Incivisme

Avui he anat a passejar pels carrers que s'han arreglat aquest estiu a Sabadell. Unes voreres francament amples. Ja tocava. A veure si apuntem aviat més carrers a la "moda" de les voreres "humanes". És que les ciutats agradables les fan moltes coses, entre elles les actuacions en les que dones més protagonisme a la gent que va a peu. Els cotxes són els "amos" de les ciutats i hem de treballar cada cop més per tal que, el transport públic, les bicicletes, el caminar, guanyin espai. Bé, aquest seria motiu d'un altre post.

Tornem a les voreres. Deia que estic content. Les persones reclamem de les administracions que facin les coses ben fetes i hem de seguir reclamant. Ens queixem dels polítics, de la desafecció. Volem ciutats més habitables i per això som reivindicatius i critiquem als politics quan ens sembla que no ho fan bé. Però, i nosaltres? ens hem parat a pensar que tenim alguna cosa a fer? No hem d'esperar a que tot ho facin els altres. En 10 minuts he trobat 8 cotxes sobre les voreres impedint del tot el pas dels vianants. Un contenidor de plàstic amb brossa orgànica, 3 excrements de gos i dos intents d'"assassinant" en un pas de vianants. Ara es parla molt dels joves, de l'educació sense autoritat (que, per cert: no estic gens d'acord amb aquestes afirmacions) però els que han aparcat els cotxes malament impedint el pas dels vianants segur que són ciutadans i ciutadanes que va estudiar en aquesta educació que ara molts sembla que enyorin.

Els dos "assassins" en potència del pas vianants que us deia, ja us dic ara que eren de 40 cap a amunt. Les ciutats amables també són cosa de les persones que hi vivim. Tots en sabem de "receptes" i del que faríem si manéssim, però sense "manar" també podem fer-hi molt. Per exemple: pensar en la gent que per culpa del cotxe "aparcat" sobre la vorera haurà de passar pel mig del carrer. I molt més. Desterrar l'egoisme. Pensar també en els altres. Aleshores podrem parlar de que fariem si "manéssim".

Sort que he acabat el dia visitant una associació que coopera amb Hondures. Tot un revulsiu per creure de nou que no tot està perdut.

Us deixo algunes fotos que he fet tot passejant per la ciutat, que demostren aquest incivisme del que us parlava.