M’explicava un bon amic que va passar un cap de setmana fatal amb la seva parella. El que havia de ser un “romàntic” i relaxant cap de setmana, que prometia molt, va ser un desastre. Què va passar? doncs molt simple: un problema d’expectatives. Per l’un el cap de setmana seria llargues caminades, tot xerrant, una mica de bicicleta... i per l’altre un cap de setmana de posar-se el dia de lectures endarrerides, tots dos junts llegint davant d’una bona vista a la Vall de Boi. Les expectatives no s’han complert. És com qui va de viatge pensant-se que serà una mena d’Indiana Jones i al final torna decebut perquè no s’ha pogut tirar d’una liana. Per això s’ha d’anar al tanto en com diem les coses, i en especial aquelles que va dirigides a la gent que té dificultats.
Ara que estem en un moment en que surten iniciatives de diferents governs per fer la vida més fàcil aquells que tenen difícil el seu dia a dia, hem de ser molt realistes en explicar bé les coses, en dir que això no serà bufar i fer ampolles.
Com penseu que reben aquestes bones noticies gent que el seu dia a dia es un infern?
No parlo de gent gran “resolta”, amb família, o amb una economia sanejada, o amb autonomia funcional a nivell físic i psíquic fins al seu darrer dia.
Parlo de la gent gran que no sap com fer-s’ho per llevar-se del llit i anar a l’wc, que no saben com fer-s’ho per vestir-se, per rentar-se, per aixecar-se d’una cadira, per preparar-se el menjar, per fer la compra, per, simplement, sortir a passejar.
I entre aquests, parlaria dels que no tenen qui els pugui ajudar de manera regular, per què no tenen fills /filles, o per què els fills / filles que tenen no se’n poden o no se’n volen fer càrrec, o per què no tenen una xarxa de suport informal (amics, veïns...) que els puguin resoldre la seva logística permanentment.
I encara entre aquests, parlaríem dels que tenen economies tant precàries com ho poden ser les Pensions No Contributives, o les pensions de viduïtat i similars, que no els permeten assumir ni tan sols el cost d’un lloguer actual.
I encara podríem concretar més amb els que al damunt, viuen en pisos plens de barreres arquitectòniques que no els permeten baixar al carrer si no és amb ajuda, sense dutxa, sense aigua calenta, sense calefacció, sense ventilació... podria parlar de malalts mentals i de les seves famílies, discapacitats... per no parlar d’ingrés en una residència d’avis publica.
Bé, doncs si ens imaginem a quin tipus de població ens estem referint entendrem molt ràpidament que qüestions com les que se’ls plantegen diàriament haurien de tenir una resposta immediata i suficient, si és que volem realment parlar d’un Estat de Benestar, amb recuros, amb poca paperassa, resolent expedients amb criteris de transparència, coherència i celeritat, sense traves, que no s’hagi de respondre frases tipus “no sabem quant li podem resoldre”, “ja l’he tramitat”. I clar, les expectatives en que ara es resoldran els seu problemes són molt altes. Ho sabrem fer? Podrem donar resposta ràpida a la gent? M’agradaria pensar que sí. No ho se, ho anirem veiem.
Ara que estem en un moment en que surten iniciatives de diferents governs per fer la vida més fàcil aquells que tenen difícil el seu dia a dia, hem de ser molt realistes en explicar bé les coses, en dir que això no serà bufar i fer ampolles.
Com penseu que reben aquestes bones noticies gent que el seu dia a dia es un infern?
No parlo de gent gran “resolta”, amb família, o amb una economia sanejada, o amb autonomia funcional a nivell físic i psíquic fins al seu darrer dia.
Parlo de la gent gran que no sap com fer-s’ho per llevar-se del llit i anar a l’wc, que no saben com fer-s’ho per vestir-se, per rentar-se, per aixecar-se d’una cadira, per preparar-se el menjar, per fer la compra, per, simplement, sortir a passejar.
I entre aquests, parlaria dels que no tenen qui els pugui ajudar de manera regular, per què no tenen fills /filles, o per què els fills / filles que tenen no se’n poden o no se’n volen fer càrrec, o per què no tenen una xarxa de suport informal (amics, veïns...) que els puguin resoldre la seva logística permanentment.
I encara entre aquests, parlaríem dels que tenen economies tant precàries com ho poden ser les Pensions No Contributives, o les pensions de viduïtat i similars, que no els permeten assumir ni tan sols el cost d’un lloguer actual.
I encara podríem concretar més amb els que al damunt, viuen en pisos plens de barreres arquitectòniques que no els permeten baixar al carrer si no és amb ajuda, sense dutxa, sense aigua calenta, sense calefacció, sense ventilació... podria parlar de malalts mentals i de les seves famílies, discapacitats... per no parlar d’ingrés en una residència d’avis publica.
Bé, doncs si ens imaginem a quin tipus de població ens estem referint entendrem molt ràpidament que qüestions com les que se’ls plantegen diàriament haurien de tenir una resposta immediata i suficient, si és que volem realment parlar d’un Estat de Benestar, amb recuros, amb poca paperassa, resolent expedients amb criteris de transparència, coherència i celeritat, sense traves, que no s’hagi de respondre frases tipus “no sabem quant li podem resoldre”, “ja l’he tramitat”. I clar, les expectatives en que ara es resoldran els seu problemes són molt altes. Ho sabrem fer? Podrem donar resposta ràpida a la gent? M’agradaria pensar que sí. No ho se, ho anirem veiem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada