Ja he tornat de l'Índia!

Ja he tornat de l’Índia. Durant els dies que vaig estar allà vaig recórrer una part d’aquest immens país, així que també es fa difícil poder parlar amb massa coneixement del país... però sí que una mica mes d’idea la tinc. He pogut parlar amb molta gent i la sensació es que regularment no hi ha infelicitat. Clar estem parlant d’un país de 1500 milions de persones, així que els tant per cents son molts relatius. Però em sorprèn que a un lloc on hi ha necessitats molt bàsiques no cobertes tinguin una bomba atòmica... o que ara comprin un submarí nuclear i gastin tant en armament. És cert que la Índia es troba en una de les zones “calentes” del planeta, però els Estats haurien de primar per davant de tot el benestar de la seva gent. Haig de dir, però, que tampoc he vist massa gent no feliç; amb la gent que he tingut la sort de parlar no he vist tristor. Una altra cosa és la gent malalta o els que no tenen res de res, com a Jaiphur, un poblat de gent sense sostre on viuen en un “femer”, i tenen al seu darrera el majestuós palau del Maharaja de Jaipur. Però la veritable lliçó no me la van donar la gent que viu a l’Índia, sinó una senyora europea que vaig tenir l’ocasió de conèixer un mati. Estava escandalitzada, dient: “amb tanta gent com són perquè no posen algú a netejar carrers”, o un altre frase lapidaria, davant d’ un grup de nens que s’estaven banyant i rient, diu: “pobrets”. Un altre comentari que em va fer rumiar molt va ser quan un grup de nens i nenes amb el seu uniforme anaven cap a l’escola al mati i aquesta senyora va dir: “no sé perquè hi van, no els servirà de res“. Al vespre vaig anar a un sopar on només érem europeus i a on els indis ens servien. El resum de la conversa d’aquell sopar podria ser: “el nostre model de vida, l’europeu, és el Fantàstic i el patró. I tot el que s’allunyi d’aquí és desastre i infelicitat... i com més s’ hi acosti, més “civilitzada“ és las gent. És així de trist, molt trist. Clar, això a més a més amanit amb comentaris queixant-se sobre que els serveis socials siguin per gent sense recursos, en especial immigrants. Estem parlant d’intransigència. Suposo que aquest és el gran problema, la poca capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de voler entendre, comprendre, compartir... de ser prou generós per adonar-se de que en el nostre món hi han moltes coses de les que no ens podem sentir orgullosos... de que el discurs d’arreglar el món és fàcil... el “jo faria....” assegut al sofà de casa o davant d’ una taula plena de menjar sense fer res més és pura fal·làcia. El nostre dia a dia esta ple de coses que no faciliten un planeta millor. Llencem les escombraries al contenidor que pertoca? Fem un ús abusiu de l’aire condicionat? Què fem amb l’aixeta de l’aigua quant ens rentem les dents? Ens queixem davant les injustícies? Fem acudits racistes? Ens posem al lloc de l’altre? Insultem quan algú ens avança amb el cotxe? Neguem a parelles del mateix sexe el dret a estimar-se i a formar una família? Deixem que tothom pugui lliurament practicar la seva religió ?... i així un munt de coses que el en nostre dia a dia podem fer. Tornant a l’Índia: ha estat un viatge diferent que hauré de deixar uns dies reposar per poder entendre’l. És un país de molts contrastos. Jo hem pensava que trobaria una espècie d’Africà, un continent que a mi em fascina, però no, no ha estat així. Tampoc ha estat com el que havia vist a l’Àsia, a la Xina. També és una altra cosa. Em caldrà pensar-hi una mica per poder entendre el que he viscut.