Territori

Aquest dies he estat molt pel barri sabadellenc Torre Romeu parlant amb gent, amb grups, associacions… És molt interessant trepitjar el territori. De fet és una de les característiques que crec són imprescindibles per ser Síndic: sortir molt al carrer i escoltar molt. Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció és que a algunes persones nouvingudes a la nostra ciutat no els deixen entrar en les discoteques pel color de la seva pell. Els he comentat que, quan passi això, no han d'enfrontar-se a ningú, sinó cridar a la Guàrdia Urbana i llestos. A veure si davant dels agents tampoc els deixen entrar. També els he aconsellat que es dirigeixin a la comissió de la conveniència (ho poden fer des del Síndic). Ells ja saben què han de fer però... nosaltres? Els que estem a la cua i veiem quan no deixen entrar als nostres veïns? No hem d’estar-nos parats. La reacció només pot ser una: si ell no entra jo tampoc. Si no fem això no cal que parlem de com aturaríem les guerres o de com resoldríem la fam al món. El dia a dia ens dona motes oportunitats de treball per un altre món.

Llibertat d'expressió Vs dret a la initimitat

Ens a costat molt, a la societat, la llibertat d’expressió. Poder informar a les persones sobre el que passa. Aquest és un dret al que no hem de renunciar ni limitar. És més: hem de fomentar i demanar que es reconegui més que mai la feina important i la gran responsabilitat que tenen aquells que ens informen. Els informat , també tenim el dret a ser-ho de manera veraç.
Tot això ho dic en relació a una entrevista que vaig llegir l’altre dia al Diari d’una persona que conec, una jove de 26 anys que té la síndrome de Dowm. Aquesta amiga ha fet una tasca molt important per estar present a la societat. És també un exemple de superació. Perquè la conec... però si no la conegués pensaria el mateix. A l'entrevista vaig trobar un excés de detalls de la seva vida personal, una superficialitat espantosa, un buscar el “morbo”, m’atreviria a dir, indecent . Després de llegir l’entrevista dos cops estic convençut que no es buscava informar de res. El que importava allà era el “morbo”, encara per aconseguir-ho, es tirés per terra la bona trajectòria de la noia en qüestió i de tota la gent que ha estat treballant perquè tingués una vida millor, tant ella com altres. Em sorprèn que qui feia l’entrevista no fos capaç de fer servir un criteri humà i ètic a l’hora d’escriure-la. Que es limités a transcriure literalitats. Crec que és un exemple del que no és el periodisme rigorós. Una definició més de “premsa groga”. No tot s’hi val en nom de la llibertat d’expressió. També existeix el dret a la intimitat i l'obligació de respectar-la. M’hagués agradat que s’hagués tingut en compte que una entrevista amb una persona de 26 anys amb la síndrome de Dowm i una sense no és el mateix. Potser és demanar massa.

Alo Presidente

De nou Chavez. Està plovent a bots i barrals a fora i jo assegut a casa fent un cafè i llegint la premsa tot escoltant música. Un moment dels que m’agraden. De sobte, llegeixo que en Chavez ha decidit teure tot de llibres de les biblioteques (del tipus d'allò de cremar la cultura). De tota la llista em sorpren un: "El petit príncep", d'Antonie de Saint Exupery. Vaig a buscar-ho a la prestatgeria. Està vellet i fa molt de temps que no l'obria. Veig que el vaig comprar l'any 1980. El fullejo i de cop paro perquè no sé entendre què ha vist de perillós aquest "fenòmen" de president en aquest llibre. Segueixo pensant que és un llibre que et porta a l'amor, a uns valors, a pensar per tu mateix, a creure en l'amistat... ah! Deu ser això! Deuen ser aquests conceptes els que fan por a aquest president. Serà allò de que algú té pot del que no coneix.

Bé, seguiré llegint el diari i, de passada, a veure si m'oblido de la pel·lícula d'ahir: “Lat den rätte Konna in” (deixa’m entrar): en Joan em va dir que era sobre l'assetjament escolar i, de fet, a qui "ataquen" és a l'espectador. No entenc tanta violència, amb vampiressa de 12 any inclosa!

Un dia esplèndid!

Ahir era un dia en què es respirava Sabadell per tot arreu a la ciutat. Tant al matí com a la tarda la gent anava amunt i avall amb roses i llibres, passejant, parant-se a xerrar... La llegenda de Sant Jordi, el tema del drac i el cavaller, no sé si em sedueix massa... de fet si la miro així, sense més, em costa veure com es mata a un drac tipus “corrida" de bous, serà perquè les “corridas” i menys encara la perversió de la “oreja y el rabo” com a trofeus ho trobo d’incivilitzats sense excuses. Per sort Sant Jordi no es va haver d'endur l'“oreja y el rabo" del drac. Però bé, posem-hi romanticisme: jo ho trobo més maco si el drac són les pors, les nostres pors, i Sant Jordi la nostra valentia. Llavors ja m’agrada més i vull ser també Sant Jordi en la meva vida.

Tornem, però, a la Diada. No sé si és la gent de Sabadell, però ens estimem la ciutat. Ahir respiraves que la gent estava a gust visquent el nostre Sabadell. El llibre: Una cosa per explicar-vos", de Hanif Kureishi. Ara, d’aquí al proper 23 d'abril, espero matar molts “dracs” perquè cada “drac" de menys és una estona de més de felicitat.

* La foto és de l'Avui Sabadell.

