El seu demà

Ja fa dies que estic per l’Equador compartint moltes coses amb la gent d’aquí, aprenen molt i també intentant donar un cop de ma en allò que pugui. Del que no he parlat massa és dels meus companys de viatge. És difícil que un grup que no es coneix de res i que ve de mons molt diferents tingui una bona sintonia, que sigui prou generós per passar per alt allò que t’agradaria fos diferent i es fomenti el “bon rotllo”. Bon rotllo que ha donat com a resultat que les xerrades hagin anat molt bé. Però al que anava: he format part d’un grup de gent que té molta experiència en la vida política. En Josep per exemple, em va agradar sentir d’on l’hi va venir la seva entrada en la política. La seva inquietud per un sous dignes dels treballadors. La lluita en època de la dictadura. Aquesta forma de lluitar pels altres. En Paco, ahir escoltant un tros de la seva intervenció, veia com la gent que l’escoltava entenia que podíem aprofitar tanta experiència per aplicar en la seva vida aquí, a Cotacachi. No havia tingut ocasió de viatjar mai amb en Paco. Ha esta bé, perquè he pogut constatar que, com em pensava, és un home preocupat pels altres. Generós. Que entre bromes té un discurs ferm. En Manel i la Marta també han estat dos companys excel·lents dels que m’ha agradat aquella preocupació per fer les ponències, per no defraudar. He tingut sort de conèixer-los a tos quatre. Han estat la cirereta d’un pastís de llimona (que m’encanten!)

Ara, les 4 de la tarda (les 10 a Sabadell) he tornat caminant cap al el “rancho santa fe” que és el lloc on ens hostatgem, acompanyat pel fill d’en Cèsar, l’home que ens posa fàcil l’estada a Equador i que no ens deixa mai. De fet ell, ha esta un actor principal en el bon gust de boca que ens deixa aquest viatge. En Jorge és un noi de 20 anys que estudia informàtica i m’explicava com la joventut ja veu les coses diferents, que entén que tothom és lliure de viure com vulgui, que no ha d’importar-nos el que diguin. És l’esperança en un Equador millor. De fet avui preparant la sessió final de demà també m’ha deixat, ens ha deixat, una esperança: els participants tenen molt clar allò que no va bé i allò que els agradaria canviar. Aquesta és la bona noticia: la il·lusió en treballar pels altres, pel seu futur, per ser els protagonistes de la seva vida, de la seva societat.