Diumenge al matí anava per la Rambla de Sabadell. Era cap a 2/4 d’onze i, en un caixer, em vaig trobar asseguts un parell d’avis. No em vaig poder estar de parlar amb ells. Em van explicar, tot fent una xocolata desfeta, una mica de la seva història i com havien arribat fins allà. Vivien en un pis de propietat, però sense calefacció i amb la seva pensió no arriben, perquè entre altres coses han de mantenir un fill amb problemes. Em deien que estaven allà, al caixer, i els dia de cada dia anaven a algun centre d’avis. Em va impressionar la seva dignitat i l’amor al seu fill, i l’amor que semblava es tenien. Aquesta és una altra cara del Nadal; per fora tothom anava amb bosses amunt i avall, jo també hi aniré aquesta setmana. Però aquells avis no em van deixar indiferent. La nostra societat genera coses com aquestes, i de pitjors. Ja no sé si l'esperit del Nadal sóon les botigues o l'amor i segueixo sense entendre que s'insisteixi en que l'amor es demostra amb el regal més gran i no en estar al costat del que pateix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada