No tindrem tots plegats una mica de culpa?

Els dies mundials del que sigui serveixen per recordar al món una situació, i això es bo. El que no ho és, és que la resta dels 364 dies de l’any ningú no se’n recorda, sinó cada any podríem dir orgullosos que alguna cosa ha canviat. En el cas de la violència de caràcter masclista simplement no veig que avancem. Perquè? Doncs perquè no sé si anem a l’arrel, que és la convivència i l’educació, encara hi ha massa anuncis de productes de neteja que van destinats a la dona , jocs per nens o per nenes, els famosos acudits masclistes, allò de “dona havia de ser”, això d’utilitzar a la dona com a reclam i vendre-la com un pilot de carn i no com a persona... Podríem posar molts més exemples: el tema de qui porta la casa es ella, l’orgull del “machito”, la competitivitat... Tornem allò que havíem dit altres cops, ens omplim la boca d’un món més just i a voltes no sabem arreglar l’escala del costat. A l'acte del diumenge a la plaça de l’Ajuntament hi havia un petit, massa petit però racó per a l’esperança: eren les nenes i nens que penjaven papers verds a l’arbre de la dignitat.