Ens a costat molt, a la societat, la llibertat d’expressió. Poder informar a les persones sobre el que passa. Aquest és un dret al que no hem de renunciar ni limitar. És més: hem de fomentar i demanar que es reconegui més que mai la feina important i la gran responsabilitat que tenen aquells que ens informen. Els informat , també tenim el dret a ser-ho de manera veraç.
Tot això ho dic en relació a una entrevista que vaig llegir l’altre dia al Diari d’una persona que conec, una jove de 26 anys que té la síndrome de Dowm. Aquesta amiga ha fet una tasca molt important per estar present a la societat. És també un exemple de superació. Perquè la conec... però si no la conegués pensaria el mateix. A l'entrevista vaig trobar un excés de detalls de la seva vida personal, una superficialitat espantosa, un buscar el “morbo”, m’atreviria a dir, indecent . Després de llegir l’entrevista dos cops estic convençut que no es buscava informar de res. El que importava allà era el “morbo”, encara per aconseguir-ho, es tirés per terra la bona trajectòria de la noia en qüestió i de tota la gent que ha estat treballant perquè tingués una vida millor, tant ella com altres. Em sorprèn que qui feia l’entrevista no fos capaç de fer servir un criteri humà i ètic a l’hora d’escriure-la. Que es limités a transcriure literalitats. Crec que és un exemple del que no és el periodisme rigorós. Una definició més de “premsa groga”. No tot s’hi val en nom de la llibertat d’expressió. També existeix el dret a la intimitat i l'obligació de respectar-la. M’hagués agradat que s’hagués tingut en compte que una entrevista amb una persona de 26 anys amb la síndrome de Dowm i una sense no és el mateix. Potser és demanar massa.
Tot això ho dic en relació a una entrevista que vaig llegir l’altre dia al Diari d’una persona que conec, una jove de 26 anys que té la síndrome de Dowm. Aquesta amiga ha fet una tasca molt important per estar present a la societat. És també un exemple de superació. Perquè la conec... però si no la conegués pensaria el mateix. A l'entrevista vaig trobar un excés de detalls de la seva vida personal, una superficialitat espantosa, un buscar el “morbo”, m’atreviria a dir, indecent . Després de llegir l’entrevista dos cops estic convençut que no es buscava informar de res. El que importava allà era el “morbo”, encara per aconseguir-ho, es tirés per terra la bona trajectòria de la noia en qüestió i de tota la gent que ha estat treballant perquè tingués una vida millor, tant ella com altres. Em sorprèn que qui feia l’entrevista no fos capaç de fer servir un criteri humà i ètic a l’hora d’escriure-la. Que es limités a transcriure literalitats. Crec que és un exemple del que no és el periodisme rigorós. Una definició més de “premsa groga”. No tot s’hi val en nom de la llibertat d’expressió. També existeix el dret a la intimitat i l'obligació de respectar-la. M’hagués agradat que s’hagués tingut en compte que una entrevista amb una persona de 26 anys amb la síndrome de Dowm i una sense no és el mateix. Potser és demanar massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada