Coses vàries

Què oblidat que he tinguts aquest dies el meu bloc! I no serà perquè no hagin passat coses. A voltes el dia a dia no ens deixa massa temps i això lligat amb que m’agrada reservar-me espai per mi, doncs dona com a resultat que no hagi actualitzat el bloc. Doncs ara ho faré de cop.

Aquest dies han passat coses, com l’aniversari d’en Xavi. Va ser una festa maca, en la que vaig veure gent que m’estimo i que feia dies que no veia, alguns d’aquells que veus cada any en la mateixa festa. També han passat coses al món . M’han sorprès moltes, però una que em va explicar un amic de Boston va sorprendre’m en especial: em deia que al seu país, EEUU, encara es poden acomiadar persones per la seva orientació sexual. Xerrant, xerrant, vam parlar molt del seu país, de la pena de mort, de guerres, de suport a països on les dones no poden ni portar un cotxe, dels drets socials... i vaig arribar a la conclusió que la definició que tenia fins ara de democràcia o no estava bé o no l’aplicava correctament.

Una altra cosa que m’ha sobtat aquest dies és el tema del Txad i els nens que volien portar cap a Europa per ser adoptats. No serè jo qui jutgi a la ONG (?). sóc un fervent defensor de la presumpció d’innocència, que no de veracitat, però sí que una imatge m’ha coptsat, i es la d’embenar el cap i braços de nens i nenes per semblar víctimes de guerra. Això sí que és evidentment terrible. M’agradaria pensar que únicament els movia les ganes de pensar que feien un bé al nens i nenes, que volien donar-los un altra futur i tot això, si bé no comparteixo cap d’aquests arguments, no eren ningú per decidir-ho. Però, ni que fos així, es un despreci per la vida creure que només que per ser feliç només es pot ser a Europa... que un Africà mai podrà sortir-se'n. Un gran amic, en Jordi del Bas, m’explicava el cas de Botsuawana, un país Africà que se n’ha sortit. No crec en els salvadors il·limitats que ho han de salvar tot, i sincerament tampoc penso que occident hagi de donar lliçons... hem d’acompanyar, ajudar, estar... però lliçons? Amb el nostre passat colonial?!!!!! No tindrem res a veure en com estan avui allà? La nostra forma de viure no genera també part de les seves mancances? Però clar, tampoc han de pagar justos per pecadors. La feina de moltes entitats que treballen bé també s’hauria de potenciar mediàticament. De totes passades, el control també l’han de fer els que col·laboren econòmicament, no n’hi ha prou en fer un donatiu i ja està. Cal saber què es fa amb aquells diners, com els inverteixen, quin resultat donen... exigir a qui els rep que donin comptes de com els gasta.

Cada cop que parlem dels herois pensem en grans persones de la humanitat i no veiem els que tenim al costat, que son molts. No voldria entrar a fons en aquest tema perquè dona per a molt (m’ho guardo a la reserva). Per parlar dels herois, aquells que han de viure amb res, amb malalties, amb gana.... avui només vull recordar a un home jove, Daniel Oliver, que va morir al intentar evitar una agressió a una dona que estava sent maltractada. Que haguéssim fet nosaltres en el seu cas? Haguéssim evitat l’agressió? No ho sé.