Ja fa 16 anys que celebrem el dia mundial de la Sida a la nostra ciutat. En un principi, tot era nou per a nosaltres. No enteníem massa de res, se'ns feia difícil treballar sols. Més ben dit, molt sols. Però, per sort, ens acompanyaven les ganes de cambiar el món i la il·lusió per fer que aquell mal son, que es diu vih/sida, acabés; que paréssin de morir persones; de ser oblidades, marginades i assenyalades.
Per desgràcia han passat 16 anys i “no hem fet el cim”. Cal dir que hem avançat molt i que, sobretot, gràcies a l'empenta i a l'esforç de molta gent, ara la Sida és menys letal. Això és un motiu per estar contents, però hem de vigilar. A dia d'avui, la Sida, no es dectecta ni s'aprecia en l'aspecte físic. Per això, és molt fàcil per massa gent fer-se el solidari. La sida ara s’amaga darrera d'un aspecte ”saludable”, però la Sida encara és aquí, continua encomanant-se i continua generant rebuig.
Fa uns dies, i ho explico a tall d'exemple, una persona, en una de les visites que vaig fer a un col·lectiu, em deia: “és que aquest és un borratxo”. No em va agradar. Vaig aconseguir parlar amb el “borratxo” una estona i em va explicar que primer es va quedar sense feina, després va perdre la dona (el va deixar), va perdre la casa i ara bevia. Aquesta és la historia.
Amb la Sida també passen encara coses semblats. Quan la gent parla de Sida, vol dir també homosexual o drogadicte?. “Alguna cosa hi ha", oi? Ens queda molt camí per fer, molt camí encara per recórrer per poder sentir-nos orgullosos, com a societat, de com estem al costat del qui pateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada