Adéu 2008. Benvingut 2009

Diuen que totes les coses bones s’acaben. Per sort les dolentes també. Acabem un any que no passarà a la història com el millor any de la nostra era, ni de bon tros. Hem tingut de tot: Sequeres. Assassinats de dones. Guerres. Gana. Una crisis que pateixen els de sempre (de fet els bancs segueixen tenint beneficis, no ho entendre mai això...). En definitiva: un 2008 que vam començar amb il·lusió i que al final no ens ha deixat bon gust de boca. Però no vull caure en el desànim. La situació que ens envolta a l’entrada del 2009 no és bona, però això ens ha de donar força per treballar des de les nostres possibilitats per fer front a totes aquestes situacions adverses. Fer de les petites coses petits triomfs, petites col·laboracions per girar la truita. Ahir visitava un servei d’atenció telefònica atés per persones que els fa feliç l’empatia amb els clients que truquen, que s’esfroçen per resoldre, per ser simpàtics. Aquest seria un petit exemple de com amb les eines que tenim al nostre abast anem canviant una realitat que no satsifà a ningú.

El pecat no és delicte

Ahir vaig sopar amb un grup de persones preocupades per que tenen la sensació que la família, entesa com un home i un dona amb voluntat reproductora, està en perill. Van sortir coses tipus que família només es això. Que la resta d’unions no ho son. Que son alguna altra cosa però no una família. Per a mi família és una voluntat de conviure, d’estimar-se i no crec que tingui res a veure amb la finalitat reproductora. Com tampoc crec que la família “tradicional” estigui en perill. I menys encara, que ho estigui per l’aprovació del casament de persones del mateix sexe, fonamentalment perquè aquests tampoc s’haguéssin casat. El divorci em sembla sa. L’amor pot no durar sempre i les persones tenen dret a refer la vida al costat d’algú que els estimi i al que estimin. Al meu parer, benvinguts siguin els drets i mentre no obliguem a ningú a divorciar-se, a casar-se amb algú del seu mateix sexe o a casar-se amb algú del sexe contrari... a que nomées es puguin casar aquells que vulguin i puguin tenir fills... doncs benvinguda sigui la diversitat. Una cosa que va sortir era la concepció del pecat, no m’estendré en coses que es van dir. Senzillament "pecat" no és el mateix que "delicte" i ningú pot pretendre que sigui un fet fora de la llei allò que per alguns és “pecat”. La llei que ha de guiar-nos és en primer lloc els Drets Humans. La resta de preceptes els accepta la gent voluntàriament i han de poder exercitar-los però mai obligar a la resta a complir-los. L’essència de la religió ha de ser la llibertat i l’amor. Consulteu aquest vídeo, ées molt interessant http://www.homobabyboom.com/

Casaments de nenes i silencis

Ahir llegia un article sobre casaments de nenes amb homes grans. Concretament que un “jutge” d’Aràbia Saudita, Habib Abdullah al-Habib, es nega a anul·lar-ne un entre una nena de 8 anys i un home de 47. No ho entenc: Aràbia Saudita, per exemple, està a l'ONU. És una “amiga” d’occident i els civilitzats occidentals hi fem negocis. Quin contrasentit! Demanem que es defensin els drets de les persones. Diem "no a la guerra". Fem moltes coses. Ara; amb la “butxaca no s’hi juga”. Tant és que no es respectin els drets de la gent si hi ha diners a guanyar. Doncs, sota el meu punt de vista, quan parlem d’ètica també volem dir coses del tipus "si vols que et compri has, com a mínim, de no fer coses com casaments de menors, penes de morts, ablacions...". El respecte del drets de la gent és un deure planetari i no podem col·laborar-hi ni per activa ni per passiva. Utilitzem aquestes coses com a indicadors de l'ètica, fem-los nostres. Com a mínim que sàpiguen que no ens enganyen. L’indicador dels drets humans dels governs té a veure en com els gestiona de portes endins però també quins “amics” té, quins governs manté. Per a la resta em sap greu per la nena i em preocupa que en nom d’alguna raó s’intentin justificar coses com aquestes. No podem viure el segle XXI en cap lloc de la terra amb “regles de fa de 2008, 1427 o 5769 anys! Cada societat s’ha de dotar de les seves normes.

Changeling i Austràlia

Tot i que m’agrada molt el cinema gairebé mai he escrit què em sembla una pel·lícula. Segurament perquè, com en tot a la vida, m’agrada més viure les coses que guiar-me pel que els ha semblat als altres. L’exemple seria el formatge: per més bo que m’expliqui algú que és una varietat Roquefort, Provolone, tetilla Galega... seguiré sense anar a una formatjada, perquè el formatge no m’agrada.
Malgrat això, potser ara començo de tant en tant a escriure breument què m’ha semblat alguna pel·lícula. Avuí m'estreno amb Changeling (l’Intercanvi) i Austràlia.

La primera, Changeling, em va agradar molt. El segell de Clint Eastwood ja “apunta maneres” de que, si més no, no serà un film que et deixa indiferent. I per postres una Angelina Jolie magnífica (que surt sempre amb un llavis acabats pintar) ens reflecteix fantàsticament el que és lluitar pel que un creu. Entenem perfectament què devia passar la senyora Collins quan a més de perdre el seu fill, Walter, s’havia d’enfrontar amb un cos de policia corrupte. Una mostra més que per "petita" que sigui la persona allò de David i Goliat és possible. Exhuberant en John Malkovich. Una mica més de dues hores que ens deixen un bon missatge a favor de que es poden canviar les coses.
Austràlia ja és una altra cosa. Vaig llegir una crítica que la comparava amb una nova versió d'“Out of Africa” (Memòries d’Àfrica). Ni molt menys! Res de res! Al meu parer és una barreja d’Indiana Jones amb un Telefilm de diumenge a la tarda a la televisió: Imatges boniques, pinzellades a la realitat aborigen acompanyada de “miraculosos aprenentatges” de gran dama Anglesa a “amazona” o cowboy en un pim pam. Una Nicole Kidman que per més que s’esforci, d’on no n’hi ha no en raja. La historieta no dóna per més. En Hugh Jackman versió “Superman" tampoc convenç. Potser el final (els tres darrers minuts) és el que més em va agradar.

