Ahir vaig ser convidat a escoltar el testimoni de 10 dones que tenen familiars malalts mentals. Va ser una sessió impactant. Aquesta és una realitat molt dura: és molt dur tenir algú a casa malalt. Sóc dels que penso que no tot ho ha de resoldre l’administració. Les persones hem de buscar per nosaltres mateixes allò que volem i no esperar que en ho resolguin. Però del que parlem aquí és de drets, del dret de la gent a poder viure la seva vida; de l'obligació moral de legislar tenint en compte la realitat, no tant sols del malalt mental sinó dels seus cuidadors. Víctimes absolutes del més escandalós dels oblits. M’indigna pensar que hi han malalties de primera i de segona, encara avui, a casa nostra. Que no som capaços de donar respostes, de garantir qualitat de vida a una gent que condemnem per sempre a una vida de por, patiment i oblit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada