Changeling i Austràlia

Tot i que m’agrada molt el cinema gairebé mai he escrit què em sembla una pel·lícula. Segurament perquè, com en tot a la vida, m’agrada més viure les coses que guiar-me pel que els ha semblat als altres. L’exemple seria el formatge: per més bo que m’expliqui algú que és una varietat Roquefort, Provolone, tetilla Galega... seguiré sense anar a una formatjada, perquè el formatge no m’agrada.
Malgrat això, potser ara començo de tant en tant a escriure breument què m’ha semblat alguna pel·lícula. Avuí m'estreno amb Changeling (l’Intercanvi) i Austràlia.

La primera, Changeling, em va agradar molt. El segell de Clint Eastwood ja “apunta maneres” de que, si més no, no serà un film que et deixa indiferent. I per postres una Angelina Jolie magnífica (que surt sempre amb un llavis acabats pintar) ens reflecteix fantàsticament el que és lluitar pel que un creu. Entenem perfectament què devia passar la senyora Collins quan a més de perdre el seu fill, Walter, s’havia d’enfrontar amb un cos de policia corrupte. Una mostra més que per "petita" que sigui la persona allò de David i Goliat és possible. Exhuberant en John Malkovich. Una mica més de dues hores que ens deixen un bon missatge a favor de que es poden canviar les coses.
Austràlia ja és una altra cosa. Vaig llegir una crítica que la comparava amb una nova versió d'“Out of Africa” (Memòries d’Àfrica). Ni molt menys! Res de res! Al meu parer és una barreja d’Indiana Jones amb un Telefilm de diumenge a la tarda a la televisió: Imatges boniques, pinzellades a la realitat aborigen acompanyada de “miraculosos aprenentatges” de gran dama Anglesa a “amazona” o cowboy en un pim pam. Una Nicole Kidman que per més que s’esforci, d’on no n’hi ha no en raja. La historieta no dóna per més. En Hugh Jackman versió “Superman" tampoc convenç. Potser el final (els tres darrers minuts) és el que més em va agradar.