nosaltres, és a dir ells, han escollit que es digués SUMAK KAWSASY: treballar per les persones i a Quichua, el respecte als pobles indígenes. En l’“ideari” del Partit han sortit les seves preocupacions que han concidit en les 5 grups: medi ambient, interculturalitat, salut, cultura, educació… i tot amb l’objectiu del desenvolupament humà. La veritat és que han estat uns dies molt interessants, en els que hem pugut compartir molt. M’agradaria molt poder tornar a veure’ls. En tot cas jo m’he acomiadat amb un KATIKSHUK PUNLLAKAMAK (fins sempre).

El seu demà

Ja fa dies que estic per l’Equador compartint moltes coses amb la gent d’aquí, aprenen molt i també intentant donar un cop de ma en allò que pugui. Del que no he parlat massa és dels meus companys de viatge. És difícil que un grup que no es coneix de res i que ve de mons molt diferents tingui una bona sintonia, que sigui prou generós per passar per alt allò que t’agradaria fos diferent i es fomenti el “bon rotllo”. Bon rotllo que ha donat com a resultat que les xerrades hagin anat molt bé. Però al que anava: he format part d’un grup de gent que té molta experiència en la vida política. En Josep per exemple, em va agradar sentir d’on l’hi va venir la seva entrada en la política. La seva inquietud per un sous dignes dels treballadors. La lluita en època de la dictadura. Aquesta forma de lluitar pels altres. En Paco, ahir escoltant un tros de la seva intervenció, veia com la gent que l’escoltava entenia que podíem aprofitar tanta experiència per aplicar en la seva vida aquí, a Cotacachi. No havia tingut ocasió de viatjar mai amb en Paco. Ha esta bé, perquè he pogut constatar que, com em pensava, és un home preocupat pels altres. Generós. Que entre bromes té un discurs ferm. En Manel i la Marta també han estat dos companys excel·lents dels que m’ha agradat aquella preocupació per fer les ponències, per no defraudar. He tingut sort de conèixer-los a tos quatre. Han estat la cirereta d’un pastís de llimona (que m’encanten!)

Ara, les 4 de la tarda (les 10 a Sabadell) he tornat caminant cap al el “rancho santa fe” que és el lloc on ens hostatgem, acompanyat pel fill d’en Cèsar, l’home que ens posa fàcil l’estada a Equador i que no ens deixa mai. De fet ell, ha esta un actor principal en el bon gust de boca que ens deixa aquest viatge. En Jorge és un noi de 20 anys que estudia informàtica i m’explicava com la joventut ja veu les coses diferents, que entén que tothom és lliure de viure com vulgui, que no ha d’importar-nos el que diguin. És l’esperança en un Equador millor. De fet avui preparant la sessió final de demà també m’ha deixat, ens ha deixat, una esperança: els participants tenen molt clar allò que no va bé i allò que els agradaria canviar. Aquesta és la bona noticia: la il·lusió en treballar pels altres, pel seu futur, per ser els protagonistes de la seva vida, de la seva societat.

Yahuarchi (el llac de la sang)

Les xerrades segueixen a bon ritme, avui desprès de la xerrada m’ha vingut a trobar un noi. M'ha explicat les ganes que té de canviar el món, però que es troba que no sap com fer-ho, que al seu cap li "bullen" moltes idees però no sap con canalitzar-les. Hem quedat al vespre per fer una coca-cola i hem pogut intercanviar diferents maneres de poder donar sortida als seus pensaments, a la seva manera de ser, en una realitat hostil. La veritat és que aquest dies estic veiem moltes ganes de fer coses, d’aprendre regularment. Les xerrades es fan curtes i la gent interpel·la molt.
A la tarda hem visitat el Llac de la sang, un lloc on fa anys els habitants d’aquesta zona van parar als Inques i van degollar a 100.000 soldats. Mentre m’ho explicaven pensava el poc que hem après els humans, almenys en el tema de resoldre les coses parlant i no amb sang.

Primer dia de classe

Avui hem començat les xerrades. Hem dividit a la gent en tres grups. Haig de començar dient que el grup de ponents estem molt cohesionats. El formem en Josep Torrecilas, en Manel Abad i la Marta Gris com a tècnics de la FMC. Són gent amb experiència en el món dels partits polítics, de la negociació, del municipalisme, dels drets de la dona. L'amic Paco Fernàndez, que porta el bloc d'econonia, i jo que m'encarrego dels drets humans i de la participació. El cert és que malgrat no conèixer-nos de res, hem fet un bon equip, que a part de riure molt també hem trobat la manera de poder acticular un curs: "Política, sociedad, desarrolo, economia y experiencias de autonomía, descentralizacion y municipalismo" amb molts reptes. Teníem una mica de por que la gent no parcipés massa però la realitat és que han participat molt. De fet s'ha fet curta l'estona que teníem i el diàleg ha estat d'allò més interessant. Han sortit moltes coses de les inqueituts de la gent que viu en aquesta zona, molt rica amb participació ciutadana a la vida municipal, que a voltes tenen molt a veure en la nostra relitat.

