Dimarts i 13

Dimarts i 13: un dia ple de moltes coses. Però en destacaré dues:

La primera, una trobada amb pares de fills malalts per la dependència a les drogues. Uns testimonis colpidors que em van dur, en el record, als principis d'ACTUA, quan començàvem i la gent estigmatitzava als malalts, con si s'ho haguéssin buscat. Els miraven amb por i odi en molts cassos. Ahir ho vaig recordar.

Especialment colpidor va ser sentir un pare dient: "Desitjava que no arribés el cap de setmana". Una mare: "preferia que el meu fill fós mort". Tot això, el que feia era ensenyar-me fins a quin punt, quan la droga entra en una casa, la sol·litud que arriba a les famílies, que no ho poden explicar a ningú que tothom pensa que s'ho han buscat i que els malats son un lladres. La societat és molt hipòcrita. Rondinem molt, no volem veure malalts adictes a les drogues, però tampoc volem narcosales ni res que s'hi assembli a prop de casa. No acompanyem a ningú, ni acostem escalfor a qui està enganxat. Després, segur que ens indignem pel fet que al món mor gent de gana. És clar, per això no cal cap esforç... fent una frase més o menys solidaria ja n'hem quedat bé.

Desde la nostra "ben alimentada" Europa, des de casa nostra, que poden fer? I apa ja estem tranquils. Doncs mireu, per la fam el món, tinc idees de coses que es poden fer, però "avui no toca". Però, per encetar un camí cap a curar als malalts, podria deixar posar a prop de casa una narcosala, no estigmatitzar a la gent que es droga, creure fermament que són malalts. Un cop més, humanitat. Caldria que sortíssim de casa, que veiéssim altres realitats, altres mons i potser així seríem tots plegats més persones. Un reconeixement absolut a la feina que fan aquests pares i aquest fills.

Desprès d'això vaig sopar a casa de la Laia, l'Arnau, la Sònia i la Mari Carmen. Va faltar el Xavi. Ells cinc viuen en una casa, treballen, fan teatre, tenen un grup de musica, van a comprar, agafen el bus, es gestionen el seu pressupost... tenen el Síndrome de Down. I cada dia se superen. Han treballat molt i durant molts anys per poder viure com viuen ara. Perquè allò de tenir els nens que no eren "normals" amagats a casa, o el "pobrets", o allò de donar-los caramels, quedi oblidat.

Una vetllada molt agradable en la qual aquests nois ens explicaven (a l'Òscar i a mi) la seva vida, el seu dia dia. Tot un exemple de vida, d'humanitat i de superació.

Mentrestant, la vida de la Belén Esteban i companyia té rècords d'audiència.