Crec que no aconseguiran que perdi la meva convicció en que la política és necessària i que la majoria, la immensa majoria de la gent que s'hi dedica ho fa de cor. Molt sovint, deixant de banda un brillant futur professional per un esperit de servei.
No deixo de pensar que els farmacèutics són gent que té ganes de promocionar la salut, tot i que n'hi ha que no volen vendre preservatius. O que els jutges són corruptes perquè existeix l'Estivill. O que totes les fundacions són un cau de lladres que roben perque hi ha un Millet. De mi depèn la il·lusió de no deixar-me guanyar per aquesta minoria codiciosa que confon el servei públic amb una màquina de fer diners per a ells. Segueixo creient que calen els polítics, perquè la política és: que es recullin les escombraries, que els hospitals funcionin, que passin trens i busos, que els avis estiguin atesos, voreres amples... tot això és política. I també hauria de ser il·lusionar, motivar, liderar. Ahir vaig estar amb gent que dedica el seu temps a ajudar aquells que estan sols, que dedica una estona de la setmana a fer feliç a gent que ho té negre. També vaig parlar fa uns dies amb una mare que té un fill molt malalt i creu que l'administració no la cuida. Un sopar amb amics per arreglar el món. La vida de cada dia ha de donar-nos molts motius per no desanimar-nos en veure aquells que ens han decebut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada