νεολαία

Avui he parlat molta estona pel Messenger amb en Kostas. És un amic grec. Viu a Tesalonica, té 36 anys i una història dura al darrera. És periodista i està en una ONG que té un compromís amb Àfrica. M’explicava com veu de primera ma tot el que està passant aquests dies al seu país. Tant a ell com a mi ens agrada molt que els joves facin sentir la seva veu. Més encara en un país com el seu, en el qual els joves no ho tenen fàcil. De fet no és fàcil a enlloc... però en alguns indrets és encara més complicat. Però el que ja no veiem de cap manera és haver de destruir tot allò que es troba pel camí. Ni tampoc reprimir de forma desmesurada.
En Kostas va haver de treballar molt i molt perquè poder viure tal com volia, tal com sentia, i ho va fer en el mateix país en el que aquests nois i noies volen fer sentir la seva veu sense trencar res. I ell se n'ha sortit. Alguna cosa no fem bé els adults i els joves, per alguna raó no ens entenem. Mai ha hagut tanta llibertat ni tant “benestar” com ara i no sé si mai , en temps de pau i llibertat, ha hagut tant descontentament. Tot em referma en pensar que el diàleg i sobretot l’escoltar i voler entendre's és el camí.

Una altra cosa llegia avui a un diari: que la mare d'Aiztol Iriondo diu que se sent orgullosa del seu fill. Desconec el context en el que ho va pronunciar... així que aniré amb molt de compte... però del que sí estic segur és que una mare deu poder estimar, fer costat, entendre... a un fill que és terrorista o maltractador. Ara: sentir-se “orgullós/a” d’algú que mata a un altre ja no ho tinc tant clar.