De viatge

Estic a l’aeroport esperant un avió que em tronarà a casa. Ara, aquí, assegut davant d’un tallat i amb l’Ipod a les orelles, estic com fora del món amb els meus pensaments. La gent va passant amunt i avall amb maletes i tornant també cap a casa o arribant amb una sac d’experiències que ompliran. Els viatges som això: arribar a un lloc i tornar amb una maleta on posem el que hem viscut. Aquestes maletes, la de les experiències de la vida, són les que va conformat el nostre equipatge vital. Ara, a les portes de tornar a agafar el ritme de cada dia, em venen moltes coses quevull fer: visites pel territori, xerrades per associacions, veure in-situ expedients, organitzar una trobada amb els Síndics locals d’Itàlia, preparar-me un parell de conferències que haig de donar, el sopar Mari Trini amb uns amics, unes pel·lícules que em venem de gust, acabar el llibre que estic llegint… i, mentre vaig posant tot això en ordre, es barreja amb el que he viscut aquest dies. Així és la vida: intentar viure el dia a dia amb equilibri de com és un. No perdre’s en buscar i buscar la felicitat perquè en aquest camí segur ens farem mal perquè no ens adonarem de que la felicitat depèn de nosaltres, de saber gaudir d’allò més petit i més senzill, de saber-nos il·lusionar. La felicitat és més una voluntat de ser-ho, de disfrutar del dia a dia... que no un camí fins trobar-la... o tenir no sé quantes coses per ser-ne.

Aquest dies he conegut a un noi polonès que treballa a Etiòpia, en una ONG que es cuida de nens orfes. Va ser molt interessant sentir-lo parlar dels “seus” nens i nenes, uns crios amb una història al darrera dura, però visquen el seu dia a dia sense res de res material, amb l’“amor” d’uns quants estrangers. I em deia que eren molt feliços, que reien molt, que jugaven amb qualsevol cosa. Això em fa pensar en la infelicitat de tanta gent, que tenen de tot però que no són capaços ni de ser feliç i ni de fer feliç.

Torno a la realitat. El Joan m’acaba de “desendollar” de l’Ipod. Hem d’embarcar.

Darrer dia. Avui he pujat al Tagamanent amb en Jordi. Un dia molt maco. Tot pujant, hem pogut parlar de moltes coses, malgrat el “xiri-miri” que ens mullava una mica. Són boniques aquestes estones amb els amics, el posar-nos al dia, escoltar i compartir.

Dema serà un altre dia.

"Muerto el perro se acabó la rabia"

"Muerto el perro se acabó la rabia". Aquesta seria la “ filosofia” que hi hauria al darrera d’una mesura que han pres a Fugia, Italia. Davant els problemes que sembla hi havia en una línia d’autobús han decidit crear-ne dues: una pels “indígenes” i l’altra pels de “fora”. Vull pensar que deuen haver treballat molt abans d'arribar a aquesta mesura, covarda, inhumana i, estic segur, en contra de qualsevol forma de fer una societat més justa. No podem fer les coses així. Els problemes es resolen amb molta paciència, amb molta ma esquerra i, sobretot, amb molta generositat. Fer coses així només porta a més i més malestar social; més i més violència; més i més intransigència. Espero que tota aquesta gent assenyada de Foggia, que estava indignada quan això passava a Sudàfrica, o els que defensen els drets de les persones (drets que són així i punt) surtin al carrer i es queixin. I agafin el bus “que no els toca”.

Ara he llegit que l’ACNUR no veu malament aquesta mesura, perquè hi han matissos. Dons jo en cassos així, en els quals, ni que sigui només una mica, és discriminatòria, ja hi estic en contra. No hem de donar ni una mica de “peixet” als que pensen que el món es construeix posant parets en comptes de ponts. No podem claudicar de cohesionar la societat. I això es claudicar.

Oblidat

Ja fa dies que no escric al bloc... una altre època de sequera! :-) . Deu ser això del canvi de temps. bé, ara que ja ha canviat, ja torno a estar inspirat. No serà que no m'han passat coses aquest dies o que no he vist i llegit coses per comentar! Però per no anar enrera em quedo amb dues:

El dimecres vaig poder fer la conferència sobre Sabadell des del que hem atés i viscut el 2008 a l'Oficina del Síndic. Estic content va venir molta gent. El format d'aquest any va començar amb una Coral (Renaixença) i després la xerrada. Vaig aprofitar per parlar de la meva participació en un xerrada sobre Crisis. Aquesta realita,t que de fet també va ser una mica el fil conductor de la xerrada, que de tant explicar d'on ve sembla que ens oblidem que algú pronostiqui el que durarà i el pitjor: ja hi ha més de 3.000.000 d'aturats. Feia referència al programa de la televisió (Canal Català TV) perquè en molts casos (allà també es va dir) sembla que els que han quedat atrapats per les hipoteques, per no poder pagar, fóssin una colla d'inconscients que van estirar més el braç que la màniga. Jo no no ho penso. És cert que tot això es va coure en moments d' eufòria consumista en la qual ens van fer creure que érem els "reis del Manbo". Però d'aquí a dir que la gent és tonta hi ha un abisme. I permeteu-me: ho trobo immoral fer-los culpables. El que volia transmetre és també il·lusió: els hi deia que amb la il·lusió i l'esperança per elles mateixes no resoldrem res, però sense elles no ens sortirem.

Una altra iniciativa bona: la recollida d'aliments d'ahir. Molt bé!