Ahir vaig reunir-me amb grup de joves de 17 a 20 anys per parlar sobre drets humans, de com veuen el món, de què farien ells si fóssin Síndic i de què esperen del seu Síndic. Molt interessant, però algunes coses que em van inquietar:
- Jo ajudaria si veig algú que el maltracten; però només si és amic. Sinó passo.
- M’és igual el tema ”gai”, però que ho facin a casa seva sense que els vegi...
- Si fan fora algú d’una cua de la discoteca, jo no marxo.
La veritat és que això també va servir per encetar un diàleg molt interessant en el qual, també cal dir, van sortir coses esperançadores del tipus:
- No podem fer el mateix que els nostres pares
- Hem de ser valents
- Això és una injustícia i no la podem permetre
La conclusió es que l’individualisme va guanyant terreny, molt terreny. La societat que vol crear persones sense massa criteri, que es conformin en estar bé ells i prou, va guanyant la partida. No defallim en intentar girar la truita i siguem valents, molt valents, per dir ben fort: jo vull una altra cosa.
1 comentari:
si predicamos con el ejemplo cada vez podemos ser mas con los mismos ideales y asi podria mejorar la sociedad, quizas es lento, pero progresivo que es lo importante.
Lo que voy a contarte puede ser muy sencillo pero sirve de ejemplo; en mi grupo de amigos se solian tirar los papeles al piso sin darle importancia, hasta que uno de nosotros empezo a decir que no nos costaba nada guardarlo hasta llegar a un cesto, claro que inicialmente alguno se quejo pero de a poquito fuimos aprendiendo y al final quien no respetó esto fue mal visto; en fin cambiamos un parametro de conducta, y asi cada uno lo va cambiando en su entorno. Al estilo de la pelicula "cadena de favores". Lo mismo ocurre con el respeto a los derechos humanos, ¿no lo crees?
Publica un comentari a l'entrada