No hi ha aigua. Això és una realitat, com també ho és que el embassaments no s’han buidat de cop. S’han anat buidant de mica en mica i potser, no haguéssin hagut d’arribar fins aquí. Algú hauria d’haver agafat el “toro per les banyes” i ser valent per posar fil a l’agulla. Jo no sé si la solució és l’aigua d’aquí o d’allà o si les dessaladores gastaran un munt d’energia o si contaminaran. La ciutadania el que vol són solucions, polítics que planifiquin a llarg termini per evitar situacions com aquesta. El consum de la gent ha baixat i molt. La societat, doncs, ha fet els deures i no pot entendre com altres no han previst per evitar arribar fins aquí.
Al telèfon de la sequera de Sabadell truca gent molt preocupada. El divendres però em vaig preocupar molt. Em va trucar una senyora gran (de fet al cap de mitja hora jo ja era a casa seva) que em va dir que “feia dies que no dormia perquè com que no es pot regar i el podem posar multes si els veïns et denuncien, havia decidit deixar morir el seu jardinet”. Vaig mirar el seu consum: 8 metres al trimestre!!! És a dir: no pot ser que algú planifiqui, que pensi més enllà de quatre anys, que tinguem clara que l’aigua, com els diners, són de tots els catalans i catalanes. Vull dir que si demà una pedregada malmet les avellanes, les pomes... o el que sigui tots els catalans i les catalanes haurem de corre. Busquem doncs aquest equilibri. Deixem de banda la lògica i sana disputa política i unim-nos tots davant d'aquesta emergència. Pensem en el demà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada