Testament vital

Avui he signat el meu testament vital i, també, he donat els meus òrgans per quan arribi el dia quemori. Estic content, molt content, perquè crec que és un acte de coherència amb el meu convenciment de que viure és alguna cosa més que respirar. Sóc un enamorat de la vida i estic convençut que la meva vida és meva i de ningu més.

Sé per experiència pròpia el que costa dir adéu a la gent que t’estimes i la temptació de donar sortida a aquest amor cuidant i mantenint viu algú que ja ha fet el seu camí, pensant que és un acte de generositat, tot i que, de ben segur, el que ens mou a fer-ho és el no voler ni imaginar-nos la vida sense aquest ésser estimat. Algún dia, espero que més tard que d’hora, aquest viatge arribarà a port, i m’agradaria arribar-hi carregat de records, de les coses que aprés, gaudit, patit, compartit, encertat, equivocat… i tenir una estoneta, abans de tancar els ulls, per poder dir adéu, satisfet de com he viscut. Aquesta és la meva idea. Això per a mi és viure. Un cop arribi el moment, marxaré i probablement pensaré el que diu la cançó d’en Lluis Llach "SI ARRIBEU":

Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,

moriré molt gelós del que m'haureu avançat.

I no em sabré resignar a no ser el millor vianant,

l'atleta més fornit, ni el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,

tot allò que haureu vist, i jo no podré mirar:

la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,

la fragància del cos que no sabré estimar.

L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,

les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,

les barques que a la mar no sabré amarinar.

No, no em doneu consol, no em podré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,

estic gelós i content, molt gelós i content

de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.

Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,

ni tan sols digne amant, només un vianant.