Ja hi tornem a ser. Ja tornem a posar-nos nerviosos a la cua de cal forner. Sentim de nou els clàxons quan algú no arrenca al moment en un semàfor. Ens posem nerviosos i ens enfadem si truquem algun telèfon comercial i comunica (una altra cosa és el tracte d'aquests telèfons...). Ja us explicaré un cop acabi l'odissea que estic tenint amb Telefònica. Podré fer el "manual de la mala atenció al client" només explicant el nefast servei que m'estant donant i el despreci més absolut que com a client m'ofereixen. La indefensió més extrema a la que em sotmeten. De debò que n'aprendré molt un cop m'ho resolguin o aconsegueixin que tiri la tovallola.
No pensem que igual en aquell moment truquen 23 persones alhora i no hi ha prou operadors, o que no vindrà de 30 segons a arrencar un cotxe o que qui despatxa a cal forner ha de fer-ho un darrera de l'altre. No sé perquè no podem viure la vida amb efectivitat i tranquil·litat. Aquest estiu m'he llegit un llibre i hi ha una frase que voldria compartir amb vosaltres: "viure com si sempre fos d'hora, sens presses, i estimar com si sempre fos tard" (Nicolas Valle, Ubuntu, estimada terra africana). El meu propòsit: ni gimnàs ni idiomes; viure en aquesta màxima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada