En plena revetlla de Sant Joan, entre coques i cava, un bon amic de Barcelona em comentava allò, tan típic i tòpic, de com és que no visc a Barcelona. De fet no he entès mai massa aquesta cosa de que sorprengui que ens agradi viure fora de Barcelona, per més que estiguem, jo ho estic, enamorats, també, de Barcelona. Joan Oliver ho escrivia molt bé:
LES GRÀCIES SABADELLENQUES
- Amic meu, no sé explicar-me com podeu viure a Sabadell!
- Sempre heu exagerat.
- Vull dir: no sé explicar-me per què els de Sabadell no viviu a Barcelona.
- Encara em sembla que exagereu més.
- Bé vaja: parleu-me clar, no us tempta més Barcelona que no pas aquesta quadra desemparada entre tants de turonets del Vallès?
- Què voleu que us digui? Si hagués sentit l'atracció de Barcelona d'una manera absoluta, no en dubteu, a hores d'ara ja hi viuria. Però si no hi visc, si visc a Sabadell, és que quelcom hi deu haver a Sabadell que m'hi aguanta...
- Esteu enamorat?
- Enamorat potser.
- Rossa o morena?
- Enamorat, però no us he dit enamorat de qui ni de què.
- Pot haver-hi quelcom més que una atracció femenina que sigui prou per arrelar-vos a Sabadell?
- Potser sí. Jo no sabria pas dir-vos del que estic enamorat, ni qui és ni si realment hi ha en veritat alguna cosa material de la qual no pugui sostreure'm. Sé que si alguna vegada la idea d'aixecar el vol i anar-me'n d'aquests carrers iguals i encarcarats m'ha passat pel cap, de seguida l'he acomiadada amb una gran barretada... I després quan he cercat dintre meu la raó de la meva actitud m'ha estat ben difícil i a la fi impossible de fixar. He vist aleshores Sabadell tal com deu ésser en realitat: lleig, brut, deforme, amb uns arbres que tots semblen de carretera, amb un sol que sembla sol de safareig, amb unes cases que semblen de Terrassa, amb un fred i una calor que cada any milloren tots els rècords, amb uns centenars de quadres que fan un soroll monòton i torturador, amb unes xemeneies que trenquen la mica d'encís que podria tenir el paisatge, amb un fum que fa enyorar la boira baixa, amb uns cafès, amb uns teatres, amb uns cinemes de barriada de mil ciutats qualsevol, amb unes penyes i unes societats i uns clubs estandaritzats, amb unes escoles sumaríssimes, amb uns camps d'esports que fan pena, amb una gent encantada de la vida sense cap febre ni cap ímpetu, he vist així Sabadell, he pensat que era cert que era així i he trobat a faltar-hi totes aquelles coses que en altres llocs m'han temptat tantes vegades i he pensat finalment: és insensat, tanmateix, aquest teu entestament... Però, després no m'he mogut, i cada dia que passa em sento més lligat a aquell fum, a aquelles societats, a aqueixa gent i quan vaig per la Rambla i veig el cel blau entremig de les fulles dels plàtans, m'hi encanto, i quan sento l'airet de mitjanit, a l'hora que la claror que hi ha als carrers tot ho converteix en fantasmes, el meu cor bat regularment, i al migdia, quan el sol desmanegat pren la fresca dins aquest Vallès amplíssim, la seva claror enlluerna tots els més íntims anhels, i ara una passa, ara una altra, Sabadell sota els meus peus és aleshores una mica de carn meva i de sang meva i qualsevol se n'allunya... No ho sabreu mai per què hi vivim: si voleu, la gràcia d'aquest poble és aquesta: que no en té cap ni una. Però, ben mirat, si us hi fixeu, en voleu una altra de més temptadora?
- Amic meu, no sé explicar-me com podeu viure a Sabadell!
- Sempre heu exagerat.
- Vull dir: no sé explicar-me per què els de Sabadell no viviu a Barcelona.
- Encara em sembla que exagereu més.
- Bé vaja: parleu-me clar, no us tempta més Barcelona que no pas aquesta quadra desemparada entre tants de turonets del Vallès?
- Què voleu que us digui? Si hagués sentit l'atracció de Barcelona d'una manera absoluta, no en dubteu, a hores d'ara ja hi viuria. Però si no hi visc, si visc a Sabadell, és que quelcom hi deu haver a Sabadell que m'hi aguanta...
- Esteu enamorat?
- Enamorat potser.
- Rossa o morena?
- Enamorat, però no us he dit enamorat de qui ni de què.
- Pot haver-hi quelcom més que una atracció femenina que sigui prou per arrelar-vos a Sabadell?
- Potser sí. Jo no sabria pas dir-vos del que estic enamorat, ni qui és ni si realment hi ha en veritat alguna cosa material de la qual no pugui sostreure'm. Sé que si alguna vegada la idea d'aixecar el vol i anar-me'n d'aquests carrers iguals i encarcarats m'ha passat pel cap, de seguida l'he acomiadada amb una gran barretada... I després quan he cercat dintre meu la raó de la meva actitud m'ha estat ben difícil i a la fi impossible de fixar. He vist aleshores Sabadell tal com deu ésser en realitat: lleig, brut, deforme, amb uns arbres que tots semblen de carretera, amb un sol que sembla sol de safareig, amb unes cases que semblen de Terrassa, amb un fred i una calor que cada any milloren tots els rècords, amb uns centenars de quadres que fan un soroll monòton i torturador, amb unes xemeneies que trenquen la mica d'encís que podria tenir el paisatge, amb un fum que fa enyorar la boira baixa, amb uns cafès, amb uns teatres, amb uns cinemes de barriada de mil ciutats qualsevol, amb unes penyes i unes societats i uns clubs estandaritzats, amb unes escoles sumaríssimes, amb uns camps d'esports que fan pena, amb una gent encantada de la vida sense cap febre ni cap ímpetu, he vist així Sabadell, he pensat que era cert que era així i he trobat a faltar-hi totes aquelles coses que en altres llocs m'han temptat tantes vegades i he pensat finalment: és insensat, tanmateix, aquest teu entestament... Però, després no m'he mogut, i cada dia que passa em sento més lligat a aquell fum, a aquelles societats, a aqueixa gent i quan vaig per la Rambla i veig el cel blau entremig de les fulles dels plàtans, m'hi encanto, i quan sento l'airet de mitjanit, a l'hora que la claror que hi ha als carrers tot ho converteix en fantasmes, el meu cor bat regularment, i al migdia, quan el sol desmanegat pren la fresca dins aquest Vallès amplíssim, la seva claror enlluerna tots els més íntims anhels, i ara una passa, ara una altra, Sabadell sota els meus peus és aleshores una mica de carn meva i de sang meva i qualsevol se n'allunya... No ho sabreu mai per què hi vivim: si voleu, la gràcia d'aquest poble és aquesta: que no en té cap ni una. Però, ben mirat, si us hi fixeu, en voleu una altra de més temptadora?
1 comentari:
Absolutament d'acord. M'imagino que és pels motius que Pere Quart exposa que tants sabadellencs barcelonitzats es resabadellenquitzen. SBD enganxa.
Publica un comentari a l'entrada