Francesc Xavier González

Fins sempre.

Nadal

El Nadal per a mi acostuma a començar amb un “amic invisible”. No sé qui va inventar això, però deu n’hi do! No ho he entès mai, mai, mai això, clar deu anar lligat amb aquesta mania de barrejar Nadal i regals, felicitat i paquet embolicat. L’única sort és que aquest “amic” és una bona excusa per fer un sopar. Ahir, el “dia de la Bestia” un tradicional Sopar a casa de l’Eduard en el què no hi “falta detalle” i amb una sobretaula de 4 hores. Fantàstic, malgrat faltar-hi algú, aquest any. Els dies forts del Nadal amb família... i dissabte la “Blanca Paloma": aquell sopar-concurs amb el regal més horrible. I després Cap d’Any. Tot un ritual. De totes passades el Nadal a mi em produeix una mica d’enyorança. M encantava aquell Nadal a casa de l’àvia dinant tots al soterrani i “fent cagar el tió”. Tot aquell muntatge que feia l’àvia Maria un mes abans treient la coberteria, la vaixella bona, la “lleona” (una olla inmensa per fer l’escudella)... Ara, quan ja som menys petits, tot això és diferent. He après de l’àvia que em de fer de cada dia un Nadal. Aquest esperit d’estar amb la gent que estimem, de cuidar a la gent, de ser amics visibles, ha de durar 365 dies a l’any.

νεολαία

Avui he parlat molta estona pel Messenger amb en Kostas. És un amic grec. Viu a Tesalonica, té 36 anys i una història dura al darrera. És periodista i està en una ONG que té un compromís amb Àfrica. M’explicava com veu de primera ma tot el que està passant aquests dies al seu país. Tant a ell com a mi ens agrada molt que els joves facin sentir la seva veu. Més encara en un país com el seu, en el qual els joves no ho tenen fàcil. De fet no és fàcil a enlloc... però en alguns indrets és encara més complicat. Però el que ja no veiem de cap manera és haver de destruir tot allò que es troba pel camí. Ni tampoc reprimir de forma desmesurada.
En Kostas va haver de treballar molt i molt perquè poder viure tal com volia, tal com sentia, i ho va fer en el mateix país en el que aquests nois i noies volen fer sentir la seva veu sense trencar res. I ell se n'ha sortit. Alguna cosa no fem bé els adults i els joves, per alguna raó no ens entenem. Mai ha hagut tanta llibertat ni tant “benestar” com ara i no sé si mai , en temps de pau i llibertat, ha hagut tant descontentament. Tot em referma en pensar que el diàleg i sobretot l’escoltar i voler entendre's és el camí.

Una altra cosa llegia avui a un diari: que la mare d'Aiztol Iriondo diu que se sent orgullosa del seu fill. Desconec el context en el que ho va pronunciar... així que aniré amb molt de compte... però del que sí estic segur és que una mare deu poder estimar, fer costat, entendre... a un fill que és terrorista o maltractador. Ara: sentir-se “orgullós/a” d’algú que mata a un altre ja no ho tinc tant clar.

60 anys de Drets Humans

Han passat 60 anys des de que es va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans i la veritat és que els resultats són bastant decebedors. Imagineu-vos si no existís com seria el món!

Jo he volgut celebrar aquesta data amb 200 adolescents de Sabadell. Apropar els drets humans a la gent; buscar quines són les nostres guerres, les nostres lapidacions, els nostres camps de refugiats, les nostres tortures... saber que la destrucció que nosaltres, la gent del carrer, podem parar és aquella que fa malbé l'espai urbà, per exemple. Les nostres guerres, la nostra violència, és resoldre els conflictes que es produeixen al dia a dia parlant, no a bufetades. És també no matar conduint borratxo o drogat. És no maltractar a ningú. És defensar aquell que és atacat o marginat, malgrat la por. És escoltar. És compartir. És rumiar quines coses puc fer jo per defensar els drets humans i ser valent.

De tot això hem parlat amb els adolescents. Ells i elles són el nostre present i el nostre futur. La lectura d’articles de la Declaració dels Drets Humans per diferents joves, mentre una noia tocava el violí, ha tancat l'acte. Un acte que m’ha omplert d’esperança.

Un altre dia trist

Ens queixem molt cada vegada que, posant la religió per excusa, es justifica la violència. A mi m’escandalitza també que en nom de la llibertat s’executi a ningú.
No teniu cap raó i per això no podeu fer sentir la vostra veu de cap altre manera que no sigui així, com aquest cop: matant a un home de 71 anys. Crec que us agrada veure el fàstic que feu a la gent i per això seguiu matant. Gaudiu amb l’odi i esteu instal·lats, com totes les dictadures, en la por que feu a les persones. No ens vulgueu enganyar, ja no s’ho creu ningú: no és en nom de la llibertat; sou un pilot de delinqüents fanàtics i prou. No teniu ni idea del que és la llibertat. No embruteu el que va fer Gandhi o Rosa Parks i tants homes i dones que sense matar a ningú sí que van aconseguir alliberar a molta gent.