Al llarg de la meva vida he tingut diferents obsessions. Una d'elles és la d'escoltar, la de posar-me al lloc de l'altre abans de decidir. No sempre m'he n'he sortit. Fa un mesos em va arribar un cas a la meva Oficina de Síndic d'una família de Sabadell amb tres fills que s'han de moure amb cadires rodes i viuen en un pis que no reuneix cap condició d'adaptabilitat, ni les més mínimes (encara té una banyera, per posar un exemple). Però el pitjor de tot són les escales que hi ha per entrar i sortir del pis.
Vaig anar-hi, vaig parlar amb la família. El pare malalt i la mare que ja no pot moure els seu fills, que s'han anat fent grasos... Ho vaig veure clar: calia un altre pis. L'Ajuntament va aconseguir-los un de nou. El dia que els hi vaig anar comunicar, jo molt content, el pare em deia que no volia un altre pis i jo no entenia res. Em va semblar una postura egoista. Ara, a la mare l'han hagut d'ingressar i de cop he entès al pare: són els veïns (alguns veïns) qui fan el seu entorn familiar., els que els hi donen suport, els que els hi ajuden. Aquest senyor el que em volia fer entendre és que allà tenen el suport de la gent i en un altre lloc lluny d'allà tot seria molt difícil. Ara m'he posat al seu lloc, he deixat el que entenc que és bo segons la meva forma d'entendre el món i hem trobat una solució. És tant importat escoltar! No saps mai d'on pots aprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada