De viatge

Estic a l’aeroport esperant un avió que em tronarà a casa. Ara, aquí, assegut davant d’un tallat i amb l’Ipod a les orelles, estic com fora del món amb els meus pensaments. La gent va passant amunt i avall amb maletes i tornant també cap a casa o arribant amb una sac d’experiències que ompliran. Els viatges som això: arribar a un lloc i tornar amb una maleta on posem el que hem viscut. Aquestes maletes, la de les experiències de la vida, són les que va conformat el nostre equipatge vital. Ara, a les portes de tornar a agafar el ritme de cada dia, em venen moltes coses quevull fer: visites pel territori, xerrades per associacions, veure in-situ expedients, organitzar una trobada amb els Síndics locals d’Itàlia, preparar-me un parell de conferències que haig de donar, el sopar Mari Trini amb uns amics, unes pel·lícules que em venem de gust, acabar el llibre que estic llegint… i, mentre vaig posant tot això en ordre, es barreja amb el que he viscut aquest dies. Així és la vida: intentar viure el dia a dia amb equilibri de com és un. No perdre’s en buscar i buscar la felicitat perquè en aquest camí segur ens farem mal perquè no ens adonarem de que la felicitat depèn de nosaltres, de saber gaudir d’allò més petit i més senzill, de saber-nos il·lusionar. La felicitat és més una voluntat de ser-ho, de disfrutar del dia a dia... que no un camí fins trobar-la... o tenir no sé quantes coses per ser-ne.

Aquest dies he conegut a un noi polonès que treballa a Etiòpia, en una ONG que es cuida de nens orfes. Va ser molt interessant sentir-lo parlar dels “seus” nens i nenes, uns crios amb una història al darrera dura, però visquen el seu dia a dia sense res de res material, amb l’“amor” d’uns quants estrangers. I em deia que eren molt feliços, que reien molt, que jugaven amb qualsevol cosa. Això em fa pensar en la infelicitat de tanta gent, que tenen de tot però que no són capaços ni de ser feliç i ni de fer feliç.

Torno a la realitat. El Joan m’acaba de “desendollar” de l’Ipod. Hem d’embarcar.

Darrer dia. Avui he pujat al Tagamanent amb en Jordi. Un dia molt maco. Tot pujant, hem pogut parlar de moltes coses, malgrat el “xiri-miri” que ens mullava una mica. Són boniques aquestes estones amb els amics, el posar-nos al dia, escoltar i compartir.

Dema serà un altre dia.