Els reptes m’apassionen. Són un mena de revulsius que m’ajuden a creure en la fita que em proposo. Em motiven i en donen força.
Estic segur que sense reptes la roda encara seria quadrada i la Índia Britànica. Els Síndics tenim al davant molts reptes: que la ciutadania no ens vegi com una oficina més de l’administració, no ser figures decoratives absents en les nostres ciutats i pobles, estar lluny de la gent, no compartir les seves inquietuds, no ser gest ni veu...
Els reptes ens han de fer detectar i vèncer tot allò que ens allunyi de l’objectiu. Hi han maneres: organitzar les nostres oficines i el nostre equips com una veritable oficina d’atenció al “client”, allunyar-nos de repetir l’esquema de l’administració, això vol dir informar, deixar el rellotge al calaix a l’hora atendre, d’escoltar a les persones. Que la gent sàpiga per les nostres oficines com esta el seu cas durant el tràmit de la seva queixa. Canviar el llenguatge típic administratiu per llenguatge “corrent”. Acostar-nos a veure el problema. Ser presencia. Fer un pas més enllà i no parar-nos en si l’ordenança diu això o allò. No ens podem quedar només en el greuge o no greuge. Hem d’advertir a l’administració d’aquella ordenança que ja és caduca, millorable, tenint en compte la realitat de la societat actual. Anar per davant, proposar. Hem d’escoltar a tothom i veure més enllà, no quedar-nos només en un part. Fugir del popularisme i de les ideologies polítiques. Ser aquella institució que dona veu al silenci. Podria seguir molt i tot giraria en ser ambiciosos en la defensa de la nostra gent, en estar il·lusionats en la nostra feina en no deixar-nos abatre i també en ser molt clars en explicar que som i que deixem de ser. El que podem i el que no podem fer. En parlar més de justícia. No generar més expectatives del compte.
Els Síndic i Sindiques tenim a favor que som una institució de proximitat i això, en aquest món en que sembla que massa vegades l’administrador no sap el que pateix l’administrat, en que en massa casos es creen figures que per la ciutadania són més decoratives que efectives, nosaltres hem de fer el nostre paper , vèncer el repte de ser coneguts per les persones i posar veu a molts silencis, ser agents actius de l ètica. Tenim l’obligació d’intentar-ho.
Estic segur que sense reptes la roda encara seria quadrada i la Índia Britànica. Els Síndics tenim al davant molts reptes: que la ciutadania no ens vegi com una oficina més de l’administració, no ser figures decoratives absents en les nostres ciutats i pobles, estar lluny de la gent, no compartir les seves inquietuds, no ser gest ni veu...
Els reptes ens han de fer detectar i vèncer tot allò que ens allunyi de l’objectiu. Hi han maneres: organitzar les nostres oficines i el nostre equips com una veritable oficina d’atenció al “client”, allunyar-nos de repetir l’esquema de l’administració, això vol dir informar, deixar el rellotge al calaix a l’hora atendre, d’escoltar a les persones. Que la gent sàpiga per les nostres oficines com esta el seu cas durant el tràmit de la seva queixa. Canviar el llenguatge típic administratiu per llenguatge “corrent”. Acostar-nos a veure el problema. Ser presencia. Fer un pas més enllà i no parar-nos en si l’ordenança diu això o allò. No ens podem quedar només en el greuge o no greuge. Hem d’advertir a l’administració d’aquella ordenança que ja és caduca, millorable, tenint en compte la realitat de la societat actual. Anar per davant, proposar. Hem d’escoltar a tothom i veure més enllà, no quedar-nos només en un part. Fugir del popularisme i de les ideologies polítiques. Ser aquella institució que dona veu al silenci. Podria seguir molt i tot giraria en ser ambiciosos en la defensa de la nostra gent, en estar il·lusionats en la nostra feina en no deixar-nos abatre i també en ser molt clars en explicar que som i que deixem de ser. El que podem i el que no podem fer. En parlar més de justícia. No generar més expectatives del compte.
Els Síndic i Sindiques tenim a favor que som una institució de proximitat i això, en aquest món en que sembla que massa vegades l’administrador no sap el que pateix l’administrat, en que en massa casos es creen figures que per la ciutadania són més decoratives que efectives, nosaltres hem de fer el nostre paper , vèncer el repte de ser coneguts per les persones i posar veu a molts silencis, ser agents actius de l ètica. Tenim l’obligació d’intentar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada