Nadal

El Nadal per a mi acostuma a començar amb un “amic invisible”. No sé qui va inventar això, però deu n’hi do! No ho he entès mai, mai, mai això, clar deu anar lligat amb aquesta mania de barrejar Nadal i regals, felicitat i paquet embolicat. L’única sort és que aquest “amic” és una bona excusa per fer un sopar. Ahir, el “dia de la Bestia” un tradicional Sopar a casa de l’Eduard en el què no hi “falta detalle” i amb una sobretaula de 4 hores. Fantàstic, malgrat faltar-hi algú, aquest any. Els dies forts del Nadal amb família... i dissabte la “Blanca Paloma": aquell sopar-concurs amb el regal més horrible. I després Cap d’Any. Tot un ritual. De totes passades el Nadal a mi em produeix una mica d’enyorança. M encantava aquell Nadal a casa de l’àvia dinant tots al soterrani i “fent cagar el tió”. Tot aquell muntatge que feia l’àvia Maria un mes abans treient la coberteria, la vaixella bona, la “lleona” (una olla inmensa per fer l’escudella)... Ara, quan ja som menys petits, tot això és diferent. He après de l’àvia que em de fer de cada dia un Nadal. Aquest esperit d’estar amb la gent que estimem, de cuidar a la gent, de ser amics visibles, ha de durar 365 dies a l’any.