Assetjament? Convivència?

Buscava la definició d’assajament i la veritat és que la definició que he trobat al diccionari és, si més no, tobeta: Importunar insistentment (algú) amb pretensions. A mi s’em acudiria alguna definició més llarga o com a mínim que deixés entreveure alguna cosa més, com ara: pressió, violència, traves per pagar el lloguer, despreci absolut per a l’altre, condícia... Serien algunes definicions molt més acurades que podríem acompanyar amb, por, no sé què fer, em cau el món al damunt, a la nostra edat, qui m’ajuda... ¿perquè? tot això i més que em deixo, ens podria donar una idea del què és assajament. Estic parlant en cas d’assajament immobiliari, (si bé les conseqüències en les “víctimes” son més o menys iguals) que pot o no generar problemes de convivència amb els veïns i veïnes. És mes, regularment no en genera perquè en molts casos ja no queden veïns. Jo no discuteixo el dret dels propietaris a disposar de les seves propietats, però per damunt de tot hi ha el dret del que hi viu. Aquí sí que no podem deixar-ne passar n’hi una. Els poders públics han de garantir i d’una manera molt més automàtica de com la llei permet actualment restablir el bon viure al llogaters o la gent que no vol marxar de casa seva. No es pot tardar a resoldre que algú ha d’arreglar aquella teulada que té degoters, a reparar la paret mitjancera… perquè mentrestant algú esta patint i això és una forma de violència. Però no confonguem coses, perquè els humans tendim a barrejar-ne moltes. Cal posar nom a cada cosa: Una cosa és assajament i cal tractar-ho d’una manera, i l’altre és convivència, que cal tractar-la d’una altra. (notícia a Ràdio Sabadell 94.6)

La convivència entre els humans no és fàcil. Tots pensem com pensem i oblidem a voltes a l’altre. Sóc dels que penso que els problemes de convivència s’han d’intentar arreglar parlant, molt abans de que s’“arreglin” per part de la policia. La convivència és un tema de saber que allò molesta a l’altre. Estaria molt bé que en els llocs on hi ha s’engegués una campanya de civisme a l’hora que sigui, aquella gent que surt de festa i en tornar a casa va cridant pel carrer, i s’asseu a una plaça a acabar la festa sota la finestra on hi viu gent... dons cal que algú els hi digui. No estem inventant res; això ja s’ha fet en alguns llocs i els resultats no son dolents. És evident que hi haurà qui se’n riurà, qui no farà cas... però de ben segur més d’un deixarà de molestar perquè haurà entès que la seva actitud molesta. Sé que no sempre és possible però només el que hem de buscar es canviar actituds pel convenciment, que de fet es l’únic que canvia de debò les formes de fer.