El preservatiu sí és efectiu

EL PRESERVATIU SÍ ÉS EFECTIU PER ATURAR LA INFECCIÓ DEL VIH/SIDA!
La castedat també. M’imagino que si un polític democràticament escollit digués una irresponsabilitat del tipus de la que ha dit Benet XVI sobre els preservatius no estaria en el càrrec ni una setmana...

Que no ens prenguin el pèl

Fecsa ha de tornar diners. Ja era hora. No es poden “estimar” lectures amb aquesta impunitat. Malgrat tot, és una bona noticia. Massa sovint ens prenen el pèl als consumidors. Hi ha un seguit d’exemples: Et compres una tele en una cadena dient que la pagues de cop al cap de 3 mesos sense interessos i, quan t'adones, l’estàs pagant a terminis i amb interessos. I a la que et queixes la cadena no en vol saber res perquè has fet el “préstec” amb un banc. O el tema dels avions, que a la que et descuides et tiren les vacances enlaire i cap a casa sense més. Per no entrar en el tema de les telefòniques que seria un capítol a part. Així podrien seguir en la majoria dels nostre dia a dia com a consumidors. Un cop ens adonem que ens falta informació ens hem de queixar i hem de saber com fer-ho i ser tenaços. No n’hi ha prou amb rondinar una miqueta, cal reunir “proves”, tiquets... i deixar constància per escrit de quèe no estem d’acord, demanar el full de reclamacions i si no en tenen trucar allà mateix als mossos perquè vinguin, sense pors ni manies. No ens deixem prendre el pèl. I si no entenem alguna cosa, insistir en què ens l’expliquin fins que la veiem clara. També hem de posar de la nostra part perquè no ens estafin.

Més crisi

Avui llegia a la premsa una entrevista interessant a Paul Krugman, premi Nobel d’economia de l’any passat. Aquest home ho pinta negre. De fet ho deu ser. Insisteixo en no voler parlar de causes i menys encara de solucions. Crec que hi ha gent que en sap més, molt més que jo i si ells no s'en surten imagineu-vos jo. Però el que sí se és que la gent vol veure líders, vol sentir que algú porta aquest “barco”. Vol saber que tothom rema en una mateixa direcció. Ara no és hora de marejar la perdiu, no és moment de què a sobre la classe política es vagi desprestigiant, perquè això el que fa és que la gent tingui encara més pànic. Cal unitat en tot, i també escenificar-la.
En aquests moments no podem gastar energies en va. Cal aparcar moltes lògiques i necessàries discrepàncies politiques per posar tot l’esforç en les dificultats econòmiques. És moment de què s’expliqui a la gent perquè els bancs segueixen guanyat i guanyant tant. Perquè es permet que la gent no pugui ni tornar el pis al banc perquè el pis val menys del que deuen. Perquè hi ha inpostos no impresindibles que puguen. Perquè puja el butà... i així un seguit de situacions que només un lideratge fort pot fer-hi front.
Tant de bo que tothom remi en la mateixa direcció. Ara més que mai necessitem de la política i dels polítics.

Ull per ull

Ameneh Bahrami va ser víctima de la violència d’un salvatge i de les tradicions més terribles que encara estan vigents a moltes, massa, parts del món. A l'Ameneh la van deixar cega cremant-la amb àcid perquè no es va voler casar amb un company de classe. Terrible. La llei, les que tenen en compte els drets humans, ha d’actuar contra aquest salvatge. Però no tant sols la llei: també el dret internacional, la resta de països han de posar les coses difícils als que no respecten els drets humans, als que es regeixen per lleis inhumanes. No es poden enviar, per exemple, eines a la policia de països tipus Gambia, a qui els drets humans els hi sona a marca de xocolata desfeta, com ha fet España no fa gaires dies. Ni ser tant amics d’Aràbia Saudita on les dones tenen menys drets que una barrina de foradar la terra per treure petroli. Bé, torno a la senyora Ameneh, molt dur el que li ha passat, però si ara, tal com un tribunal de Teheran li permet, ella deixa cec al seu agressor, tenint en compte que viu aquí, se li hauria de retirar l’estatut de refugiada i retornar-la a Iran. No podem permetre-ho. Seria una estafa i un greuge per la gent que està aquí refugiada. Els drets humans ens han d’afectar a tots, encara que hi hagi vegades que fan mal. Ara m’agradaria sentir veus en contra que s’executi la sentència. Si s’executa i nosaltres no diem res no sé quina credibilitat ens queda.

Salut mental

Ahir vaig ser convidat a escoltar el testimoni de 10 dones que tenen familiars malalts mentals. Va ser una sessió impactant. Aquesta és una realitat molt dura: és molt dur tenir algú a casa malalt. Sóc dels que penso que no tot ho ha de resoldre l’administració. Les persones hem de buscar per nosaltres mateixes allò que volem i no esperar que en ho resolguin. Però del que parlem aquí és de drets, del dret de la gent a poder viure la seva vida; de l'obligació moral de legislar tenint en compte la realitat, no tant sols del malalt mental sinó dels seus cuidadors. Víctimes absolutes del més escandalós dels oblits. M’indigna pensar que hi han malalties de primera i de segona, encara avui, a casa nostra. Que no som capaços de donar respostes, de garantir qualitat de vida a una gent que condemnem per sempre a una vida de por, patiment i oblit.

Sentiments

Aquest dies han estat intensos. Des del dijous fins avui m’han passat moltes coses: President del FòrumSD; presentar la memòria del Síndic als portaveus de l’Ajuntament de Sabadell; la roda de premsa prèvia al Ple i la presentació al Ple d’ahir a la tarda. Moltes coses que m’han fet sentir un home afortunat. En cada un d’aquests actes han intervingut persones diferents i algunes comunes; gent que no crec que sàpiguen l’important que són per a mi. Aquestes persones són les que fan possible que les coses funcionin. Tinc la sort, millor, el privilegi, de ser la cara visible, però al darrera hi ha gent que es creu el servir a l’altre.

En aquests anys de Síndic he après moltes coses de la molta gent que m’he trobat en aquest camí. Gent que m’ha ensenyat molt i molt. La vida et porta moltes coses, però crec que la millor és la gent que fa amb tu el camí de la vida i el fet de tenir el do d’aprendre dels altres.

Ara toca seguir de nou treballant per col·laborar, en el trosset que em pertoca, per un món millor. Tal com deia ahir, per encomanar il·lusió i esperança. Ja sé que per elles soles no resolen res, però sense elles no avancem. És el carburant que fa anar la màquina de superar-nos cada dia. Aquest motor que ens fa avançar i créixer és la il·lusió.

Gràcies a aquella gent que féu possible, entre bambolines, que la il·lusió no sigui una utopia.

El Rodal

Ahir vaig anar a donar un vol pel rodal del Ripoll amb la bicicleta. Aquest és un bon mitjà per conèixer la nostra ciutat. Per cert, bona notícia que s’instal·li el Bicing a la ciutat, però compte: no repetim els errors de Barcelon , que la seva Síndica ja ha posat de manifest. En el contracte ha de quedar molt clar un règim de sancions a l’empresa per garantir els drets dels seus usuaris i usuàries. Sense sancions faran com a Barcelona. Qui hagi de fer el contracte estaria bé que llegís la memòria de la Síndica sobre aquest capítol. Tornant al Rodal, feia dies que no hi passava i em va agradar molt veure com està tot. M’agrada que es recuperi el nostre entorn, així fem una ciutat molt més amable, creant espais on poder escapar-te dels neguits i regalar-te una estona per a tu, rodejat de tranquil·litat i a només 5 minuts de la ciutat. Us ho recomano.