Aquest dies estem vivint una espècie d’alegria general amb el tema del Barça i en especial del seu entrenador. És un fenomen interessant tot el que viu la gent. Però tampoc ens hem d’enganyar: fa uns mesos, quan el Barça va passar una mala “ratxa”, no hi havia tanta alegria. El que és, però, inqüestionable, és que la il·lusió i la tenacitat mou muntanyes. A la nostra societat ens cal molt il·lusionar-nos, estem, segur, mancats de lideratges i les picabaralles polítiques sobre cassos de mal ús dels diners públics o les baralles intestines entre uns i altres no ajuden a il·lusionar a ningú, ans el contrari: tenen un efecte terrible, allunyar la gent de la política i això no és bo. Ens fan falta els polítics per poder fer que la nostra societat funcioni, com també fa falta una societat amb il·lusió, amb ganes de passar aquesta situació tant dolenta. Jo no crec que la solució sigui que l’entrenador del barça es passi a la política; crec que cal que la política pensi molt en la gent i que la sàpiga explicar, transmetre ganes, “trempera”. Com? És fàcil amb la presència, amb pactar mesures clares per fer fora dels seus lloc aquells que no estan al costat de la gent sinó que estan al costat d’aprofitar-se del seu lloc. Baixant al carrer, trepitjant-lo molt i molt, escoltant molt i molt. Ser servidors públics és un privilegi que ha d’estar reservat a aquells que s’ho creuen i que estan disposats a dedicar un temps de la seva vida als altres amb un cost molt alt, segurament, per a la seva vida privada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada