Violència d'alguns joves

Hi ha moltes coses en aquesta vida que no es poden tractar amb lleugeresa. I m'atreveixo a dir, amb irresponsabilitat. Sobre l'anomenada "violència juvenil", aquestes són algunes solucions proposades últimament:

"Quan es permet el tuteig als mestres, s'està obrint el camí a la fatal de respecte". Una altra solució magnífica: "Si les famílies de Madrid i Pozuelo resessin cada dia el Rosari a la Verge no hauria passat el que va passar". Els pares d'aquestes frívoles frases: el meu col·lega, Enrique Múgica, Defensor del Pueblo, i la seva Il·lustríssima, Antonio Maria, Cardenal Rouco. Abans de seguir, lamento que un defensor del poble digui coses tant gruixudes i marcades de tot rigor. Bé, és a dir: que el que van fer, no sé si 50 o 70 Joves a Pozuelo, que condemno sense cap tipus de reserva, és culpa del tuteig i de no resar el Rosari? voldrà dir això (jo també vull ser simplista ara) que la resta de joves de Pozuelo i Madrid, que no sé quants cents milers deu ser, aquells que no destrossen res de res, que tampoc peguen a policies, que no cremen cotxes, que no destrocen cabines de telèfon... deuen parlar de vós als professors i resar el rosari cada dia? Si no és així , com aquest parell de personatges s'atreveixin a dir això?

Estimat col·lega Enrique, llegeix-te un estudi molt ben fet per una altre col·lega (que, per cert, te'l va enviar): el Valedor do Cidadán de Vigo, Luis espada, sobre les causes del botellón. Les causes són moltes i les solucions també. Cal parlar-ne amb seriositat. Potser cal, també, que escoltem al joves. Deixar-los parlar. Que ens diguin perquè no estan a gust, perquè alguns reaccionen així. Que els experts hi treballin i que les administracions no s'adormin. I dir també que la gran, la immensa, majoria dels joves, tenen un comportament que res té a veure amb tot això. No siguem ni alarmistes ni simplistes. I, si us plau, ja n'hi ha prou de que si no ets catòlic (i de la corda Rouco) ets necessàriament "dolent", surti del seu Palau, senyor Cardenal, trepitgi altres realitats que no siguin les seves comunitats i quedarà parat del que hi ha fora dels gruixuts murs de la "seva església", de la vida, de les ganes de caviar al món, de riure i de comprometre's.