Demà en trindrem més!

És un priveligui poder compartir amb la gent de Cotacachi les seves inqueituts. A mesura que anem coneixem més la realitat d'aquesta part del món estic més convençut que el futur d'Amèrica del Sud passa pels pobles Andins, pels Indígenes. I això m'agrada, m'agraden els pobles que saben evolucionar, crèixer sense oblidar els origens.

Continuo a l'Equador

Hi ha moltes maneres d’entendre la vida. Avui hem visitat una comunitat rural, on hi ha una escola que ensenyen prenent com a base a la persona, en la que utilitzen els sentits en comptes del llibre, on no s ensenya res d’informàtica i en la que els diners s’expliquen com un tros de paper . Evidentment que hi ha molt per discutir sobre això, però la persona que ho porta, un Quichua, és un home d’un gran discurs humà. També hem pogut parlar molta estona amb l’alcalde, sobre com veu ell el seu país, la seva comunitat. És molt interessant veure com aquest municipi treballa la participació de la gent en la pressa de decisions.
Dema, un cop «aclimatats» ja començarem el curs. En tinc moltes ganes! El grup ja ha planificat les sessions i esperem amb il·lusió el dia “d”.

Primera nit a l'Equador

Primera nit a l’Ecuador i el “jet-lag” no ha fet massa de les seves. He dormit bé en un lloc bonic, on les estrelles i la nit fan un espectacle fabulós. Hem conegut a l’Alcalde de Cotacachi, Auki Tituaña Males, un home molt interessant, indígena i molt compromès amb el seu poble. De fet, ja es veu en com es la ciutat, neta, endreçada i proclamada lliure d’analfabetismes. M’ha agradat molt veure l’orgullós que sent de ser indígena tant ell com Saxa, que és qui ens acompanya. Estan compromesos en fer un futur millor per Ecuador i tenen clar que el camí es l’educació. Aquest mati hem visitat un immens mercat a Otavalo. M’ha impressionat el respecte que la gent que venia els seus productes tenia envers els compradors. Res a veure amb l’Índia, Marroc, Senegal... i altres llocs del món on he visitat mercats. Sembla que no, però aquest parell de dies abans de les ponències ens van molt bé perquè ens acostem a la vida de la gent, coneixem una mica més què en pensen, quins problemes tenen, els recursos no explotats per manca de tecnologia. Un país amb petroli que no pot refinar i amb un sou base de 250 dòlars, en el que un lloguer pot costar cap els 150 dòlars. No és estrany que de 13.000.000 de persones, 3.000.000 visquin fora. Avui hem conegut un projecte interessant, la construcció a Cotacachi d’habitatges pensats pels immigrants. Penseu que una casa val uns 30.000 dòlars... llavors és fàcil que la majoria de la gent que treballa fora de Ecudaor comprin una. A Catalunya la gent la compra amb préstecs personal mols més barats... a l’Ecuador l’interès de del 17%.
Ecuador m’està recordant molt Perú. Per la tarda hem començat a parlar dels curs, de com ho enfoquem, ara que anem coneixent una mica més la realitat de Cotacachi.

Notes des del país dels que parlen quichua

Estic assegut a dalt del avió camí d’Ecuador per participar en un seminari sobre política local. Estic molt content d’anar-hi . Ara, assegut aquí, sense mòbil ,sense cap connexió directe amb el meu món, em passem pel cap moltes coses, tot allò que forma part de la meva vida, d’aquest apassionat camí per la meva estada a la Terra.
Sense cap ordre penso en CASSA, el problema de la maca d’aigua i com s’ha de sensibilitzar perquè cada cop siguem més responsables en el consum. En la gent del meu equip, que em sembla els he deixat una miqueta venint cap aquí. En l’Oficina del Síndic, en el molt content que estic de com es fa la feina i com hem d’enfilar altres reptes, perquè el treballar pels drets de la gent crec que no vol descans. Sempre que el servidor públic no pensa en la gent, algú pateix. La funció pública ha de tenir també una part vocacional, de servei a l’altre. Si no és així no té cap sentit i per sort l’Oficina del Síndic té un equip de gent que s’ho creu, que pensa que cal arribar al fons de les coses per una millor administració. També penso en la meva família, en el meus pares. Abans de marxar m’han vingut a veure a casa i renoi: quant d’amor hi ha en la seva relació, quanta complicitat. És fantàstic! En els amic i amigues, la meva “família”! Aquella gent en que comparteixo més el dia a dia, amb qui em recolzo i amb qui comparteixo. Aquelles que em fan sentir molt afortunat. De fet haig de confessar que aquella imatge de mi mateix sol en algun lloc, fent un “reset”, per posar ordre a les coses, m’agrada molt. Parar per parlar amb mi mateix per dir-me coses, per fer-me confidències per saber allò que em grinyola i allò que va bé.. això és fantàstic. És un exercici molt útil. També he repassat la ponència que haig de fer, que m’agradaria que fos útil per la gent que l’ha de rebre (130 persones). Abans amb la resta de l’equip em parlat de com enfocar-ho amb la voluntat de tots 5 que sigui útil. Bé; 12 hores de vol donen per a molt!!!

I Encuentro Estatal de Defensores Locales

Avui he estat a Màlaga, a la primera trobada de Defensors Locals d'Espanya. Ha estat una trobada molt interessant. Si bé Catalunya és la part de l’Estat on n’hi ha més, Déu n’hi do la gent que érem! De totes les coses que he sentit em quedo amb el tema que els Síndics no som una ONG i que cal respecte institucional, és a dir, que cada Síndic (el local, el de Catalunya, el Defensor del Pueblo, el d'Europa) no ens trepitgem les competències perquè això ens portaria a generar expectatives a la ciutadania que no podríem satisfer. S’ha d’anar amb compte, ja que molts cops, per voler fer les coses molt bé, per estar molt al costat de la gent, sense voler aconseguim l’efecte contrari.

Molt interessant també la manera com fan les xerrades als instituts de Màlaga, o una iniciativa del Síndic de Santa Coloma de Gramenet a les presons. Sorprenent el Valedor de Vigo. Em va agradar també conèixer l’Obusman de Gibraltar o escoltar parlar al Defensor de Vitòria. Sempre aprenc de l’amic Javier Otaola.

Xerrades als instituts

Aquesta ha estat una setmana intensa i plena d'activitat, però entre totes destaquen 4 xerrades que he fet a instituts. Ja he dit en alguna ocasió que m’agrada fer xerrades. És una forma molt bo per copsar el pensament de la joventut. No m'ha sorprès; m'ha agradat comprovar que sabien perfectament allò que fan en la seva vida quotidiana i que no afavoreix el respecte als drets humans, al bon rotllo. És cuirós perquè estic segur que molts adults també saben que algunes actituds només fan que posar el “caldo de cultiu” per deixar un món pitjor als seus fills i filles i en canvi segueixen fent-ho. Què fàcil seria tots fóssim conscients del poder que tenim per canviar el món.

La bombeta i l'empatia

S’ha fos la bombeta de les “llums llargues” del cotxe. He pensat “no serà difícil canviar-la”... però la realitat és que és molt complicat. Malgrat tot, al final ho he aconseguit! Segurament, qui va inventar aquest cotxe devia pensar que algun dia es fondrien les bombetes i que caldria canviar-les... i que segurament no ho faria un mecànic, sinó el propietari del cotxe. Si ho va pensar, perquè no es va posar en lloc d’un profà de la matèria i ho va fer difícil? És allò de posar-se al lloc de l’altre, de pensar en l’altre i fer-li la vida fàcil. Bé un cop canviada la bombeta vaig marxar a fer encàrrecs que tenia pendents, entre altres a comprar-me una bombeta nova per guardar-la de recanvi. Arribo a on la venen i davant meu una parella amb nen i el dependent. El Client es queixava d’un telèfon d’atenció al client que no l hi resolien res. La queixa era per un vídeo que no anava be, un altre cop! Perquè aquell servei d’atenció al client, com la majoria, no resol res i et diu que et trucaran i en realitat mai et truquen? Què més podia fer aquell senyor? Doncs el dependent li va donar la solució: “Eso se arregla con un par de tiros en la oreja (va fer el gest de tirar un tret). Esos servicios tecnicos son unos hijos de ...”. Jo gelat amb la meva bombeta fosa a la ma sense atrevir-me a demanar-li res! Segur que el dependent deu tenir fills o filles i, a més, segur que es deu posar atacat en sentir que un grup d’integristes volen posar bombes al metro. Què fàcil és jutjar a l’altre.